Gel mediterrani







A les 8 del matí he deixat enrere Sabadell i un quart més tard ja m'estava equipant als peus del Torrent del Castelló. No m'he calçat les botes d'aigua -com faig a la primavera quan vinc a veure l'enfilall de gorgs recobert per una nevada de pètals blancs de marfull-, ni les sandàlies de riu -com a l'estiu quan necessito un bany de gorg-; avui m'he calçat la bota dura de muntanya amb l'afegit dels lleugers grampons de travessa.
No em direu que no té la seva gràcia això d'iniciar un recorregut glacial, de grampons i piolet, a la modesta cota de 385 metres sobre el nivell del mar. Encara no he recorregut 50 metres des de la furgo que ja entro al llit del torrent i comprovo que d'exagerat res de res. No imagino possible transitar avui per la llera sense un equip d'alpinisme com cal. De fet, el torrent és una llampa contínua, nevada i gebrada, amb ressalts de verglaç. De cap manera es pot parlar d'una escalada, però sí d'una excursió sobre gel amb tendència ascendent. Fins i tot superaré un salt amb dos passos de piolet-tracció.
Quantes vegades dec haver recorregut aquest fondal obac per on sempre -poca o molta- s'hi escola l'aigua? Aquí m'he descomptat... (És un dels meus més estimats torrents prelitorals, amb els Tolls de Mura, els Salts de Guanta, El Gorg Negre de la Tordera, la Riera de la Baga d'Aiguafreda, el Torrent Fosc de Collsuspina...) Tanmateix, el pas d'avui quedarà fixat a la memòria per anòmal.


















  A les 11 reblo la feina prenent imatges de la vida sota una crosta de glaç no antàrtica sinó mediterrània,  i a les 12 ja sóc de nou a Barcelona; carregat amb 4 vídeos i 191 fotografies que es convertiran en 38 imatges. Però això són nombres que no diuen res. Si d'alguna cosa m'he omplert és de la fràgil meravella del gel, amb l'afegit d'aquell esglai quant sents que el sòl de cristall cruix i s'esberla als teus peus. Per sort, el gel m'ha volgut resistir.

PD. Ara visualitzo al Tàpies mirant de governar el doll del cubell de vernís tintat que acaba d'abocar damunt la gran tela. Circumscrivint l'aleatòria figura fluvial resultant amb una pasterada de serradures, sorra i làtex. Afanyant-se, abans no es fixi l'escena en consistències cristal·lines i rocalloses, a tamisar-hi -amb un sedàs- quilo i mig d'incòlume blanc d'Espanya. Gravant-hi en un recolze -amb una vara d'avellaner- l'epigrafia: Flux  de Glaç; i, per tot arreu, incises puntuacions amb un grampó que rememorin el possible pas d'algú. Finalment arriba l'hora del pinzell -en el seu cas brotxa grossa.-: un sol traç enèrgic -circular, minvant i inconclús- que remet al serpentí Ouroboros.
Tàpies: mai deixaràs de pintar!

24 comentaris:

Carme J ha dit...

Una meravella gèlida !!

en Girbén ha dit...

Carme, estic segur que de gèlides filigranes en teniu un munt a tocar. Jo apostaria pel lloc anomenat "Aigua Roja", a la Riera del Far poc més avall d'on la creua el vial de Can Mansuet, just sota la Roca del Diable.

Sergi C ha dit...

Ja és una proesa fer piolet tracció al Vallès, i encara més en el glaç sobre codina vermellosa, ja de per si relliscosa.

Apa: un nou racó a explorar.

Ja posats, no me n'he pogut estar de fer un repàs als teus suggerents Dissenys Glacials.

en Girbén ha dit...

Sergi, cal aprofitar les anòmales ocasions propícies que magnifiquen els modestos espais que tant estimem.
Ara em ve al cap el descens amb caiac del Ripoll que va gosar fer el Roger durant una forta rierada..., aigües sempre manses fins que, sobtadament, un dia esdevenen braves.

