Aparaulo GORG


Heus la història: més que carn, peix, peix d'aigües interiors. I per peix, no una perca americana -fatalment introduïda-, sinó un barb de muntanya de tota la vida. Si no fos així, si no en fos un, com podria saber tan bé el delit que els mou? I, d'on ve aquest desfici? Per a què maldar en remuntar la capçalera del riu? A fi de què l'exhauridora brega d'alguns, la d'anar superant la graonada de salts, o de resseguir afluents que no menen enlloc? I ha un motiu que expliqui com, al cap d'un temps d'haver assolit un gorg que per a la majoria resultarà suficient, retorna el neguit d'afanyar-se contracorrent? 


És una mena de mite, entre nosaltres els barbs, que ben riu amunt hi ha un lloc de pau d'aigües tan netes i calmes que dalt i baix són el mateix. D'aquí la raó del desfici que deia.


Recordo que, de petit, un dia l'avi em va explicar la seva estada en aquella aigua de somni.
-Si tan meravellós és el lloc que dieu -vaig córrer a preguntar-li-, com és que no us hi vareu quedar per sempre?
-Per què allà dalt no hi ha recer per a les rierades i una de bona em va obligar a desfer de cop el camí que tants esforços m'havia costat... De fet, sense el meu, diguem-li fracàs, ni hauria nascut ta mare ni ara estaries aquí escoltant-me. Ja veus -va concloure sentenciós- la de guanys que porten les pèrdues.


Encara hi penso sovint en les paraules de l'avi mentre sestejo pels gorgs. Però, després, retorna la crida i m'atanso al salt escumejant disposat a fer un nou esforç. Que no sigui dit que no hem fet tot el possible per a conèixer el cel dels barbs!

(Aquesta addenda la dedico als amics que m'han preguntat per les meves decisions; tots ells, curiosament, els més propers a saber-ne la resposta.)
Afegiré que, tret de la del Cel, les imatges són dels gorgs de la capçalera del riu que indico damunt la que serà la capçalera del meu nou dispositiu. Quan torni de l'Eclíptica (ja 4ª temporada, i enguany amb un realitzador portuguès disposat a rodar-ne un documental) miraré d'engegar aquest EXTRAMURS.


Apunt  adherit a la campanya aPARAULA'm

32 comentaris:

matilde urbach ha dit...

Ep, doncs apa que no fa il·lusió que la llista de blocs amics-coneguts-i-saludats alerti que a Can Girbén hi ha novetat! Paraula d'anguila.

Lluís Bosch ha dit...

Els guanys de les pèrdues... ai si sabés ser sempre savi i tenir presents aquestes paraules.

en Girbén ha dit...

Sats, MU, temps era temps les anguiles s'endinsaven al Besos i, d'entre les més decidides, unes atenyien els gorgs del Ripoll que il·lustren l'apunt, i d'altres, Congost amunt, arribaven fins Osona...
No és cuentu, és ciència:
DE SOSTOA, A. i altres: Ictiofauna del Besòs i la Tordera. El Medi natural del Vallès 2. (Annals del Centre vallesà d'estudis dels ecosistemes mediterranis -1987)

en Girbén ha dit...

Si més no, Lluís, saps com escriure és remuntar un riu que, després, el lector farà a favor de corrent. És un esforç sostingut pel goig, sempre inesperat, de què la immersió ens meni a un recolze on mitja dotzena de paraules acabades d'agrupar brillin amb sentit.

Enric H. March ha dit...

Girben, quina il·lusió veure't per aquí (a través de l'aigua), retornat, o en vies de tornar, amb un avís tan llaminer com aquestes recerques pels marges de la ciutat. Ja m'estic delint!

en Girbén ha dit...

Enric, no et facis il·lusions que quan torni serà sota el designi dels temps actuals, el d'una màxima constricció d'horitzons. Només d'escaramusses modestes a tocar de casa anirà la cosa, i tot sota un prisma de la il·lustració ampliada (un manlleu precís de "l'escenografia ampliada").
Ja em sabràs dir si de pretendre abstenir-se de la inèrcia d'un somnieig de llunyanies algú en pot obtindre cap mèrit o lloança.
Volent-ho o no, feliçment vaig minvant.

