Dos horitzons: l'excés i el penediment

Ara fa una setmana vam anar a veure la del Perejaume a la Pedrera. El llarg títol de l'exposició esdevé una declaració dels principis que fa temps el mobilitzen: AI PEREJAUME, SI VEIES LA MUNIÓ D'OBRES QUE T'ENVOLTEN, NO EN FARIES CAP DE NOVA! Què fer davant la proporció quasi temible que ha assolit el rastre del nostre obrar damunt la terra? Com atenuar tant l'acció que l'incrementa com la fatiga que ens provoca aquest excés? Són algunes de les preguntes que masega als assaigs de L'obra i la Por, i que suporten la potent poètica de la seva Obreda.
Ara, aprofitat les muntanyes (unes muntanyes que compartim com a argument principal d'una obra que segueix afegint regruix a l'infinit relat que tendeix a ocultar-nos, definitivament, el món), exposaré alguns dubtes que considero paral·lels, per no dir afins, als seus.

A la boca de l'estiu l'amic TRanki em va demanar si podria fer la ressenya de la nova via d'escalada que estaven obrint al contrafort sud-est de la Maladeta. No vaig endevinar cap raó per negar-m'hi. Primer perquè creia en el seu propòsit a contratemps. Si bé vivim temps d'una extrema fertilitat escaladora, la majoria de noves propostes aposten per una dòcil facilitat esportiva: accessos breus i un equipament que, atenuant risc i compromís, afavoreixi la velocitat; en definitiva, un estil que permeti traslladar la productivitat al temps de lleure.  Res a veure amb el noble objectiu pirineista de la seva Maladeta, on, abans d'arribar a peu de paret, cal superar un desnivell de 1400 metres amb un fato extraordinàriament feixuc de material.


L'altra raó, la principal, era que la via que estaven obrint fos un homenatge a un amic perdut -no a muntanya sinó després d'un llarga malaltia a la incomprensible edat dels 25-. No vaig conèixer al Guillem Malet -tot i que ara el conegui i el reconegui-, però res em costa associar la seva pèrdua a la del J.E.Farreny. Ambdós escaladors i biòlegs desapareguts massa d'hora (el Malet -escalador i jugador de rugbi- interessat per les estratègies alternatives a la universitat d'Atlanta), i ambdós eminents escriptors (només cal llegir el Del Bruc a l'extraplom del Farreny o el relat del Malet sobre els Mediocres que apareix al darrer número de la revista Muntanya).
Vaig considerar que la descripció de la nova via en honor del Guillem Malet al confí superior de la Maladeta havia d'incloure el relat històric d'aquell mur impecable; el que va posar el punt final a l'època clàssica del pirineisme de dificultat. Ja us dic que la feina va ser més que difícil: Com concentrar en un sol document, i d'una manera clara, les vaguetats provinents d'un grapat de traços dispersos? La cosa esdevenia un repte gràfic -afí a la matemàtica topològica dels Grafs, i dels de mida superior (riu-te'n tu del fundacional mapa del metro londinenc).
Al capdavall, la resolució de la ressenya de la nova via a la Maladeta ha quedat com ha quedat. I ja dic que l'aparició dels corbs està justificada; bé compartia amb el Guillem el seu estatut d'animal totèmic.


Ara la meva gran pega, aquella que al·ludia a la introducció, és el dubte de si tirar endavant, de si revelar el darrer gran argument pirinenc que, a destemps i fins a dia d'avui, havia restat ocult (malgrat ser visible per a tothom). Serà un mèrit anunciar el traç de la darrera cresta clàssica del Pirineu, o només serà l'ocasió de promocionar un accés massiu que la malmeti? A la serralada: hi ha lloc per una nova obra nostra? Donades les circumstàncies, què és millor: pronunciar-se o callar?

