La Margulis


Lynn Margulis (Chicago, 5 de març de 1938 - 22 de novembre de 2011)

Em va passar per alt la noticia de la mort de la Margulis, tanmateix, si tots els sants tenen capvuitada imagino que, a dreta llei, els grans savis també la tenen, i per decuplicat.
Buscant una imatge per a il·lustrar l'apunt, el googlemosàic de fotos deixa clar a primer cop d'ull el tarannà de la senyora: malgrat saber com n'era de tenaç i coratjosa sembla que mai va perdre la seva expressió franca i enriolada. I la cosa té el seu mèrit, perquè pocs han hagut de lluitar tant abans de veure a les seves avançades teories, ja no dic reconegudes, sinó publicades. De fet, les penúries de la Lynn per aconseguir situar el seu criteri en el món científic tenen una aura mítica; unes dificultats gens estranyes si considerem les pregones repercussions que suposen en tots els àmbits. Perquè no és cosa de broma el seu anunci de què l'estatus d'éssers vius individualitzats i autònoms només l'assoleixen els bacteris; que tota la resta, plantes i animals -humans inclosos-, no som més que grans consorcis, fantabuloses associacions simbiòtiques.

No és, doncs, gens d'estranyar la convulsió, o capgirament, que es deriva de pensar que cadascuna de les nostres cèl·lules no és més que una agrupació d'éssers vius units pels beneficis d'uns vincles mutuals. Fins i tot fa trontollar la visió de l'evolució darwiniana regida, subtilment, pel mascle criteri de la competitivitat. Resulta ben simptomàtic dels nostres paradigmes mentals que, dels tres tipus de interaccions que l'ecologia reconeix entre els éssers vius (competència, predació i mutualisme), sigui precisament el mutualisme el que fins ara hagi merescut menys atenció per part dels experts. I no cal ser malèvol per a imaginar l'origen d'aquest criteri esbiaixat, només cal observar les exigències i l'estructura (piramidal) de l'univers acadèmic-científic. 
Tal vegada, les derivades a l'engròs dels estudis de la Margulis sobre els microorganismes i les seves relacions ens siguin encara de molt mal pair; com també ho són les de la hipòtesi Gaia que va ajudar a construir amb el James Lovelock. Tanmateix, entre les matrius mentals que ens resulta urgent de renovar si no volem fer fallida (la del ranci temps copernicà, la de la cartesiana dissociació entre cos i ment, la de la soberga sobirania terrenal dels humans...), la reconsideració dels profits de la simbiosi i del mutualisme (dels quals, i a partir de la Margulis, en som un model explícit i vivent), la mantinc en un estrat superior. 
Imagino l'hora on una consciència per fi propícia al conjunt de la vida -l'única possible després dels avenços de la Lynn, entre els de molts d'altres admirables audaços- s'hagi fet forta... La formulació matemàtica del mutualisme és +/+ (guanys per tots cantons) i la de la predació que ens domina és +/- (un guanya a costa de la pèrdua absoluta d'un altre).
Serem capaços d'abraçar la simbiosi, i l'afebliment del JO predador que crèiem, com a futur patró? Algú endevina una sol·lució que no s'acosti a aquest +/+?

23 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Coneixia remotament la Margulis, possiblement de veure el seu nom associat al Lovelock, que també ens va permetre veure el món i pensar d'una manera més rica i més evolucionada.
Sortosament, avui en dia aquestes teories sobre cooperació (o mutualisme) comencen a entrar en els nostres paradigmes habituals, i l'opció guanyar/guanyar es té més en compte i més sovint en molts àmbits. Des de la pedagogia i la mediació el concepte s'ha anat estenent, i fins i tot en el complicat molt de les empreses ja se'n parla. El dia quer superem la fase del guanyar/perdre obsessiu haurem fet una ltre pas endavant, la nostra malmesa humanitat.

en Girbén ha dit...