Clidice ha dit...

Goig de veure els gorgs al blogroll :) I ves que no hi vagin a la recerca de les dones d'aigua, que diuen que els abelleig reposar-hi. Un pensament dedicat (no me n'he oblidat del deute).

en Girbén ha dit...

Ja t'ho dic, Clidi, als barbs no ens criden gens les dones (ni que siguin "d'aigua"); per naltros res de millor que una barba com déu mana.

Enric H. March ha dit...

Girbén, el mèrit o la lloança dependrà de la mirada i la intensitat. Fes-nos mirar amb els teus ulls i veurem quin és el batec del teu pensament.

en Girbén ha dit...

Per bé i per mal, Enric, seguiré sent el joier escàpol de sempre. La possible vàlua de la meva nova temptativa només vindrà dels ulls benèvols que em llegeixin.

lolita lagarto ha dit...

de tant de neguit som negats de restar en pau enlloc.. vagar, sestejar.. per retornar sempre i nedar contracorrent!
extraaaa extraaaa!!extramuuuuuuurs!!

en Girbén ha dit...

Just ahir... glu, glu, Lo... Gul-lita... el Richard Price (The Wire), a La vida fácil, m'explicava els límits interns d'extramurs. Saps la sempiterna pregunta dels policies americans? La de "¿Lo han detenido anteriormente?... Pobre de tu si no dius que et van enxampar en un parc fora d'hores. Així de reclosos volen que visquem!

Ferran Guerrero ha dit...

Ben tornat de nou, felicitats, et trovaba a faltar.

Llop Estepari ha dit...

No és pas una elecció errada: aigües netes i ben oxigenades. Company, tu ja tens la propietat de la veracitat i del conte. L’encantament d’un “Big Fish”.

L’udol de les grans ocasions: Aauuuuuuuu!!

en Girbén ha dit...

Ferran, que només torno per dir de nou que me'n vaig. Bé, sí, retornaré amb l'EXTRAMURS sotmès a un munt d'autolimitacions.

en Girbén ha dit...

Això de "Big Fish", Llop, deixem-ho en un escarrassat peixet llepissós.
També cal dir -seguint a l'Erri de Luca- que "Els peixos no tanquen els ulls".

lluís ha dit...

Recordo de ben petit, durant els estius en una casa de pagès, com remuntàvem la riera de Vilada en busca de l'aventura que imaginàvem, per allò nosaltres era tot un món. Els gorgs eren plens de barbs i l'aigua era molt neta. Ara en un mapa veig que amb prou feines ens allunyàvem mig quilòmetre de la casa. I em fa por tornar-hi, veure-hi menys barbs, menys aigua, menys aventura i sobretot, saber que si em passa això serà únicament culpa meva.

De ben segur que amb els teus escrits recuperaré l'esperit del barb i no em farà por tornar-hi amb ulls nous.

Ben retrobat!

Enric H. March ha dit...

Girbén, em pots dir on és aquest gorg?

joan gasull ha dit...

hi han molts dies en que els barbs i les barbes són molt més feliços que nosaltres mateixos.

en Girbén ha dit...

A mi que em perdonin, Lluís, però més que àrids sorrals, que platges, els nens necessitem petits Mississipis, rieres i gorgs.
Amb l'extensió de la capçalera de la Riera de Vilada (de Rotgers a La Clusa passant per Cosp), i amb els bons cabals d'enguany, dubto que et decepcionin els gorgs de la teva infantesa.

en Girbén ha dit...

Enric, apunta:
1 i 2 - Les Conques del Ripoll, aigües amunt de St. Llorenç Savall.
3 "el transparent" - Qualsevol lloc de la capçalera de l'Algars als Ports, no lluny del Toll del Vidre. En tota la seva extensió, un dels nostres millors rius.
4 - La Riera de Talamanca al Bages.

en Girbén ha dit...

