Responent a l'Esfinx (1) - L'apoteosi

-Fins en això són capaços d'intervindre? Me cagon els de dalt!
Acabo de passar l'infern del Coll de Montcada i, quan per fi puc esplaiar-me amb la visió de les muntanyes que tant estimo, descobreixo: un Montseny alterós, massís i, malauradament, sense gota de neu; un Bertí de resplendents cingleres; un Farell de prometedores boscúries; un rogenc Sant Llorenç, nítidament retallat per un cel perfecte; i... Montserrat, el meu destí? Vés i busca'l, que una massissa nuvolada el substitueix. N'hi ha o no per plànyer-se?
I mira que en vaig de cuit després de dos mesos sense el meu aliment necessari d'altituds i d'intempèrie... I quin aplec d'hostilitats ens està etzibant el grapat d'inmesircordes que ens manen... Com no sentir-se tenallat i atordit per les circumstàncies actuals?  Dic d'uns EROs inversemblants, on es proposa seguir treballant però devorant el subsidi d'atur... La passa següent, quina serà?  Pagar per treballar?... Dic de l'anorreament d'un projecte educatiu modèlic i que ha costat 40 anys de lluites, el de les nostres escoles bressol. Ara es fa bona la malèvola ignorància que va expressar el conseller Pi-Sunyer -el primer del pujolisme- durant la seva visita iniciàtica a una escola bressol: Ai, tan petits ja van a l'escola? Només passa que l'actual responsable de l'Institut Municipal d'Educació, un tal Madeiros, és un arribista que, després d'anys de militància feixista al costat de l'Anglada, es passa a Unió -a on si no?- i el premien amb un càrrec decisiu. Ja podeu anar feu-vos-en la idea del seu model educatiu. Negres, àrabs i amerindis, amb els nostres infants blancs des d'un bon començament???
Vaig conduint, camí d'un desaparegut Montserrat, absort per les tenebres actuals... Així passin uns anys, a la Història, a la justiciera bona història, els regressius i claudicants manaires d'avui hi apareixeran ben retratats, com a Petains o Chamberlains davant del nazisme, avui transfigurat sota el nom de mercat... No us dol que aquesta patuleia de miserables ambiciosos gosin usurpar fins el nom d'un lloc de prometedores delícies com ho és un mercat?