Lluís, des del pensament anacrònic a la Margulis l'hauríem de tractar de matriarca de la nova biologia (tampoc és que calgui, ni res que ella procurés). Tan sols cal que ens fixem en el seu encertat pronòstic sobre la realitat cel·lular: cadascuna d'elles és una pinya d'identitats autònomes.
Celebro que entenguis les futures derivades bio-polítiques d'aquesta concepció; quelcom que ens pertoca empènyer amb l'ample somriure de la Lynn.

Galderich ha dit...

És curiós, o no, l'alegria contegiosa de la Margulis. Només des d'un somriure sarcàstic i alhora apassionat es pot replantejar i capgirar el nostre coneixement. Gràcies per recordar-la.

Brian ha dit...

Ostres, doncs jo tampoc me'n havia assabentat. La trobarem a faltar. A més a més de riallera era molt tossuda i independent, tant en camp científic com en el personal. És emotiva una petita part autobiogràfica del seu llibre "The Symbiotic Planet", on explica les seves peripècies per accedir als estudis superiors sense gaire bé medis materials, o com deixant-se caure en braços del carismàtic i atractiu Carl Sagan va cometre l'error de la seva vida.

La seva teoria de la simbiogènesi potser no és pugui portar fins a les seves últimes conseqüències, però, si més no en la seva part essencial ha entrat a formar part de la ciència estàndard gràcies a la seva tossuderia i perseverança.

Com a detall col·lateral val la pena recordar que havia estat fent recerca al Delta de l'Ebre i que tenia una certa sensibilitat en vers Catalunya.

en Girbén ha dit...

Galde, de resquitllada dibuixes un bell perfil de la Margulis. Jo la veig fotent-se una platera de les teves atroces olives pel bé de la simbiòtica humanitat.

en Girbén ha dit...

Brian, la teva anotació afegeix les certeses i dubtes que mancaven al meu apunt.
Fixant-me en els profits de la relació de la Lynn amb el seu fill Dorion, diria que el Sagan va ser només una baula en la seva progressió; i que, així passi el temps, la justícia imperarà.
Ara ens pertoca la feinada d'estendre les derivades enormes de les seves micro-descobertes, no creus?

Clidice ha dit...

Saps? em quedo amb el seu somriure i el seu tremp, els científics no tenen tirada a fer-se familiars, com si somriure fos sinònim de manca de rigor. De la resta ja n'hi ha exegetes a desdir :)

Brian ha dit...

Micro-descobertes en dimensions físiques, però macro en dimensions conceptuals. Jo també crec que les derivades del canvi de paradigma que va introduir poden tindre encara un llarg recorregut.

Només voldria afegir un parell de detalls a risc de treure-li una mica de romanticisme a la llegenda Margulis. Un és que no va ser la única ni la primera a formular la teoria de la simbiogènesi, però va tindre el gran mèrit de recollir el treball d'altres precursors i l'empenta suficient per demostrar i completar la teoria.

L'altre, és que caldria evitar caure en el "bonisme" de pensar que la natura és cooperativa i no competitiva. En realitat la natura moralment és neutra i indiferent. Però hi ha quelcom més: el "invent" del sexe i de certes simbiosis, tal com ho veia Margulis, comença amb un canibalisme mal paït. Molt breument: una protista unicel·lular, a falta d'altre aliment, es menja un company però no el pot pair i l'acaba assimilant i fonent-el amb el seu propi nucli.

en Girbén ha dit...

Ostres, Clidi, ja m'explicaràs en quina península plena d'exegetes de la Margulis a desdir vius!
Jo he trigat una setmana a encertar la notícia de la seva defunció...
Tot això dit simulant un dels seus somriures plens!

en Girbén ha dit...

Brian, diria que la Lynn es va cuidar molt de mantenir i d'honorar la nomenclatura dels seus predecessors.
Sobre subtileses com la del canibalisme cel·lular: d'acord... Però admet-me, o entén, que vulgui apuntalar una teoria que ens adreci al necessari mutualisme.
Què et sembla millor: un simbiòtic il·lús o un altre dels cínics predadors?

Aris ha dit...

vaja, no en tenia ni idea, però sembla una persona que creia amb el que feia i amb sinceritat

Clidice ha dit...

