L'Arcarons o la línia definitiva

Avui, ja em tocava, reflexió silenciosa a l'estudi. Després de dos mesos d'abstinència, el cos em demana boscos, roquissars..., la intempèrie que m'és constitutiva. Tanmateix, segueixo a ciutat. Necessitat de recuperar referents, m'he remirat el CD amb què fa uns anys vaig pretendre recollir l'antologia de la meva dispersió. Unes escenes montserratines m'han cridat l'atenció; esborranys d'un dels molts afanys que no he aconseguit culminar. Mira -m'he dit,  amb l'ajut dels transports públics en un no res et plantes als peus de Montserrat i li fots una travessa com déu mana. Amb nit joiosa al seu centre matemàtic: a les balmes dels Plecs, dels Plecs del Llibre, del incommensurable Llibre que és aquesta Serra.


























Les imatges que tant m'han excitat eren aquestes dues que expliquen una bella història de passió montserratina...

Ràpid, he corregut a buscar el meu llibre blanc de ressenyes d'aquella època, on hi he trobat aquesta cita del març de l'any 90.

No és d'assenyats plantar-se al peu de l'Arcarons dels Plecs del  Llibre a les quatre de la tarda d'un curt dia de les acaballes de l'hivern. No, no és sensat, i més si pel davant t'espera una empresa tant exigent i ja vens calent després d'heure-te-les amb les cadenes del Joc de l'Oca... Al capvespre fèiem cim - jo tot de primer, en un  lliure net a través de la puresa de les assegurances originals. Recony si n'estàvem de forts! Algú és capaç d'assegurar que  l'Arcarons dels Plecs no és el no-va-mas de l'elegància montserratina? També he d'explicar que vesprejava quan dalt el Plec Superior ens demanàrem per la via millor de descens. Ja dic que vam tendir per la inèdita canal que s'encara al Montgròs! Tal vegada no hi hagi baixat mai ningú més per allí, tret de nosaltres. De nit i amb un llum frontal per a tres. Encara fórem capaços de davallar les dotze cadenes del Joc de l'Oca  que ens separaven del cotxe... Fou una jornada majúscula  així la recordo!
Ara veig la meva sorprenent qualificació a la baixa: només MD, molt difícil? Ja em sabreu dir, els valents que us hi acosteu,... Tal vegada mereixi un plus o una mica més, ni que sigui per l'exposada audàcia que exigeix. Per bellesa, serà difícil que en trobeu cap que la superi..

12 comentaris:

Sergi C ha dit...

No sé si fa més por l'escalada de l'aresta Arcarons (només 10 cintes....) o l'ascens pel joc de l'Oca, donca la primera no l'he escalat i la segona només l'he baixat.
Sense cap mena de dubte, és el Montserrat més pur, cara nord a banda, i potser m'el perdo per aquella por que es forja com a mite de la lectura de tants cants a la seva exposició i continuïtat.
Creix la tensió entre el desig i la por, necessito desvetllar el misteri que oculta el seu desconeixement.

en Girbén ha dit...

Potser, Sergi, ni 10 són les cintes necessàries per a recórrer la mítica Arcarons. Cal, això sí, ser un montserratí de plena llei i prou. Diria que en serieu capaços, i que podríeu sortir-vos-en amb el goig perdurable dels Grans Dies. Fixa't que jo només li vaig atorgar un grau MD... És clar que aquells dies jo estava ben musculat i enderiat en fer dificultoses solitàries..

Ferran Guerrero ha dit...

Una vía que tinc pendent, qualsevol día he d'anar a fer una visita per alla i de pes fer una ullada a la banda de la dreta , per on discorre la Tai Chi, que ja fa dos primaveres que estic perdonant.

Com sempre impecable.

en Girbén ha dit...

Estem de sort, Ferran, que l'enveja no mati: la Tai-Chi abans que l'Arcarons??? Bo -crec- és que hi hagi un ordre, una mena d'increscendo (així com hi ha un decrescendo com puc constatar). Passa res, tard o d'hora recorreràs el fil de l'ARESTA de totes les arestes; tal vegada sigui una escalada familiar... Ja us visualitzo.

Ferran Guerrero ha dit...

Si, si,primer fer la Arcarons no estaría malament, i de pas fer la ullada, sempre m'ha cridat molt la visió dels Plecs del libre.

L'hivern passat un día ue vam pujar amb uns amics a Sant Jeroni, de tornada amb la llum una mica baixa es veia aquesta espada de damocles per on discorre la Tai-Chi, una punxa plena de baumetes, llarga i esvelta, estirada, i cridanera, aquella placa ens reclama, es una de les millors imatges de Montserrat, i desde aquest punt no te desperdici.

Salut company.

"PACA" ha dit...

atencio!:jo he fet les dues i malgrat estar a la mateixa agulla no tenen res a veure:la Taichi es més exposada(sobretot el lliure,mític bong al llarg 3) i l`Arcarons es estètica pura(jo tambe tota de primer...quins anys aquells!)

Clidice ha dit...

Entre els escaladors que m'envolten a dies (Calis, Grau ...) i vosaltres, penso que m'he perdut una gran cosa d'aquests llocs que adoro. Els plecs sempre me'ls miro amb cara de voler ser-hi. Però hauria de tornar a néixer.

en Girbén ha dit...

Ferran, pots acostar-te a l'Arcarons o a la Taichi, o a la Rosauara o a la Sagitario... Però haurà de ser qualsevol dia passat el 31 de maig, sinó et pot tocar el rebre.
Ja veus que tens al PACA a la teva disposició per explicar-te el mític bong del llarg 3.

en Girbén ha dit...

PACA, això d'aquells anys en què gosàvem a tot, fins a l'esveltesa de l'Arcarons... És qüestió de pes; no dels quilos de més sinó del pes de les responsabilitats que anem afegint.

en Girbén ha dit...

Els Plecs, Clidi, fan tant de goig que passar-se un dia contemplant-los ja paga la pena. Recomano la cota 935, accessible pel camí dels Plecs que s'enfila de la Canal de Migdia (aquest punt per la seva visió frontal); i també la base SO del Camell de St. Jeroni, accessible pel Camí dels Francesos (aquí per la monumental visió lateral).

Jaume Llanes ha dit...

Una escalada montserratina gairebé mítica escalada amb un estil impecable i amb una gran dosi de gosadia. Felicitats encara que hagin passat alguns anys. Són experiències que queden per sempre en el record i informen una vida.

en Girbén ha dit...

Jaume, acabo de treballar sobre "Las inquietudes de Santhi Andía" del Baroja i, davant el relat permanent de les seves derrotes i tempestes a què es veuen abocats els protagonistes, no vaig poder deixar de pensar en com, sia a mar o a muntanya, aquesta és una necessitat indefugible.
Diria que l'Arcarons t'entusiasmaria, si és que no l'has feta, tant per la puresa de la línia com per mantenir la seva exigència original.