Del Pintor López-Sánchez

La meva intenció era fer una darrera entrada on anunciés el trasllat d'activitats del Foravial a l'Extramurs. Però tanmateix, i com és cosa sabuda, l'home proposa i la vida disposa; i ara crec que és un afer de dignitat postposar el comiat per fer un apunt que rescati de l'oblid al Pintor López-Sánchez; i com que crec que més foravialesc (si se'm permet) no pot ser, jo que m'hi poso.
La cosa ve del dissabte passat, quan, després de la feliç vesprada a Cal Leb i de dormir pels boscos del Corredor, vam acabar a Llinars a Cals Pares. Abans de començar a fer l'arròs, el pare em diu li faci una ullada a la primera entrega del llegat de l'abuelo Luís que ma germana ha traginat des de Madrid. I heus aquí el tema desplegat en tota la seva extensió...
 
 
 
 
 
Feia més de trenta anys, des que el pintor Luís López-Sánchez va morir, que tot aquest munt de material de belles arts havia quedat dorment a l'espera en la seva casa de la riba dreta del Manzanares. Durant aquest temps, el seu fill Fede va anar a viure a Andorra on va conèixer a la Nuri i van tenir a la Mireia i el Ramon... Aviat farà un any que el Fede va morir, deixant, com sempre passa, una herència de temes pendents; entre ells què fer-ne del taller del seu pare. Res que sigui de cap utilitat si no és que tinguis un germà o un oncle, també pintor, capaç d'intentar fer-ne un bon ús.

 Un cop a casa em va faltar temps per a fer una recerca exhaustiva a la xarxa i veure que se'n deia d'aquest home que el destí m'havia ofert la possibilitat de fer servir el seu món de colors. I res... Res de res! Tret d'un retrat seu penjat a les sales virtuals del Museo Rafael Zabaleta, de qui va ser amic de confiança, ni una sola menció ni, el que és pitjor, cap obra seva a internet...  Ni tan sols a la web de la Fábrica de Moneda hi apareix algun dels murals que ell hi va pintar... Queda clar que per més que un cregui en l'opció de la discreció artística (com va ser el seu cas), la història pot acabar sent força injusta.
Dimecres passat vaig tenir la sort de dinar amb ma germana i, com és lògic, no em vaig poder estar de demanar-li notícies de l'abuelo Luís. I ella, després de gairebé un any de viatges a Madrid, de regirar papers, de visites a notaris, i de tota la pesca, va estar encantada de la vida de fer-me'n cinc cèntims. D'entre totes les seves explicacions (que, tot i excitants a més no poder, ara no venen al cas) em quedo amb l'aclariment d'un punt confús de la meva recerca perquè em sembla ben irònic. Pel que es veu, el tan poc conegut pintor José Luís López Sánchez era cosí del gravador José Luís López Sánchez-Toda; a qui potser ara pocs recordin però ja us asseguro que va ser un artista amb un èxit monumental. Tothom volia  tenir obra seva, i quanta més millor. Perquè, apart dels econòmics retrats del Franco jibaritzat dels segells, aquest altre López Sánchez durant dècades va ser l'autor de la majoria de bitllets de banc espanyols.  

Més enllà de tota fortuna o dissort biogràfica, ara només tinc un llegat que em parla d'una solitud, d'aquella darrera instància que Heidegger va saber expressar: "Art és allò que succeeix en el taller." I què coi -penso ara-, en fotré de tot aquest material? I si el consumís tot d'una tacada en una sola obra? Imagino un enorme Circo de Gredos a finals d'hivern, convençut de què tant pare com fill n'estarien conformes; bé em consta com aquells alterosos paisatges van ser de la seva decidida preferència.

14 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

És ben curiosa la vida, que fa aquests girs inesperats i que involucren diverses persones, casualitats, vius i morts.
La idea d'invertir tot el material en una sola obra m'ha fet imaginar com podria ser. Una tela immensa? He recordat aquella obra de Munch (la darrera?), "El Sol", de 7 metres de llargada...
Pel què fa al blog, intueixo que sempre trobaràs temes foravialescos, i potser no caldria que el matis, però això és tan íntim...

en Girbén ha dit...

Lluís, si mai començo aquesta gran obra déu-ni-do la logística que m'exigirà. Al meu microestudi ni somiar-ho... Hauria de buscar un lloc al ras on estendre un mega-bastidor. Però, és clar, uns olis com déu mana no s'assequen d'un dia per l'altre; que reclamen dies si no setmanes... Tot un temps que m'hauria de passar vigilant la tela.

Per un altre costat, mai he entès la fi del Foravial com una mort sinó com una dolça dormició. Per exemple, així tingui a punt una selecció d'obres autèntiques del pintor López Sánchez sento el compromís d'exposar-la. I, a on millor que en aquest calaix de sastre?

Galderich ha dit...