No et pensis, Joan, que barbs i barbes també tenen les seves pors i inquietuds. A l'hora de prendre les imatges 1 i 2, remuntant la llera va aparèixer un mascle de visó americà -i això és quilo i mig de carnívor- amb ganes d'esmorzar un bon sushi; de cranc, de bagra, de carpí o, millor, de barb que hi ha més tall.

parèntesi ha dit...

Una paraula, metàfora i fotografies precioses! enhorabona barb.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Sí que se't trobava a faltar, barb!

M'agrada molt la paraula que has triat. Et va com anell al dit. I et deus sentir com peis a l'aigua. I les fotografies, com sempre, impressionants, en el setint que et deixin just una empremta tenen alguna cosa hiptòtica.

Esperarem extramurs a veure què passa. Sigui poc o molt, benvingut serà. Les joies són cares de veure.

en Girbén ha dit...

Benvingut siguis, parèntesi, a una casa que es tanca.
Les paraules són paraules, les metàfores, metàfores, i les fotografies..., imatges; en origen, llençols de 5 a 10 metres, mosaics formats per piles de fotografies modificades.

en Girbén ha dit...

Amb això de "joies", Eulàlia, no saps com se m'ha enfilat l'autoestima. Avui, apart d'alliberar una ovella que s'estava escanyant atrapada en un filat, a cops de dall he obert camí fins el gorg que hem batejat com "Eclíptic". Ara he muntat un telescopi per ullar un lluminós retalló de Venus mentre el Toni i l'Adrià son a l'Observatori i les granotes rauquen amb desfici a la riera.

Galderich ha dit...

Quan comencis el nou bloc Extramurs no t'oblidis de la cita aquella d'Unamuno, Fray Luís de León o algú d'aquests a qui se'ls atribueix indistinament tornant d'algun exili:
"Como decíamos ayer..."
És bo capbussar-se pels gorgs a la recerca del barb o del nostre propi reflex!

Sergi C ha dit...

'Què hi fa el Foravial tan amunt de la llista?'
Ja veig que aviat hi haurà un nou blog que l'engreixarà.

No se per que però s'em fa metafòric aquesta pregunta de per què 'l'exhauridora brega ... d'anar superant la graonada de salts o de resseguir afluents que no menen enlloc'. Que fem si no els muntanyencs.

De l'abstinència d'aquests somnis de llunyania de que parles sí que s'en pot obtenir mèrit. Els paisatges que més em captiven (que no agradar) son a tocar de casa. Potser algun dia els mostri.

I minvar és quelcom que tots hem d'aprendre a fer.

Puigmalet ha dit...

Prendre'm grog a la salut del nou blocaire que reneixerà d'aquest groc gorg.

(d'anguiles, al Prat, les que vulguis; confio que ens visitis Extramurs)

en Girbén ha dit...

Galde, abans que Fray Luís o Unamuno, les influències de l'Extramurs seran, entre molts d'altres, els passejos del Walser, els Suburbis del Mompou o els extraradis del Candel..., + l'habitual festeig naturalístic.

en Girbén ha dit...

Sergi, la brega futura serà fer prou meritòria la decisió de minvar; de minvar sense allunyar-te una engruna de les teves raons principals.
M'encanta practicar la facció povera de la joieria, aquella que desestima el nici brill de l'or per recuperar el sentit d'unes troballes tan humils com fortuïtes.
D'això anirà la cosa.

en Girbén ha dit...

GAZO, un glop de grog era el que prenia el Maigret quan fotia fred.
Per massa allunyat, no tinc previst atènyer el Prat amb l'Extramurs (pensa que només hi tractaré les meves rodalies al NE de la metròpoli, aquelles accessibles amb un cop de metro o bus a mitja tarda... ).
Ja m'agradaria a mi dir-ne alguna de la Roser; una joliua biòloga que, just finida la carrera, va dedicar mig any a estudiar els efectes dels devastadors incendis de la Catalunya Central en les poblacions de diatomees del darrer tram del Llobregat. Les imatges de l'apunt haurien sigut estel·lars!