ÀFRICA - música = vida

Res de menys fàcil que intentar concentrar les vivències de la música africana en un sol apunt; i més quan, no debades, en la majoria de llengües subsaharianes (unes llengües tonals) no existeixen altres paraules per a dir música o ritme que les mateixes que expressen vida. Així d'indestriables resulten ambdós conceptes al continent negre. Davant semblant dificultat m'acullo al recurs de les quatre pinzellades.

La meva generació del meu país va tenir la sort immensa de viure l'esclat d'un primer cosmopolitisme folklòric. No busquéssiu a Espanya res de similar a l'estol de cançoners apaïsats que guiaven els nostres cants als focs de camp. Entre aquella beneïda introducció a les tonades universals algunes de ben memorables eren de procedència africana. I no sabeu quin benestar em provoca que l'Anna m'expliqui que el senegalès Eram Sam Sam sigui, encara avui, un èxit corejat a les nostres escoles.

També, com un illot, cal recordar el primer hit global de la música africana enllaunada, el Pata Pata de la Miriam Makeba -la Mama Afrika- que escoltàvem tots a les darreries dels 60's. I quina biografia la d'aquesta dona! Quins encreuaments i quines penúries!

Van passar els anys incerts de l'adolescència fins que a casa d'un amic que tenia un disc del Fela Kuti vaig retrobar-me amb la música africana. Allò sonava a feliç i impossible garbuix, tot fruit d'una polirítmia que no portem de sèrie com ells... Tampoc és menyspreable la biografia del Fela, rebel entregat a infinites causes dignes.

A primers dels vuitanta vaig encertar l'Afrika Bambaataa. Un paio americà que dibuixava el retorn a les seves arrels amb la fundació de la Universal Zulu Nation i que, entre d'altres mèrits, pot presumir d'haver encunyat el terme Hip-hop. Com a curiositat diré que la descoberta va succeir en un local seminal de València, obert a totes les músiques imaginables i amb una pisteta de ball presidida per una taula de billar anul·lada per un càctus de pega (escenografia fallera). Indret que freqüentàvem tant per tal de rebre inputs coreogràfics com per oferir-ne d'extremosos.
Alguns anys més tard, pocs, vaig entomar l'arribada de les cassetes subsaharianes dels amics escaladors que venien de cal Campillo als peus de la fabulosa formació del Kanga Tondo. Sabeu de cap foragitat català que s'hagi casat amb una mossa peul com va decidir el Salva? La de quilòmetres que vam fer escoltant els Toure Kunda, els germans elefants!
Just en aquella època va ser quan la música africana ens va arribar de ple; només cal pensar en com el Gabriel exhibia tothora les seves negres troballes... , l'N'Dour, lo Keita.... D'aquest moment em quedo amb l'impagable Yeke Yeke del mandinga Mory Kante. Si l'actual pedra de toc d'un tema memorable són els remix que s'en deriven aquest, vist el seguici de reinterpretacions, és dels bons (el penjo en el seu mode beatnik per la mossa que el dansa al mode indú allà pel minut 3'17'').
Tampoc puc estar-me'n d'incloure el Jammu Africa de l'Ismael Lo. De nen, l'Ismael es va construir la seva primera guitarra amb una llauna i un pal de fusta.... A partir de la penúria i les ganes només pots que créixer i créixer; i aquest és el gran tema africà.

Per a completar aquest esbós com cal només he d'adreçar-vos a cals Homes lleopard; que allà -tret de la M- s'hi pot trobar un feix de noms eminents de la seva música.

16 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Com m'acostuma a passar, no acabo de trobar el meu espai dins la música que no he escoltat de petit; és a dir, fins que no vaig decidir que jo volia escoltar música. Hi ha una sèrie de ritmes que porto incorporats de forma inconscient i són ells els que em porten a identificar-m'hi. Puc fer esforços intel·lectuals i optenir un cert gaudi, però no m'arriben a commoure.

Allau ha dit...

De tots aquests noms em quedo amb Ismail Lo.

Galderich ha dit...

Ostres, faré una revisió. Jo vaig ser, i sóc, un fan incondicional de l'Auyb Ogada. Imprescindible!

LEBLANSKY ha dit...

