Negre sobre negre resplendent

Anit, nova sessió de l'espectacular negre sobre negre sonor que el Francisco López emet des de la més absoluta discreció. Com que l'home resulta car de veure (car per difícil no per costós -3 €), els amics i coneguts barcelonins vam córrer a la Plaça Catalunya (auditori Caja Madrid) per a, embolcallats per la foscor redoblada de l'antifaç, deixar-nos masegar i colpir pel seu dens univers sonor intencionadament tendent a l'absolut.

Potser un nom tan vulgar com el seu no digui res en el món musical popular i que així resti -tal com ell vol- com un anònim desconegut. La cosa canvia si expliquem que els seus treballs han estat publicats per 170 segells discogràfics d'arreu del món i que és considerat un dels més importants artistes en els àmbits de la música experimental d'arrel electroacústica i del paisatgisme sonor.
I no tan sols això, ahir després del concert vaig preguntar-li: "Qué...¿Ya has acabado con las hormigas?" "Hombre, Jordi, a tanto no alcanzo, però si las he dejado en paz" La cosa ve a tomb de la seva altra faceta de biòleg, en la qual ha aconseguit ser un dels principals especialistes en la Dinàmica de Sistemes a partir dels seus estudis de camp del fascinant món de les formigues. Conservo com a veritables tresors algunes mostres dels seus treballs inicials dels 80, quan era capaç de fer formidables composicions a partir, només, de sons gravats a l'interior d'un formiguer. 


Això ens porta de ple al seu repte compositiu, el de la música concreta (fundat Pierre Schaeffer): desaparició total dels instruments a excepció del món sencer, del qual se'n recullen mostres sonores que després, a l'estudi, s'articulen. Tant pot ser una allau als Alps, un servomecanisme en el terrat d'un gratacels a NovaYork, el brogit dels vents patagònics, els cruixits d'un saladar de la Mar Morta, la cridòria d'un col·lectiu de mones al cel ras de la selva, el glatir del quars en el cor d'un rellotge... Tot, un cop gravat amb parsimònia digital, i aïllat i abstret, acaba confluint i articulant-se en un evolutiu laminat sonor. 

Ahir, quan acabat l'acte el Francisco recollia amb interès els nostres parers, vaig insinuar-li:  No visión sinó percepción, sobretodo háptica como corresponde a la invidencia. Recorrer con la yema de los dedos extensas grecas grabadas en una roca frágil, ahora erosionada por el viento y al poco humedecida y musgosa. Unos arabescos, estos, que te proponen el placer del acertijo: ¿qual es la simetria que pretenden disimular?, y que corren en paralelo a rotundos brochazos de gruesa textura. Y mucho monumentalismo de escala, no tan del pop de Oldenburg -que también-, sino más bien del de Cesar... Como palpitantes huellas digitales, sonidos imperceptibles son engrandecidos hasta tallas inverosímiles... Ell, que ja coneix la meva retòrica poètica, em va anar escoltant tot assentint amb el cap.  

I després... Au, tota la colla a buscar aixopluc a la taverna més propera. Res hi fa que no n'hi hagin pels volts de Plaça Catalunya; si tens esperit portuari no costa gaire vivificar un recolze de la barra d'un anodí local per a turistes. I a fe de déu que som marins que estimem la disbauxada comunicació dels paratges que venim de recórrer... Com volent perllongar els selectes retallons del món sonor que acabem d'escoltar, res ens pareix més necessari que engrandir l'univers conegut en la seva multiforme diversitat. 

Dic de l'Alejandro descobrint -i ja era hora!-, amb l'iPhone incrustat a la mà, l'imprescindible món alternatiu dels del Mundo Today (nascut com fancine d'uns companys de facultat (de filosofia) -precisa el Jovani).

Dic del relat detallat de la Charo del seu recent viatge per la costa pacífica del Canadà (En Vancouver, como en Amsterdam, no hay objeción alguna ante la hierba... Imaginadme en una pizzeria perdida del estado de Alberta: entra un oso, y tras zamparse tres pizzas sale por la puerta... ¡Y a nadie le parece raro!).

També dic de la derrota actual d'un sens fi de projectes lluminosos: el murcià del López a propòsit d'establir un fons documental que reculli tota l'aventura de la música experimental recent (Nada importa que sean compositores con un único oyente- Paco dixit); o la nostre fallida Cosmologia Tàctil.

Després ens embrancàrem, i ben a fons, pel territori suggeridor dels kibbutz israelians. Així vaig sentir de viva veu notícies de cràters de meteorits al desert del Negev i de l'opció defensiva  d'aquestes estructures comunitàries -defensives, en origen, només davant l'hostilitat del desert-. El deix d'un somni, d'una gran possibilitat -aquest dels kibbutz-, que mereix ser escoltat amb atenció quan qui te l'explica és capaç d'oferir-te'n notícies fresques i viscudes. El Francisco de la línia fronterera amb el Líban i, ell mateix i la Charo, dels establiment tòpics de les ribes de la Mar Morta. Algú va insinuar que la dels kibbutz és l'aventura inaugural del comunitarisme... Apa-li, on vas a parar ! Si ja per l'any 900, la facció comunitària de l'islam, la dels  els càrmates, va ser massacrada pel califat bagdaguí.