Ja em disculparàs Girb, que reconec la meva malaltia, però tot és culpa d'una dona que admiro, la Mercè http://lectoracorrent.blogspot.com/2011/11/sobre-lynn-margulis.html :)

en Girbén ha dit...

Valga'm, Clidi, en quina font més cabalosa t'abeures!
Gràcies per localitzar-me-la.

en Girbén ha dit...

Aris, a mica que t'informis veuràs les decisives aportacions de la Lynn.
Un bon lloc per començar és a cal Dan/Centpeus:
http://ciencia.ara.cat/centpeus/2011/11/24/sha-mort-la-lynn-marguis/

Enric H. March ha dit...

És d'aquestes morts que deixen un buit de veritat!

M'ha vingut al cap la imatge d'una fragata portuguesa movent-se a la deriva.

Girbén (i la resta), permeteu-me que faci d'advocat del diable. No tinc cap però a la Margulis, ni a les seves teories, ni als vostres comentaris. Cap. Diria que tots nosaltres compartim una ètica semblant. Però necessito una resposta (vostra, no vull cap teoria científica, perquè aquesta la sé o me la imagino). A no ser que estiguem fent tautologies sense sentit, tota formulació (i de fet, la vida ho és) té un signe "-". On el col·loquem?

Ho dic perquè a la fragata portuguesa li és ben igual perdre un component de la colònia perquè serà substituït per un altre.

El mutualisme també té signes "-". I no sé en quin punt ètica i biologia poder donar-se de la mà. Vull dir que a la natura hi ha d'haver depredadors. Forma part d'ecologia.

Quina és la veritable ecologia humana? Com regula la natura el creixement humà?

Fins ara, les malalties, les desgràcies naturals i els criminals han exercit de "selecció natural".

En definitiva, quin és el nostre destí com a espècie animal? Em preocupa saber d'on venim; no em preocupa gaire cap a on anem; però què som sí que em té intrigat. Molt intrigat!

en Girbén ha dit...

Bufa, Enrich, se'm gira feina!
És obvi que un cop tenia, de la mà de la Lynn, el mutualisme damunt la taula, he aprofitat l'ocasió per a transposar-ne algunes conseqüències al camp de l'ètica. Tot ve de veure com, amb peregrins arguments que oculten intencions predatòries, estan desmuntant el precari edifici d'ajut social mutu que tant havia costat bastir (des de l'obra social de les caixes, a la Seguretat Social, passant per les ONGs).
Sobre l'agent que ens ha de regular només cal estar atent a la conferència climàtica de Durban i al cas que li faran a la situació d'emergència real que ja estem patint.
Convé tenir presents els mecanismes de la simbiosi fins i tot si ets boletaire. En alguns contextos ecològics els peus joves de pi no podrien prosperar sense l'aport dels micel·lis del rovelló.

M'agrada la Margulis, capaç de mantenir el somriure mentre explica: "Sobre mi teoría, no puedo hacer una predicción. Sólo creo que tendrá más éxito fuera de EEUU, donde la gente opina que si no crees en Dios eres un asesino y no puedes hacer nada moral. "

Oi tant que n'estem tots de ben intrigats!

Brian ha dit...

Perdoneu que torni a la càrrega, però és que l'Enric toca un dels meus punts flacs :)

La natura no obeïx a cap propòsit ni té cap ètica o moral subjacent (si més no per els que no som creients). La ciència i la moral van per camins diferents, i voler trobar en la ciència arguments per afirmar o reforçar posicions ètiques és fer-se trampes al solitari.

La qüestió ecològica és una mica diferent, tot i que també està contaminada per la ideologia, i en fons és molt senzilla: el creixement demogràfic i el consum de recursos no para de créixer, mentre que el món és finit. La conseqüència és evident per a qualsevol que tingui dos dits de front: s'aturarà per les bones o per les dolentes. I tot fa pensar que serà la segona opció. (De fet, ja ha començat).

Enric H. March ha dit...

Brian, no parlo de l'ètica de la natura. Precisament perquè no en té, tota intervenció humana sobre la natura conté una actitud moral i ètica, tant si s'actua amb bons propòsit com si no.