Corro a dir-vos que el descens del Castelló -pel bac de les Roques d'Aguilar-, sense ser res, us pot semblar proper al tot.

Jose Antonio ha dit...

Buenas Foravial, no me conoces pero desde hace un tiempo estoy subscrito a tu blog que descubrí un día de casualidad. Me parece super interesante y he descubierto grandes entradas en el. La mezcla de temáticas que en el se desarrollan me parece super interesante, la geología, la fotografía, la espeleología, los viajes en general, y todo explicado de una forma realmente original. Pero la sorpresa de hoy al ver esta entrada es que parece que eres de Sabadell que es donde yo vivo je, je, no lo sabía. Así pues, enhorabuena por el blog. Una vez hecha la explicación, y si no es mucho pedir, me gustaría que me contases donde esta este Torrent del Castello que tan magníficamente nos presentas hoy. Siendo de la zona me gustaría acercarme un día para conocerlo. He visto que esta en Castellar del vallés y que desemboca cerca de las Arenes. Lo que no se es porden se acerca uno a el, si hay que andar demasiado o se deja el coche cerca. En fin, si quieres facilitarme esa información estaré encantado, y si no es así no hay problema, te seguiré leyendo con entusiasmo. Por cierto mi correo es josears@gmail.com por si no lo encuntras en el perfil.Por cierto el otro día me encanto sobremanera descubrir en tu blog la Cova del Sanat que no conocía y a la que me tengo que acercar algún verano. Y me divertí muchísimo leyendo la entrada de 24h Abismat porque yo con 18 años (ahora tengo unos cuantos más!!) hice algo parecido en la Cova Simanya.

en Girbén ha dit...

Ei, José Antonio, primer la benvinguda!
No sóc de Sabadell sinó capitalí de Barcelona i, alhora, de tots els llocs que estimo. (Afegiré que vaig viure uns anys a St.Llorenç Savall.)
Al Torrent del Castelló hi podràs accedir per un trencall a l'esquerra quan, després de passar l'aparcament de la Mª de Déu de les Arenes, la carretera s'enfila cap el Puig Rodó.
Apte per a tota mena de vehicles, el vial davalla fins el Ripoll -que creua a gual-, i després flanqueja el riu per uns plans on, sovint, hi acampen savis gitanos. La pista segueix amunt -factible per a tothom- vorejant a certa distància el Torrent del Castelló fins a la Font del Plàtan que alimenta el rierol.

Explicada la ressenya del Castelló no puc deixar de recomanar-te una visita a Cova del Sanat: no paraules majors, paraules màximes!

Jose Antonio ha dit...

Muchas gracias Foravial!!!, se a que camino te refieres. Hace poco precisamente subí al Puig Rodó a hacer fotos de la puesta de sol sobre la Mola (aunque no salio nada decente) y me fije en ese camino cuando iba por la carretera. Muchas gracias por la información, me acercaré un día de estos. A veces los sitios más cercanos son los que menos conocemos. Por ejemplo hace años que tengo ganas de acercarme a la riera de guanta y aun no lo he hecho nunca. Por cierto, me ha dado por pulsar la etiqueta de els Bojos del gel, y me ha encantado las fotos de la mano de hielo y sobretodo las hogueras sobre el estany del malniu helado. Yo también soy bastante aficionado a la fotografía y desde luego con fotos como esta me queda claro que aun quedan cosas por experimentar. Me parece una idea genial. Je, je, aunque dudo que la ponga en práctica al menos con fuego. Pero un buen Lightpainting sobre un lago helado no debe estar nada mal. Eso si, las patinadas son aseguradas. Gracias.

Galderich ha dit...

Girbén,

Encara estic impressionat per aquest racó. No sé si m'hagués posat els grampons per caminar sobre gel... la fragil·litat i el pes no són compatibles!

en Girbén ha dit...

Galde, et garanteixo que, a poc a poc per les vores -on el gel té més gruix-, no t'hauries enfonsat. Això em fa pensar en la relativitat d'aquest fons que tant temem tocar. No sé de ningú que hagi perdut la vida en un som pam d'aigua.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Què a prop i què desconegut. Com ho tenim a un tres i no res, m'apunto a visitar el racó (no sé dir si ara a l'hivern, a la primavera o bé a l'estiu).