I així seguírem; feliços pel nostre rumb enlloc i aturant-nos a tots els ports imaginables. A l'hora final dels adéus, algú -ara no sabria dir qui- va saber cridar: Demà sí que caurem de ben amunt!

(Si no penjo cap vídeo del Paco és perquè cap d'ells li fa justícia. Ni escoltant-los amb uns bons cascos t'aproximes a la seva original i quadrafònica (sinó major) explicació del món. Deixem que algunes coses impecables rebutgin qualsevulla mena de reproducció!).
Bona nit!

11 comentaris:

Galderich ha dit...

Pura enveja no ser-hi...

SergiC ha dit...

En fa d'anys que per casualitat vaig adquirir un cd d'en Francisco López, Tonhaus crec que es diu.
Diria que és d'allò menys concret i d'allò més abstracte: so pur, sintètic.
Certament ni tan sols el cd deu fer-li justicia (menys encara un link d'internet) a l'audició en viu i en directe, més encara quan la composició sonora forma part d'una obra més extensa, amb arquitectura inclosa.

en Girbén ha dit...

Veus, Galde, l'entrada és un full de dietari exposat a la vista; com sempre, una temptativa de retenir el temps fugisser.
Més que ningú, segur que degut a la seva posada en escena, el López aconsegueix immersions absolutes en el so. Quelcom terrible si no hi estàs disposat; i em dius que tu ho estaves...
Encara queden tres sessions d'aquest cicle, les dedicades a la veu com a instrument:
el 15 a les 8 -Mariona Sagarra
el 16 a les 8 -Bartomeu Ferrando
el 17 a les 11'30 -Alessandra Patrucco (la seva gorja prodigiosa dedicada a la diversió de petits i grans -imprescindible!)

en Girbén ha dit...

Caram, Sergi, si en fa d'anys del Tonhaus... espaterrants els títols dels temes, oi?
Ara s'ha tridestil·lat. Et recomanaria "La Selva", fruit reconcentrat d'una llarga estada a les selves de Costa Rica. I també "Wind", cap instrument de vent com el mateix vent o com capturar els mítics vendavals patagònics. Riu-te'n tu dels ventijols de pega que afegien els Pink Floid.

marta (volar de nit) ha dit...

Oh quina nit laberíntica més fantàstica. M'he divertit llegint-te i imaginant les converses. Tal com les expliques semblen un aliment misteriós que ve de gust assaborir i gaudir

en Girbén ha dit...

Laberíntica, Marta, però amb un desplaçament total de ni 50 metres.
Per manca d'espai, i per discreció, no he dibuixat els retrats d'aquesta estimable patuleia (com segur hauries volgut). Si en res som forts és en encarar l'absurd del món amb un humor imaginatiu i descarnat.

Enric H. March ha dit...

Si no és per tu, no en sabria res.

No sóc una persona desperta musicalment parlant. Tinc un pòsit musical i visc en ell. I arriba de nou el que l'atzar vol.

Hi ha un món musical que funciona com la poesia. De forma marginal. Si no hi ets dins, no t'asabentes de què s'hi cou. Aquesta música "marginal" viu i creix de l'experiència; és el resultat d'un sotrac emcional (la vida en el desert, per exemple).

Això no passa amb la literatura. Les gran obres o s'editen i es comercialitzen o dormen en un calaix. Però no hi ha una literatura de qualitat que visqui en els marges. La música sí. I el que resulta interessant és que aquests marges són tan grans o més que el món de la música comercial.

TRanki ha dit...

Ei Jordi!

Encara que massifict en certs moments, un pastís al "Pastís" mai queda de menys...fora d'hores arriba a ser íntim i tot!!!

Ara entenc el que em deies de formigue i sons del món...entre la aleatorietat a desxifrar i l'ordre orgànic a interpretar no?

curiós...i interessant...tot i que segur que "ED+" per als novells!!!

marta (volar de nit) ha dit...

Sí, l'humor ens salva i ens protegeix! Molts petons.

en Girbén ha dit...

Enric, en dius unes quantes que demanen atenció.
No es gens banal establir una connexió entre poesia i música experimental: podem detectar-la a l'antologia "Nueve fresquíssimos d'Espanya" -on mes de la meitat de poetes són alhora músics bregats, o en l'Eduard i el Martí -actuals directors del Festival de Poesia-, afegim-hi el rapper Josep Pedrals; tots rere les passes del Casasses i de l'avi Pau...

La veritat és que un cop encertes la porta d'aquesta part poc domesticada de la cultura te n'adones que la oferta és major del que mai hauries dit -tan pel que fa a actuacions com a gravacions-; amb l'imponderable afegit de poder fer, amb els artistes que acabes d'escoltar, unes cerveses -si són d'aquí o polonesos-, o un mezcal si són mexicans...

en Girbén ha dit...

Ep, TRanki, això del "ED+" ho entenc, cal entrenar abans les orelles en un desplomat plafó musical. El so pot arribar a ser perillós, certes combinacions de volums i freqüències resulten altament perjudicials... De totes maneres aquí tractem amb autoritats en la matèria, que fa anys coneixen els límits que no s'han de superar. Un cop els fas confiança alhora d'embarcar-te en el seu planejador acrobàtic, t'ho acabes passant d'allò més bé.