El consum de recursos es pot racionalitzar, però el creixement demogràfic no. Sempre anirem a més, perquè tota intervenció en aquest sentit implica qüestions ètiques que ningú pot o hauria d'acceptar. Per molt que es planifiqui, cada cop serem més.

En aquest sentit, Girbén, Durban poc ens ajudarà.

La natura té recursos per evitar el creixement desmesurat d'una espècie. Per un costat, els depredadors; per l'altre: quan s'acaben els recursos, adéu espècie i no ha passat res. Amb els cataclismes passa el mateix: ningú va plorar la desaparició dels grans sauris ni dels mamífers, ara fa 65 milions d'anys.

Les bones pràctiques poden alentir la tragèdia, però crec que estem condemnats a ser l'espècie que canviarà la vida a la terra tal i com la coneixem.

Mentrestant, sens dubte, cal que fem tots els possibles perquè la cosa rutlli.

Brian ha dit...

Enric,
No t'havia entès en el primer punt. D'acord. En quan al segon, fa dies que tinc a la recambra un apunt que seria difícil encabir en un comentari. Efectivament, a la natura l'equilibri s'estableix de manera automàtica, però és a costa del sofriment dels individus que moren per manca de recursos. La gran pregunta és: ¿la espècie intel·ligent per excel·lència, s'ha de sotmetre a la mateixa lògica que els conills o les guineus?

Enric H. March ha dit...

Brian, exacte. Aquesta és la pregunta. I diria que tant si ho fem com si no, patirem. Si creixem de forma natural, patirem. Si ho controlem, ja em diràs com; i patirem igual.

Segurament, la natura ens proporcionarà una sortida. Però dubto que ens agradi.

Esperarem aquest apunt embastat. No és un tema banal.

en Girbén ha dit...

Valga'm quin diàleg més fecund! Puc dir-hi la meva?
Hi ha un cas recent que, apart de recordar-nos com som natura, dius dels procesos simbiòtics que sostenen el món. Ara fa un any en unes regions del sud de la Xina, davant la pràctica desaparició de les abelles els pagesos van intentar pol·linitzar els seus fruiterars..., amb plomes d'ocell! De flor en flor, de una en una! De xinos! Una temptativa que va acabar en un fracàs absolut.

l'anècdota em remet de pet a la Teoria dels Sistemes Emengents, aquells on el tot és molt superior a la suma de les parts del conjunt.
Ho és un rusc, ho és un ecosistema, el sistema immunitari de les abelles (que potser ha fet fallida), el sistema econòmic, la mateixa ment dels pagesos...
Curiosament va ser l'economia la que primer es va fixar en aquesta teoria per tal d'atenuar la impredictibilitat del sistema. I van anar fent cas als models fins que van deixar d'ajustar-se al interès que perseguien. I així estem.

Brian ha dit...

Veig que t'interessa tot això dels sistemes emergents i la holística. Ho vaig intuir l'altre dia quan vas deixar anar a ca l'Allau lo dels atractors :) Apostaria a que has llegit més de dos llibres de la col·lecció "Metatemas", que dirigeix el Jorge Wagensberg. ¿I "Así és la biología", de l'Ernst Mayr? Segur que t'agradaria.

en Girbén ha dit...

Brian, la cosa té el seu què, ja veuràs. Els sistemes emergents em van arribar per dues vies: la primera vaga notícia va sorgir del meu interès pel Gell-Mann i els de l'Institut de Santa Fe (i això són els darrers capítols de les bones històries de la matemàtica); tanmateix, més tard va ser llarg tema de sobretaula, després d'un sopar amb el Francisco Lopez, xerrant de les formigues de l'Amèrica Central (del seu comportament n'és un acreditat especialista). El bo del cas és que, després de molt temps de no veure'ns (perquè ell viatja sens parar pel món), demà aniré a escoltar-lo a la Plaça Catalunya (auditori Caja Madrid, a les 8 -3€). També és uns dels principals exponents mundials del paisatgisme sonor i del món com a instrument. Ja veus tu! No cal que digui que tots hi esteu convidats.