21 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Jo també admiro l'obra del Perejaume, que sense fer massa soroll ha anat entrant, donant-nos reflexions genials sobre la nostra relació amb la natura. Seguint la seva forma de mirar el món, respondria a la teva pregunta final: millor callar.
Per a mi és fàcil, perquè no escalo ni en tinc la més mínima intenció. Però ni que hjo fes, no revelaria per aquí cap secret pirenenc.
Ja saps que ara treballo en zona "boletaire", i és increïble veure què passa quan un camí del bosc es dóna a conèixer.
Ja deia Beethoven que abans de parlar, pensa si allò que vas a dir és millor que el silenci.

en Girbén ha dit...

M'ho poses fàcil, Lluís: Potser no escalis però "callar" no serà mai el verb que et defineixi (i tampoc a mi). Conec a un grapat que n'han fet de molt grosses a muntanya i sense el més mínim ressò; només pel goig d'establir una intimitat mística amb l'adusta verticalitat. La seva lliçó m'interpel·la constantment.

Aris ha dit...

Vaig conèixer al Perejaume a Bellesarts on feia de professor i ens va deixar fer-li un video d'una exposició seva (la del far) com a treball. Li estic molt agraït.

TRanki ha dit...

MOltes gracies JOrdi,

TAnt de bo puguem acostar-nos algun dia allà dalt, ni que sigui per contemplar en directe aquest entorn que tant bé has sabut reproduir!!!

Salut i roca!!!

en Girbén ha dit...

Aris, aquesta és una que ja ningú et podrà treure del sarró.

"PACA" ha dit...

..."i no hem sap cap greu,dur la boca tancada.Sou vosaltres qui heu fet,del silenci,la paraula..."

A mi hem vas confesar el secret pirenaic,pero no soc l`escalador adient per tal empresa.Digue-ho pero no a tothom,només aqui pugui dgustar el tresor...(com vas fer a la "Monas Xica")

--------------------------------

La resenya es impresionant!!!!!

en Girbén ha dit...

TRanki, tant de bo puguem! Si no tenim un feix de llocs més accessibles per a compartir la versió aèria de la felicitat.

Tu coneixes bé el gruix infinit que assolirien totes les ressenyes d'escalada apilades, en paper bíblia segur que doblarien l'altitud de l'Everest. La pregunta és: quantes calien realment i quantes resulten obres supèrflues? Potser aquí no importi tant la resposta com fer-se la pregunta.
Salut i roca (i millor si és compacta)!

T

Ferran Guerrero ha dit...

Ja saps que penso, el temps, les batalles, els conflictes, soc partidari de guardar el secret, com diu el Paca, qui ho pugui fer es l'escollit, hi ha coses que a vegades han de romandre tancedes al calaix un temps prudencial.

Tot te el seu moment.

en Girbén ha dit...

PACA i Ferran -que veig esteu d'acord-, vaja qui parell per a explicar-vos com d'imperatius arribem a ser quan de joves comencem! La d'estralls que hem arribat a fer entre tots plegats! La pega és no saber canviar, no aprendre mai a ser discrets i a preuar el silenci. (D'aquests incapaços de créixer com cal en coneixem una pila, i tots tenen una màquina de fer forats que usen sense miraments).

Eduard Ariza ha dit...

Noi tot plegat és força lloable.

lolita lagarto ha dit...

Vaig anar a veure l'expo d'en Perejaume i senzillament em va fascinar.. feia molt que no m'emocionava tan una obra..

L'excés, ja només anomenar-lo sobra.. excés de tot, d'obres, de consums,.. fins i tot de raonaments.. i sobretot l'excés de manca de sentit enlloc i arreu..

A mi em sembla que només cal revelar els arguments quan poden ser entesos o a qui els pot entendre.
Salut i roca sota una soca!

Skaði ha dit...

CALLAR!!!!!

jM ha dit...

Hola Jordi,

En TRanki m'ha passat el link de l'entrada...

Sóc en Jordi Malet, el germà petit d'en Guillem.

