La sangonera i els barbs roigs

Aquesta breu revifada -una mena de punt i seguit- està dedicada als amics que, per les raons que sigui, viuen una crisi blocaire:
a la Clidice Tot Cor, al Llop Udolador, a...



- I que sola deus sentir-te en aquest cóm! Vaig pensar d'aquella sangonera que, en veure trencat l'espill de l'aigua, es va atansar encuriosida a veure què passava. Per més fantasiós que fos l'interior de l'abeurador de la Serralada Cantàbrica on li havia pertocat viure, era evident que estava morta de fàstic, i no va tenir cap inconvenient en oferir-me una dansa sinuosa davant del meu objectiu en mode vídeo HD.

 Tota una altra cosa són els sociables barbs roigs que, també en vídeo, recullo en una cadolla de la Ribera Salada.  Gens esporuguits, veig com van i venen entaforant-se entre els blocs i espigolant qui sap què de la seva superfície. Segur que si m'hi entretingués prou estona acabaria copsant les afinitats que mantenen unit l'estol.

 M'agraden les ganes de companyia que mostren aquests peixets d'aigua dolça. Veig desfilar una parella a frec del miracle lluminós i vibrant que esdevé aquest bloc amb el primer sol  i em ve al cap una de Sèneca: "Les més belles i saludables troballes deixarien de delectar-me si hagués de guardar-les per mi." Suposo que d'aquí ve la cosa amical.


10 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Segur que ve d'aquesta necessitat de compartir, Girbén. I és la manera com la realitat pren matisos que la fan més complexa i alhora més entenedora.

Quin silenci tan clar se sent en aquestes fotos!

Molta sort a tothom en aquest nou any.

Sergi C ha dit...

Ben bé és com diu Sèneca que tota bellesa es devalua si s'oculta i que la complicitat dels altres en gaudir-la és de les mes altes gratificacions.
Ara bé, compte amb l'abisme de l'espectacle, tan fàcil de servir amb la safata mediàtica que ens ofereix la xarxa, i que pretesament potser alguns malentenen com a compartir.

I quin preciós traç el de la història d'aquestes tres imatges per a il·lustrar tan el sentit dels blocs com la cita de Séneca.

Benvinguda revifada aquesta del Foravial.

Clidice ha dit...

Poca gent hagués pogut imaginar tanta bellesa en una bestiola tan malaurada. Moltes gràcies per la dedicatòria i, sobretot, moltes gràcies per deixar-nos mirar amb els teus ulls. Que tingueu un molt bon any. Una abraçada.

Galderich ha dit...

La Clídice ha estat com una sangonera que ens ha tret el suc intel.lectual com aquesta ballarina aqüatica, hipnotitzant-nos amb les seves paraules. Un bon apunt per a recordar-la!

en Girbén ha dit...

Enric, Ja ho digué Nietzsche:Amb l'aigua ja n'hi ha prou... Prefereixo els indrets on arreu tingui ocasió de beure el fonts que corren. I imprescindible és que les fonts siguin diàfanes.

en Girbén ha dit...

Tens tota la raó, Sergi, quan separes l'espectacle del jo de la sincera voluntat de compartir.
El traç de la història em va arribar de sobte i sencer.

en Girbén ha dit...

Que en la imatge de la sangonera, Clidi, tothom hi endevini la moralitat que més necessiti. La que a mi em va oferir va ser la d'una espaterrant bellesa; un xic exhibicionista, ho reconec.

en Girbén ha dit...

Galde, que jo sàpiga la Clidi no m'ha "xupat" cap suc, ans el contrari. Tot i així, t'entenc: em sembla meravellós que, entre amics, els sentits prenguin el rumb que més ens plaguin.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Em quedo hipnotitzada amb els reflexos que brillen sobre la sorra i els barbs. Crec que gairebé puc arribar a veure come s belluga l'aigua.

Quan vaig veure que a Clidice deixava el blog, em vaig quedar tant parada que no li vaig poder deixar cap comentari.

en Girbén ha dit...

No és sorra, Eulàlia, que es tracta d'un bloc submergit.
Campió de les bregues absurdes, el meu estudi de com fer partícips els peixets de les meves imatges, o l'art de generar dissenys de reflexos, va avançant a força de dedicació i llargues estones en remull.

Passis ànsia, la Clidi ja et deu comptar entre les dignament acomiadades.