De redreçar-se així



11 comentaris:

Galderich ha dit...

No sé si el projecte de silvicultura manipulada fes per a tu que ets pardal lliure de formes i conceptes.

Te'n cansaries massa ràpid del projecte que intenta retenir la natura i amotllar-la com un jardí francés. Tu no ets versallesc sinó home de salvatjia!

Clidice ha dit...

Vols dir bon Galderich? no sé que em fa que m'imagino aquest bon home ben connectat a la seva construcció natural, més com un diàleg que no pas com una força. Un diàleg filosòfic infinit, dels que a n'ell li agraden.

Ei, hola Girb, disculpa que poc que m'imaginava que Foravialaves de nou. :)

en Girbén ha dit...

Ja tens raó, Galde. En qüestió jardins, els anglesos li passen la mà per la cara als francesos. Tot i que jo tendeixo -per necessitat- a l'estil zen babilònic.

Tanmateix, d'aquesta antiga silvicultura a gran escala, manipuladora i pacient, en recordo mostres magnífiques als repeus francesos del Pirineu o, també, als alts corsos. Les armades devoraven fusta de la bona...
Cook no hauria donat el vistiplau al Resolution sinó hagués sigut el millor del millor. I això t'obliga a pensar que l'avet del pal major era un arbre selecte que portava més de 150 anys sota control; que la vida d'aquella nau s'havia iniciat amb la brotada d'uns plançons a les muntanyes.

en Girbén ha dit...

Ja em tens ben calat, Clidi. I ambdós teniu raó: el meu excursionisme és especulatiu per natura.

Si he foravialejat és perquè, lligats com estem per les circumstàncies, necessitava allargassar aquella curta estona de salvatgia que havíem aconseguit. I ressuscitar un mort, m'ha semblat molt propi d'aquestes dates.

Josep Batlle ha dit...

Sempre m'han maravellat arbres com el teu ?, com el teix de Patriarques o la pinassa de Frares. Però no menys complaents són les paraules que el teu interrogant t'ha inspirat. Genial com sempre la sortida de la teva letàrgia.
Salut Girbén

en Girbén ha dit...

Si en són d'estranys, Josep, els nostres jardins... On, mentalment, l'estimable alzinar vertical de la Ven-suri-ven para a tocar d'aquell avet de Setcases que, després de dècades de tracte, no et sembla haver vist créixer.

I, també, se m'acut com el desgavell que va provocar l'aparició de la serra mecànica (la d'arbres singulars abatuts per caprici), i la seva posterior regulació, són un antecedent clar de l'actual reflexió sobre l'ús dels temibles trepans autònoms. Tard, però ja he llegit el teu magnífic apunt dels Forats innecessaris i crec que hi toques del tot. Qui tingui experiència, i el cap clar, que s'ocupi de forjar arguments en pro de l'imprescindible canvi de tendència real. I no parlo de la miniaturització de "les tendències" sinó de l'Ètica.

No creus que va sent hora de vagarejar una tarda per la Muntanya?

Josep Batlle ha dit...

Creu-me que ara és difícil trobar a Montserrat un recó tranquil on simplement abstreure't i gaudir del silenci o la solitud. Trobo a faltar aquella soledat segura d'antuvi de qualsevol dia fora del cap de setmana. Ara ja no existeix. Cap on anem? Certament no ho sé. Salut Girbén

Sergi C ha dit...

La Sesta Ferestega amb vistes al cul sí, però els Entreforcs m'han fet tibar d'ICCi no n'he tret l'aigua clara., I mira que n'és de clara l'aigua de les teves fotografies.
Fantàstica divagació tot plegat, però...ay! quan en els comentaris he llegit que 'els jardins anglesos passen la ma per la cara als francesos'.
La jardineria al nostre pais mai ha estat cultura, tret de moments puntuals com el de Rubió i Tudurí o el d'un passat molt més llunyà amb els àrabs, però no és moneda de canvi corrent de parlar-ne.
Per jardineria francesa ens ve al cap l'arquetip de Versalles, quan en realitat aquesta obra suposa la seva decadència absoluta i definitiva, que acaba amb una herència rebuda de la renaixentista i profundament mediterrània d'Itàlia. En efecte, aquesta obra va ser fruit de l'enveja d'un rei i símbol de poder, lluny de l'oasi enmig del desert que és el jardi mediterrani o de la clariana al tenebrós bosc, que és el jardi centreeuropeu: natura humanitzada al fi i al cap, extrem oposat a Versalles.
El jardí anglès es basa en aquest últim arquetip, el de la clariana al bosc, més proper al paisatge atlàntic, boscós i herbàci del vessant nord que no pas als nostres secans, que ens afanyem a delimitar amb murs de pedra, aliniacions d'arbres, fonts i basses per a millor suportar l'enlluernador sol.
En aquest aspecte soc mediterrani.

en Girbén ha dit...

Josep, la Coma dels Naps segueix plena a vessar d'una calma serena.

en Girbén ha dit...

Sergi, veig que sí hi apareixen Els Entreforcs a l'ICC, també a l'Alpina, on perden l'article...
Tots els torrents que drenen el N. NE. del massís (Montcau, Els Emprius i Roca Sereny) acaben confluint-hi. A partir d'aquí comença el llarg i atractiu retomb de la Riera de Talamanca.
No ara, quan pateixen una notable sequera, però si t'atrau el tema de les lloses de roca llaurades amb fantasia per l'aigua, aquestes torrenteres tenen molt per oferir-te. Enmig de boscos d'una solitud muntana, l'emoció de descobrir què s'amaga més enllà del darrer meandre. I com que n'hi ha tants, de meandres, acabes convençut que són les pàgines d'un llibre que cal llegir a peu dret, passejant ple d'admiració.

I tens tota la raó de rondinar de la parcialitat de reduir la jardineria francesa a Versalles... És la pega de França: que la "terra dels francs" ha acabat obliterant un munt d'altres terres (l'equivalent proper seria com si Espanya es digués Castella).
Ben francesos són, per exemple, el sens fi de castells i castellets del Loira, i els seus antics i refinats jardins. On, tant per gust com per necessitat, han sabut gestionar un recurs del que en van més que servits i que a nosaltres, els mediterranis, sempre ens en falta. Com agençar un territori quan tens aigua per donar i per vendre? Apart d'omplir el fossat, què tal un estany envoltat de salzes? I un escenogràfic molí per anar a berenar a la fresca?

De debò t'agraeixo que ens hagis mostrat un rivet de la teva passió jardinera.
Acabaré pel començament, preguntant-me si el Foravial no és una Sesta Feréstega... Potser nord enllà seria una clariana amb uns bancs on aturar-se una estona a xerrar tot prenent el sol... Però aquí, en aquest país? Ni somiar-ho. És un replà, ombrejat per solemnes alzines i encapçalat per un mur de fantasia. Amb l'afegit de poder-nos encomanar de les simbòliques temptatives de cabana que hi basteixen els nens. Ells que saben millor que ningú on para la joia. Pels urbans, a la placeta: un lloc on poder compartir la necessitat de xisclar.

Josep Batlle ha dit...

Suposo que el Torrent de la Coma dels Naps es salva del bullici perquè les tres entrades que té a peu són d'allò més inhòspites: pas del quatre, agulla de les Tempestats i per la serra de Saleres. Quan vaig fer de guarda al 2006, sovintejava molt aquest tranquil lloc. Veig que tu també tens la muntanya força apamada. Salut Girbén