Si senyor, Àfrica també és música, incomparable, inconfusible, inimitable! Com ja et pots imaginar -i és que sempre se'm veu el llautó- de la bonica repassada que has fet, em quedo amb els Africa Bambaata i la seua versió tan especial dels Kraftwerk.

Eduard Ariza ha dit...

Ostres realment interessant. No sabia que aquestes cnaçons fossin de partitura africana.

Victor Nubla ha dit...

Mestre, d'acord, amb aquest video volies mostrar la profunda transformació que experimenten les coses del tercer món quan el primer s'en fa ressò, d'això en diuen el quart món, però aquest Yéké Yéké no és el dels meus records, un disc que escotava molt fa anys. Això que es veu en el video és una festa techno-chill pija. Vos faig a mans el clip original amb la peça de Mori Kanté sense la nefasta intervenció dels dj's. Amb deliciosos arranjaments afro-shaft i la màgica kora, una de les millors cançons africanes del segle XX si no se la mareja massa amb derives techno:

http://www.youtube.com/watch?v=lyMwnSpkK88

Imprescindible!

ps. es poden trobar, enregistrades en audio (sense imatge), versions més llarges, fascinants, i fins i tot en directe. Aquesta, per exemple, a Israel: http://www.youtube.com/watch?v=Iji7NxXbC8M

salut!

en Girbén ha dit...

Pel que diuen, Enric, la musical és una més de les intel·ligències possibles; i fins i tot aquesta és destriable en activa (interpretativa) i passiva (només oïdora). Jo mateix faig curt, però molt curt, a l'hora de tocar... Si en fa d'anys que vaig regalar les meves dues elèctriques i l'acústica.

en Girbén ha dit...

Allau, qualitat de veu apart -cosa important- el Lo entona de meravella.

en Girbén ha dit...

Sí, Galde, a l'Auyb Ogada; un altre dels fitxats pel Peter Gabriel. Memorable tema el del "jardiner costant".

en Girbén ha dit...

Suposo, Eduard, que això de la partitura ho dius de conya. Com l'oralitat de la seva literatura, la música africana desconeixia el paper pautat fins fa res.

en Girbén ha dit...

Sí que se't veu el llautó, Leb, al·ludint als Kraftwerk; tan poc africans com el mateix Afrika Bambaataa.

en Girbén ha dit...

Victor, no puc estar més d'acord. El Yéké Yéké original és una peça refulgent amb aquella línia de kora accelerada. I que consti que la versió que n'he penjat no és, ni de bon tros, la més infecta de l'enfilall de techno-amaneraments que ha suscitat. (Res a veure amb la d'Israel que ara m'està fent ballar a la cadira!)
Afegiré que si mai gosessis aquell disc de clàssics revisitats, la companyia de la gitanada del Raspall establiria un alt grau de fidelitat amb l'original. Per no dir d'un GràciaYékéYéké al claustre de l'oratori... Calla, que l'energia del tema fa que m'embali.

Llop Estepari ha dit...

Oh! L’Eram Sam Sam! M’ho has fet recordar. Crec que cantàvem mentre ens donàvem cops compassats al pit i fèiem reverències.
I que me’n dius dels cants polifònics dels pigmeus aka? Plens de variacions i improvisacions. Tot un art en constant evolució. Després d’escoltar-los els meus udols semblen cosa menor.
Malgrat tot udolo amb ganes davant d’aquesta reivindicació africana.

Aauuuuuuuuu!!

en Girbén ha dit...

Llop, el cançoner africà clàssic és, de fet, un infinit repertori coreogràfic. Pur èxtasi físic a ritme de tam-tam... Res que un llop hagi mai escoltat des de les rodalies del poblat... Com és que els llops no hagin gosat endinsar-se a l'Àfrica negra?

Clidice ha dit...

Apa que no he corejat el Jammu Africa d'en Lo. Es pot somniar en aquella terra per mitjà de la seva música. El que no es pot importar, de cap manera, és la seva olor, malauradament.

en Girbén ha dit...

Clidi, que ja et veig per casa remenant el cul amb complaença! Cosa natural a les negres contrades.
I és que mira que dir-se Lo... Ves que no sia parent lleidatà teu!