Així, erigint aquesta fosca diatriba, arribo a Monistrol, avui lúgubre i trist a més no poder. Enllà dels Mullaplans -de la cota 500- la Muntanya és una sinistra opacitat. Tanmateix, jo segueixo amunt, camí dels meus propòsits.
La de coses que podria dir-ne d'aquest trajecte fins el monestir... El recordo als quinze anys, nocturn i descalç -perquè les meves noves botes rígides de plàstic platejat resultaven insofribles-, com a preàmbul de la meva primera escalada a Montserrat (la GEDE de la Trompa). Avui, no aquell ahir, refaig les corbes constatant que el feix de la boirada de mica a mica es va enfilant al meu compàs i, quan prenc el trencall que m'allunya del monestir, ja la tinc poc damunt meu. Un no res enllà de Santa Cecília detecto que la mòrbida i neutre grisalla de la boira, de sobte, va girant a blavissa...
Aquí m'aturo en sec al voral, convençut del succés que aquesta tènue blavor anuncia. Dalt, ben amunt, hi ha indicis de l'esclat d'un nou dia. El Sol acaba d'aconseguir travessar tots els impediments i ja  perfila el Coll del Migdia i les Talaies plantades al seu bell mig; i la Canal del Llum, per on hauré de davallar segons el meu propòsit per avui. Mira que sóc mal cantaire, emperò... Ara imagineu-me entonant un obligat magníficat! Miràcoli, miràcoli..., interpretarien el succés natural molts dels obcecats per la consigna del cristiana o no serà  que encara guia als desaprensius governats que ens governen.
Quan, pocs quilòmetres enllà, m'aturo al punt previst, el de l'inici del meu recorregut, la cosa -per anomenar-la d'alguna manera- prenia aquest fabulosos tons apoteòsics:
Els mateixos de la meva ensenya d'argent -ja tinc més proper l'or- que enregistra l'emblema del més que centenari CEC.
La realitat que m'és necessària, la que m'ensenyaren de petit, la d'una percepció dels gentils pronunciaments del món real, m'ha foragitat per sempre del cinema. De lluny estant, puc preuar-ne les seves fites, però... Res, ni del Lynch, ni del Cronemberg, ni del mateix Coppola,. ni de cap - ni dels iranians que ja és dir-, aconseguirà representar la meravella d'escena que Montserrat m'està oferint. L'Asiàtica (i quin nom més suggeridor!) ara esdevé corpòria amb la seva ombra projectada a l'èter...
Els montserratins de cor, aquells que honorem tothora el Serrat, tenim la sort de percebre el tracte mutu amb una més que tangible realitat poblada de centenars, de milers d'éssers vius... Importa que siguin del més esplèndid conglomerat? Desvergonyits davant el nostre afecte, res ens resulta més de grat que tenir notícies dels nostres éssers volguts: N'heu fet una de nova al Bisbe? Visca!!! I és que, amb paciència i gran voluntat, alguns hem aconseguit una gran entesa amb aquells que, de fora estant, només són relleus pronunciats. Als incapaços d'entendre aital relació home-roca els albiro un negre futur d'incomprensió i penúria.
  Podria restar embadocat pel sentit principal d'apoteòsic que tinc al davant, però, decidit, faig la motxilla.
Quan la tinc llesta la cosa té aquest prometedor aspecte.
Lluny, a dalt de tot, la Roca dels Aurons em crida  de totes totes.... Vés que vinc, no et moguis d'on ets -li crido.

21 comentaris:

Brian ha dit...

Esplèndid, espaterrant!

Sergi C ha dit...

Com s'hi escau el nom de canal de la Llum!
I quina munió d'elements que es conjuguen oferint aquesta successió d'instants. Éssers vius per a tu; un ésser per a mi, lluny de la divinització a l'ús.

El mont serrat i les boires baixes posen per a qui sigui capaç de mirar.
Que hi haurien vist els halurs de plata?

en Girbén ha dit...

Brian: com em plau que ràpid hagis entrevist el moll de la meva retòrica.
Davant els murs de misèria amb què ens volen anorrear el món resta perfecte, lliure i grandiós; incòlume a tota retallada de la seva generositat.

LEBLANSKY ha dit...

Sé que els autors dels blocs estimem els comentaris suculents i amb contingut, però t'asseguro que, en acabar el teu post d'avui, només puc dir que és una passada, quines imatges!

Enric H. March ha dit...

Girbén, no són només les imatges que m'emmudeixen sinó la manera com has estat capaç de transmetre'ns el sentit de tot plegat. Res puc afegir si no és que, si algun dubte tenia que l'home pot esdevenir roca i la roca, home, tu me l'has fet esvair com s'han esvait els núvols per mostrar-nos la comunió de la muntanya amb el cel.

en Girbén ha dit...

Sergi, disculpa si t'esmeno la plana: Canal de la Font del Llum; d'aquell llum que cal per aconseguir abeurar-s'hi... I mira que n'és de superior aquesta conjunció d'aigua i llum!
Ja has vist quin argent replicaven aquests raigs lluminosos, no dels halurs sinó de plata de llei.

en Girbén ha dit...

Leb, sé que els lectors de blocs -escassos de temps- estimeu la concisió, i aquí vinc jo per a superar-la. Obligat per les circumstàncies meravelloses..., si és que val l'excusa.

en Girbén ha dit...

Enric, ja voldria jo atènyer la puresa des de la quietud... Res que sigui factible en el món que conec.
Salvat aquest escull, i com li dic a les "Testigos" que truquen a la porta de casa: Perdone pero es que aquí somos muy panteistas. Ni millor ni pitjor que les pedres, d'aquí la meva estima fraternal.

Lluís Bosch ha dit...