Com bé dius, la via és algo que es diferencia del que s'estila ara, per desgràcia, a l'hora d'obrir moltes vies...

Jo crec que en Guillem n'estaria orgullós, i seria una d'aquelles vies que es miraria 1000 cops pensant en quan hi aniria. Una d'aquelles vies que faria amb un somriure d'orella a orella i citant als grans clàssics de la literatura de muntanya en els reposos a les reunions.

Bé, simplement et volia donar les gràcies per fer la ressenya, que trobo que ha quedat excel·lent!

Un altre cop,

Gràcies!

Jaume Llanes ha dit...

Unes ressenyes com aquestes són paraules que il·luminen un camí de sensibilitat i respecte i, per tant, només pot fer bé escoltar-les. A mi em sembla que és necessari parlar, discretament, però amb fermesa, per fer front a un silenci que opta per una acció sense reflexió, i per fer front a aquells que confonen els crits i l'arrogància amb la veritat. Si dius la primera paraula sobre aquest lloc sagrat, hi ha el perill que algú sense ànima pugui profanar-lo, és cert, però pensa que també hauràs donat un exemple moral que pot desvetllar un gran respecte als altres que hi vulguin anar. Hi ha la possibilitat que el teu senyal determini la forma d'encarar-se a aquell lloc. En fi, jo ho veig així.

en Girbén ha dit...

Eduard, si la muntanya deixés de ser cultura per passar a ser un altre esport, demà mateix plegava. Ara hi un afany extraordinari per a reduir-la a un mer espai d'oci, de competició i, és clar, de beneficis. Però aquí som bel·ligerants en voler-la irreductible.

en Girbén ha dit...

Ep, Lolita, no sé si has respirat la "Obreda" del Perejaume. Si és que no ja pots córrer.
Ja és que la denuncia de l'excés ens exigeixi un ram de raonaments, fins i tot dels plens de sentit.

Salut i roques precioses!

Galderich ha dit...

Una bona síntesi per a reproduir una via.

D'en Perejaume en sóc un fervent devot perquè crec que hi toca molt i el que fa ajuda a la reflexió de l'art. Actualment dintre dels més vistosos és dels més honestos... crec, mai poso la mà al foc per molta devoció que tingui sobre certes persones.

PD. La paraula devoció no és la més escaient però m'agrada.

en Girbén ha dit...

Hola, Skaði!
La paradoxa és que quan escrivim o diem "silenci" ja el trenquem. Segurament ens pronunciarem, però en veu baixa i respectuosa.

Salut i gossos d'óssos finesos!

en Girbén ha dit...

Benvingut Jordi,
el TRanki també em va passar el teu enllaç quan vaig demanar-li si tenia inconvenient en què pengés la ressenya (per cert, un nom de bloc de primera, el teu).
La veritat és que m'ho passat rebé composant-la al ritme dels atacs que anaven fent a la via, i que hi he posat el cor.
Aquí vaig contemplar tres nivells a explicar: primer el lloc (tant a la menuda com a l'engròs), després el relat (l'històric i el de l'acció) i, per fi, la presència del Guillem sobrevolant-nos.
(si cliques l'etiqueta "Corbs" entendràs la meva afinitat).

Una forta abraçada!

en Girbén ha dit...

Diria, Jaume, que has ensumat bé el meu propòsit. Una intenció que no existiria si abans l'haguéssim anat perfilant amb enfilalls de preguntes: Si realment "cal fer", com fer-ho bé?
Davant de l'excés i dels estralls que se'n deriven resulta imprescindible recapitular i retornar a les velles qüestions.

en Girbén ha dit...

Galde... I "entusiasta" per "devot"?
Si més no el Perejaume inclou, a la seva reflexió expandida sobre l'art, la veu d'un territori que veu animat (res d'estrany quan treballes, com ell, emboscat en una talaia amb amplis horitzons).