SI D'HORA VAIG PELS MUNTS, O LA SORT QUE TENIM, UNA SORT QUE NO ENS L'ACABAREM, LA SORT DE PODER -AIXÍ ENS PLAGUI- ENROLAR-NOS AL KRTU PATRONEJAT PEL CAPITÀ DE TOTS ELS MOTS, EL SENYOR FOIX DE SARRIÀ, DEL PORT O DEL MONTSENY DE DALT, I SOLCAR L'ESGALABROSA MAR VERBAL SABEDORS QUE UNA MÀ FERMA SOSTÉ LA CANYA... I ALLÒ QUE FOU NO EM DOL! I LA BOIRA ES DEIXONDA.

Corria el 2000 quan vaig decidir guarir-me les nafres guanyades després de mesos i mesos soterrat al subsòl de Madrid. La cura escollida fou caminar llarg sota els nostres cels, resseguir el GR5 que va de Sitges a Canet de Mar, tot composant un poemari a peu dret; de pont a pont, en 63 caselles-poema com al Joc de l'Oca.
De pas pel Montseny de dalt -a la casella 46- vaig gosar reprendre el Si d'hora vaig pels munts que en J.V.Foix havia escrit en aquells mateixos verals. A la meva variació vaig anomenar-la: Si tard vaig per les valls.

Si tard vaig per les valls
rememoro d'altres nits
quan anàvem amb òlibes
enllà pels margenals
fins el Molí de l'Adrobau
on, ajupits al carcabà,
ens meravellàvem de com
la força dorment de l'aigua 
activava amb llur embat
el grinyol de la mecànica 
del rodet fins a la mola,
per lliurar-nos una altra força,
latent aquesta al gra,
de flaire nutrícia, la farina.

I recordo d'altres nits,
que calia fossin fosques
-al punt de la neomènia-,
i un deia: Tinc la clau!
Llavors ens enfilàvem pels rostos
fins la Font Sidera
i obríem circumspectes
el portell metàl·lic de la mina
per airejar la deu captada.
Ben de cor crèiem màgica
aquella aigua primera, fosca,
encara mai il·luminada.
En bevíem tots, petits glops,
i una força sobtada ens embriagava.

I rememoro d'altres nits,
les de lluna tota plena,
quan anàvem -i era un joc-
al Collet dels Morts a seure
en els rocs de la necròpoli
creient, fermament,
que tot mot allà dit
seguint un cert ritual
restava per sempre soterrat
i perdia el seu sentit.
Així ens lliuràrem de la suor,
de la guerra o la misèria
-mai ningú esmentà l'amor-.
Una nit d'estiu l'un va dir: Grill.
I al punt s'estengué per la vall
un silenci de prova de foc.

Quina és la teva paraula?
-em preguntà l'oficiant de torn.
I vaig respondre: Cap.
De llavors ençà així estic.

Foix, capità, escolti'm que ara parlo amb vostè. No hi fou a temps, car no es coneix mort que no sigui prematura... D'acord que algunes s'endarrereixen massa..., però és que vinc a explicar-li que aquell delit seu d'enganxar poemes en pasquins pels fanals s'ha acomplert. El nom d'aital llibertat de difusió li semblarà rar: Internet, o la xarxa... No, no pas una xarxa com les que conegué al Port... Si no li fa res de prémer la tecla, podrà escoltar-se pronunciant el seu Si d'hora vaig pels munts.
D'inconvenients en ser rabadà del seu ramat d'indòmites paraules, no n'encerto cap.

Afegiré que, entre les coses que avui he après de J.V.Foix, una que em resulta ben reveladora és que tingués arrels als Torrents de Lladurs. Valgui aquest retall  del seu Diari 1918 per a copsar l'imperi màgic que era capaç de bastir.
 

6 comentaris:

Galderich ha dit...

Poesia irònica amb punt de partida curiós.

L'important és un bagatge que ens permet tenir molts punts de partida.

marta (volar de nit) ha dit...

Jo que sóc d'anar tard i per les valls, avui m'he llevat d'hora i amb més energia del compte. Si tingués un amant imaginari seria poeta i em podria dir: D'hora al matí a vegades ets divertida, tard de nit sempre ets deliciosa. I així anem tots plegats, llegint-nos i rellegint-nos, escrivint-nos i reescrivint-nos. No està gens malament trobar-nos a la plaça i compartir paraules velles que fem noves cada vegada. Feliç diumenge d'imaginaris i de tangibles!

en Girbén ha dit...

Galde, prou saps que quan comences -ni que sigui als quaranta ben fets- et pertoca ser epigonal.
Temps després, si de debò tens veu, ja podràs mirar amb tendresa aquests inicis imitatius.

en Girbén ha dit...

Marta: quantes vegades pot suportar una paraula el seu ús abans d'envellir? Oi que algunes més que d'altres? Per què em plauen tant les paraules desnonades? Aquest Foravial meu, que he hagut de precisar no fos cas que resultés massa perdedor... No et costarà d'endevinar que avui, més que energètic, estic dubitatiu.

Puigmalet ha dit...

Malauradament ahir no vaig poder ser al cementiri de Sarrià, però dubto que hi hagués homenatges més entranyables (d'entranya) que el que aquí ens mostres. Pur joc focià, amb consulta al diccionari inclosa (aquesta 'neomènia' que acompanya la 'ninou' amb què vaig començar el mes).

en Girbén ha dit...

Malet, ahir ho comentàvem amb un jove poeta: el nostre gust pel Foix més inusual, el del Dietari o d'aquells jocs com "Allò que no diu la Vanguardia". Perquè mira si ahir es va arribar a repetir el "m'exalta el nou", quan tots sabem el cas se li fa a "les coses creativament noves".

I sí que hi ha un fil entre "ninou" i "neomènia". La lluna és una proveïdora de belles paraules com ara "terminador".