Les fotografies duen gairebé a l'èxtasi mística, caram...! Em van bé, perquè m'acabo de traslladar de casa i de feina i ara veig cada dia el perfil de les roques de Montserrat, en anar i en tornar de la feina. I allargant el coll, des del pati de l'escola. Demà me les imaginaré amb aquesta llum...

en Girbén ha dit...

Fixa't, Lluís, que en un punt preciso [...pel sentit principal d'apoteòsic...], i això és: "l'acte d’elevar un mortal a la categoria dels déus i posar-lo entre ells." Poca broma amb un acte així... Sant Ignasi, de pas per aquí, deuria viure'n una de semblant i mira si n'ha tingut de conseqüències. Pel què fa a mi, no passis ànsia: als panteistes ens és negada tota possible santedat.

Eduard Ariza ha dit...

¡Quina passada de fotos! Déu meu, no m'extranya que tots els místics es busquessin una muntanya.

en Girbén ha dit...

Eduard, suposem ara que haguessis estat al cim d'una d'aquestes agulles en aquest moment just... He dit suposem... Ni t'imagines el fabulós espectre de Broken amb què et veuries aureolat! Aleshores et sentiries sant en vida, sempre a condició d'abstenir-te de la seva explicació científica.

Allau ha dit...

Espectacular. Després d'això només cal esperar la gloriosa aparició de la Moreneta.

Clidice ha dit...

Cada dia del món, en obrir els ulls, obro la finestra i allí la tinc, o no, que alguns dies es mostra esquerpa i s'amaga rere la boira que puja del Rubricatus. Realment vas poder fer unes fotos espaterrans i als Aurons hi devies estar de fàbula :)

en Girbén ha dit...

Allau, després d'això -i de tantes altres de semblants-, ves i busca'm per les fosques sales dels cinematògrafs!

en Girbén ha dit...

Clidi: si ho vols t'ho explico. Finida l'exigent travessa, i després de dormir-la 12 hores, 12, als boscos de Can Rovira del Bruc, em vaig passejar llargament per la vostra racional vila. Fins i tot vaig fer-hi gasto: l'€ d'un cafè davant el "modern" ajuntament + l'€ d'una coca al vostre calafectat mercat. Crec el meu pas s'haurà de notar als balanços municipals.

Galderich ha dit...

Amb unes imatges així (si són espectaculars en foto imagineu-les en directe!) hom s'oblida de les seves cabòries, de les escoles bressol, del mercat, d'en Camps... Però cal tornar a la realitat i lluitar perquè no ens fotin fins i tot uns cels com aquests!

Puigmalet ha dit...

He tingut el mateix efecte que l'Allau, però jo m'espero l'aparició de la Clidice trescant pels rocs.

Seriosament, deunidoret amb les fotos...

en Girbén ha dit...

Galde, com sempre vas bé. Normalment els nostres sistemes de representació funcionen de meravella, això fins que no els exigim d'explicar els límits de la nostra percepció; sigui per dalt, pels moments de la grandesa més sublim, sigui per baix, per la tènue vivència fronterera amb l'obscuritat i el silenci absoluts. Aquest és un espai reservat, només, a més alta poesia.
També cal dir que cels com aquests t'ajuden -i molt- a retornar a la trista prosa del dia a dia. Que demà toca mani? Doncs som-hi!

en Girbén ha dit...

Gazo, les fotos poden fer patxoca però ja t'asseguro que només són una miserable representació d'un dels comptats moments de Revelació que el Serrat m'ha volgut oferir. Malauradament, encara no he pogut "avistar" cap ovni, ni a la Clidi trescant muntanya amunt.

en Girbén ha dit...

Només vull insistir en un tema tangencial però, per mi, cabdal. Poques o cap d'aquestes imatges són fotografies instantànies a l'ús. La majoria són composicions, de fins a una dotzena de fotos, que en el format original poden atènyer uns notables 10 metres d'amplada digital.
Si en fa anys que no faig fotos, que només miro de resoldre el problema de la representació del món.