El món d'internet és cruel. Ens trobem amb un artista que pel que veig no està malament (a diferència del meu avi que era un criminal visual!) però que la xarxa no en diu res. D'això se'n diu haver mort abans d'internet.
Ara qualsevol xixarel·lo amb ínfules d'artista té milions de pàgines a la seva disposició on surt constantment no per la garantia de la seva obra sinó per la seva agilitat estant a tot arreu.
Fent el meu bloc cada vegada sóc més conscient que hi ha unes generacions que poden donar la sensació que no són ningú perquè no figuraran en línia ni en llibres malgrat els seus mèrits i el seu esforç.
La història del teu abuelo Luís m'ha ha recordat i només ens cal esperar que exposis la seva obra.
I ara que ho esmentes, em sembla que faré el mateix amb l'obra dels meus sogres, molt bons, però totalment arraconats del reconeixement més enllà de certs àmbits.

Enric H. March ha dit...

M'ha semblat fenomenal (perquè seria un fenomen) abocar tot el material en una sola obra. Si l'estudi se't fa petit, sempre pots fer un mural com l'avi. Un gran homenatge.

en Girbén ha dit...

Espero que hagi quedat clar, Galde, que "abuelo Luís" és només la fórmula carinyosa amb què els meus nebots es refereixen a un home que mai arribaren a conèixer, però amb el que han conviscut -i conviuran- en forma d'obra penjada a les parets.
Sobre l'actual sistema d'accés a l'èxit "artístic" no puc treure'm del cap les galindaines per a prea-dolescents que perpetren els Labanda, Ruiz de la Prada i cia...
Res a veure amb la penúria que va conèixer el López Sánchez; de la qual només va aconseguir mig sortir-ne quan va entrar com a professor de la San Fernando.
Aquí també hauríem d'escoltar els laments d'alguns estudiants de Belles Arts, titllats d'anacrònics perquè pretenen que a la facultat els ensenyin les seculars tècniques pictòriques i no la faramalla retòrica conceptual.

Potser trigaré, però espero penjar algun dia una exposició amb l'obra del pintor Luís junt amb inèdits dels seus amics Zabaleta, Bueno..., pertanyents a la seva col·lecció.

en Girbén ha dit...

La pega d'aquest gran mural, Enric, és que si volgués cenyir-me a les tècniques antigues que el pintor Luís dominava (com ara l'encàustica), necessitaria anys d'estudi intensiu. És clar que també puc optar per barrejar pigments i càrregues amb prelàtex (que tot ho fixa) i tirar pel dret.

Ferran Guerrero ha dit...

Sempre es una alegría ni que sigui tornar a llegir una miqueta de les teves aventures (per mi sempre ho son), si necesites un estudi mes gran saps que pots dispossar del nostre (el de Laia) on pinta , te llum i espai per deixar-ho tot sense necessitat d'endreçar res, ara que ja saps, molts viatges a Taradell tindríes que fer.

Paciencia amb aquesta obra que proposes, el Circ de Gredos, será fantastic si algún dia ho culmines ja ho veig.

en Girbén ha dit...

Doncs, saps Ferran? En principi veig que seria lleig refusar la vostra temptadora oferta (per sort vosaltres quedeu fora de l'ara enrevessada circulació de Taradell).

El Circo de Gredos pot ser un tema més que adient: un grumoll alterós, alpí i "central", envoltat de planures "mesetarias" per tot arreu i fins l'infinit.
Parlem-ne d'aquesta possibilitat (que corro a adherir a l'aturada "Misteri"; aturada fins que no l'hagis conegut. Que després tot seran presses...)

lolita lagarto ha dit...

imagino l'obra extesa com un llençol i evocant les mesetes de Gredos.. serà fantàstic si ho acabes fent, tirant pel dret o pel tort..
està bé això de despertar el foravial de tant en tant..:)

en Girbén ha dit...

Lolita, tu que tant preues els jocs de paraules, potser et farà gràcia saber que Gredos és ple de "riscos".
Aquí ho podràs comprovar:
http://foravial.blogspot.com.es/2009/09/i-avui-gredos.html
Millor no anar-hi de tort per aquell pedregar, tot i que també, tirar pel dret no és un afer fàcil.

Galderich ha dit...

Per cert, hi ha una il·lustració que dius que és digna de la Galeria d'Imatges. Per a nosaltres seria tot un plaer tenir una donació virtual com la d'aquest tap de Moya, insuperable!

en Girbén ha dit...

És un goig, Galde, tenir lectors que escurin els recolzes dels apunts.
Com a premi et dic que el tap ja va camí de la Galeria.

Clidice ha dit...

Els camins de l'art són escrutables, i hi ha moments en què aquestes peces cauen en les millors mans. No dubto, ni un instant, que en sabràs fer el que millor els escaigui. Un plaer retrobar-te.

en Girbén ha dit...

Fas bé, Clidi, dient que són uns camins escrutables. Com s'ho faria si no la patuleia de crítics?
Tens idea de perquè, així com "inescrutables" resulta correcte, no ho és "escrutables"? I que rara és la correcció!