L'aigua al coll

Si s'ha de reblar, reblem-ho!

Divendres, presentació al KGB del disc llefiscós del David i ja em teniu rememorant els 25 anys passats d'ençà el meu darrer pas pel local. Ara la nau d'Alegre de dalt no és gaire més que una disco de barri amb ínfules. Hom pensa què pot tenir de Culture Club aquella mossa que a crits proclamava: Sí, soy choni y poligonera... ¿Pasa algo?
Abans el DJ oficiant no engegués la seva monòtona màquina de mínimal, s'ens va concedir una estona per a una presentació que fou divertida alhora que caòtica; adient a l'estil germans Marx de l'humorista David. Al capdavall, després d'unes tecno-angoixes, vàrem poder veure el concert indirecte de videoclips; tots ben bons, inclòs el meu de L'AIGUA AL COLL.
Com vaig dir que un cop estrenat el penjaria; aquí el teniu.


Conscient que la lletra, ja de per si ofegada, s'ha acabat distorsionant més amb el procés, la transcric a fi de fer-la entenedora.

No tinc colors per pintar la lluna

No tinc un casc per semblar gegant

Sóc bicolor, protozou i engruna

Ininterrompudament aspirant

 

Trenco papers com qui fa ganyotes

Calculo dèries en si be moll

Desenganyo les mascotes

Em diuen nano, tens laigua al coll


La pizza i tu i el meu nou jersei

La pizza i tu en un multiservei



No tinc de res però tinc fortuna

De tenir ganes de començar

Giro de nou i apareix tot d’una

Un temps futur que es pot recordar


Robo moments com qui fa bombolles

Calculo angles d’iniciació

Però què dius què t’empatolles

No se si parles tu o parlo  jo 


La pizza i tu i el meu nou jersei

La pizza i tu i un “multicervell”

8 comentaris:

Enric H. March ha dit...

A banda del que digui la biologia, cada cop estic més convençut que som aigua i que a força de capes de pintura i color prenem una forma aparent (com la pizza i el jersei ho són d'aliment i abric). Recomano escoltar la música baixeta i recordareu quan al safareig, al riu o al mar éreu bestioletes submergint el cap a l'aigua buscant tornar a ser.

Jordi m'ha semblat magnífic el borbolleig musical!

joan gasull ha dit...

Tot i la veu de balena.....el vídeo està molt bé i es pot veure en Girbén en el seu hàbitat quasi natural

Galderich ha dit...

M'ha agradat aquest autoretrat mòbil aquàtic. La lletra també m'ha agradat i la música m'ha interessat. Què més es pot demanar?

en Girbén ha dit...

Enric, acceptant que som aigua, i que d'aigües n'hi ha de moltes menes (des de les pures i minerals a les pesades o fecals), aquí era "aigua clara"; una aigua d'aquelles ara escasses, de les que en pots anar bevent tanta com vulguis mentre t'hi capbusses. L'únic mal que pot fer-te és quedar-te enravenat perquè de termal no n'és ni gota.

en Girbén ha dit...

Joan, molt fi això de les balenes!
No és la veu capaç d'arribar més lluny..., fins a 3000 kms de distància a l'oceà? (Ja no t'explico els cants de balena enregistrats al "Disc d'or" de la Voyager).

I no, no acaba de ser el meu hàbitat natural. Estic ben lluny de la resistència dels campions de l'apnea.

en Girbén ha dit...

Galde, pots imaginar la diversió que arriba a ser passar-se un matí feinejant -nuet, nuet- pels gorgs. Que si amb unes gomes fixo la càmera a un mort... Que si ara respiro a fons...
Com bé diu la lletra:
No tinc de res però tinc fortuna / De tenir ganes de començar

Allau ha dit...

Però, no era aquest (segons Cousteau) "el Regne del Silenci"? O és aquesta una derivació de "Escola de sirenes"?

en Girbén ha dit...

Allau, no calia l'incís Cousteau: tinc la primera edició de "El mundo silencioso"; i la seva rèplica catalana: el també adient "Els homes peixos" de l'Antoni Ribera. (Els pares visqueren de prop l'aurora de la immersió a Catalunya...)
T'imagino força complagut per aquesta asfixiant història de "lladres i sirenos" ;)