M'agrada molt l'escultura fràgil que fa el glaç, els reflexos, el tamís de la llum.

Em fas venir ganes de fer un post ben glaçat.

Clidice ha dit...

Caminar pel món amb tu és revisitar l'espai propi amb una nova llum. Poc que ho saben els del National Geographic que no cal pagar cars viatges i dietes!

Jaume Llanes ha dit...

El gel és fantàstic: per observar, per admirar, per aprendre, per inspirar-nos, per fruir... Cal aprofitar a fons els llocs i els moments en què es produeix el miracle de la seva aparició. Sens dubte, tu estàs sempre ben al cas de tot...

en Girbén ha dit...

Eulàlia, en atenció al vostre interès he penjat un mapa de la zona. Recomano acostar-s'hi quan remullar-se no sigui un problema. Encarat com està a ponent, les tardes hi són llargues. També val la pena remuntar la llera del Ripoll (tot i que l'aigua no sigui impecable), o anar a conèixer el Pi de les Quatre Besses, de més gran no en conec cap.

en Girbén ha dit...

Clidi, on he de signar per a viure d'explicar belles passejades? M'ho podries mirar?

Clidice ha dit...

Un dia, enfilant riera d'Els blaus amunt amb en FX, ens dèiem: "aquí, prens una càmera, anem caminant tot panteixant i dient coses com: estem espantats esperant la vinguda de l'aigua" i faríem bo allò de "tens més cuentu que en Calleja! Que ara la Cuatro ens ha retornat una vella dita en tot el seu esplendor. ^^

en Girbén ha dit...

Jaume, què t'he de venir a explicar jo del gel?
A tu que t'agraden els estris muntanyencs amb experiència: T'has fixat en el piolet? És un indestructible Alpelit del 1975, amb la fulla "preparada" al 1997 per un ferrer de poble (gran dentista!).

en Girbén ha dit...

Clidi, aquest Calleja entronca amb el César Perez de Tudela. Poc o molt, els relats de "Al Filo" tenen una mica més de cos. De totes maneres, quasi diria que aquí encara ho tenim pitjor amb el fotut "Temps d'aventura".

Jaume Llanes ha dit...

Que consti que m'havia fixat en la fulla del piolet. Jo n'havia tingut un de semblant (no recordo si era d'un Cassin o d'un Charlet...), però de seguit el vaig substituir per un Chacal de la Simond, amb el qual vaig escalar bastants anys..., i que consti que vaig aconseguir no picar-me mai el dits al colpejar el gel, tot i el mànec recte. Magnífic treball d'acabat de les dents, a mi també m'agrada manipular les eines, personalitzar-les.

Clidice ha dit...

Vaig conèixer en Juanjo Sansebastian, de "Al filo" (em sembla que tinc un llibre d'ell dedicat), Cuando la luna cambie, de quan van anar a la zona del Karakorum, res a veure amb el Calleja aquest, que si el Pérez de Tudela ja em feia una certa angúnia, de petita, això ja no hi ha per on agafar-ho.

garbi24 ha dit...

Val la pena aprofitar les anomalies del temps...no tot han de ser problemes el que ens porta la fred.
Bones imatges...

en Girbén ha dit...

Ara m'agrades, Garbi, cal reivindicar la vostra "fred" viva.

Jose Antonio ha dit...

Gracias por el mapa Girbén!!!

Llop Estepari ha dit...

Talment sigui rehabilitant pisos, trastejant enciclopèdies o durant un matí de lleure. La vida com a art. Doncs no està gens malament!
Aauuuuuuu!

en Girbén ha dit...

La veritat és, Llop, que les teves paraules em serveixen de consol.
Tot i que sigui cosa ben sabuda que "Art no paga", quan, com ahir, reps dos NOs consecutius a dos projectes que havies mimat no pots deixar de sentir-te'n de la bufetada. Aaiii!!!