El Pedra és la meva ment (1)

No amagaré que aquest títol l'he afusellat del superior LES MUNTANYES SÓN LA TEVA MENT, nom del recull de poemes i assaigs de Gary Snyder que Tushita edicions fa poc ha editat i que han posat a punt el José Luis Regojo i el Jaume Subirana. Fa cosa que al pròleg expliquin el moment decisiu que va ser el pas del Snyder per Barcelona al 2010 i que jo recordi l'escalf de l'encaixada de mans amb el poeta -com darrer dels seus deixebles-; això a la seu de Bankia a la Plaça de Catalunya per acabar-ho d'adobar. L'home que millor diu de la vera salvatgia recitant en el feu del capitalisme més salvatge...
I quin goig poder llegir al Gary en unes versions solvents, no com les meves tan coixes! Si més no aquestes van servir per donar notícies del californià al Lluís, qui, al seu torn, m'informà de l'aparició d'aquest llibre... Si és que la gent no ho sap... això de la germandat difosa que formem els veritables muntanyencs, els irreductibles que no ens confonem amb l'esport i el turisme, els que som muntanya per fora i per dins.

Saldes, als peus del Pedra, 1963.
El pare intenta escanejar la muntanya caòtica de les seves diapos. Endreçar-les ja seria un impossible després de dècades d'anar-les barrejant (tampoc és que els projectors 1 a 1 ajudessin gaire). De tant en tant n'aplego un grapat a la punxa USB, i més de tant en tant miro de restaurar-ne una engruna amb el fotoxof. (Totes impossible perquè m'exigiria no fer altra cosa i seria massa narcís.) Ja és llarga feina  això de rentar els cinquantenaris grans de pol·len adherits als teus records, aquella pols còsmica que mai deixem d'entomar, aquella ditada culpable...

Fa poc, i en resposta a un qüestionament del pensador Jaume, ens trobàrem una colla al seu Canejan virtual discutint dels primers records muntanyencs de cadascú. Els meus, a diferència dels seus forjats via una revelació adolescent, tan remots que són previs a la meva concepció (un piolet de l'avi, què és sinó?), però que, tanmateix, em veig amb cor de situar amb exactitud. I no dic d'aquell record simulat que proposa la fotografia, dic del record autònom, aquell que tan sols viu en la teva ment d'ençà el dia que el visqueres. Ara, gràcies a unes diapos del pare - un estimable fotògraf -, miraré d'explicar aquell decisiu instant. Però abans caldrà que us situeu en un món inexistent, de quan la vida a muntanya encara era secular i els cims eren molt més alts que ara...



Situem-nos a Saldes, als peus del Pedra ("el Pedra" per a muntanyencs i escaladors i "Pedraforca" pels turistes mortals..), en un temps en què tenia aquest aspecte tan genuí, com un Zermatt nostrat però encara en ús... Oi que és cosa de lamentar que pel camí haguem perdut els pallers com aquests?  Heu passat mai uns dies de travessa dormint en pallisses així? Del tot rural -partícip-, i gota turístic. No és el mateix veure el conillet de la granja -amb guia sanitària segellada-, que embadocar-te amb el sacrifici del conillet que més tard soparàs. Les diferencies a nivell pedagògic són extremes. I dic pedagògic perquè qui ho vivia eren aquests nens que fem monades als peus del Pedra alterós.

La mateixa seqüència de tres úniques fotos explica l'entorn històric d'aquells dies. Una Setmana Santa, la de 1963, i una colla d'amics que se'n va a passar-la a Saldes. Algunes parelles ja tenen nens, d'altres que s'hi posen. Rècula de 600's amb baca que avui faria somiar als obsedits pel retro... I au cap a Saldes que para lluny; en aquell temps: llunyíssim. El primer dia, com veig a la foto, un dia ventós i radiant. I amb poca neu acumulada; si de cas vella.
Tanmateix la cosa va empitjorar. L'endemà, tot i el dia rúfol, encara hi hagueren ànims per acostar-se al Santuari del Gresolet. (Un petit paradís que viu fort en la memòria dels meus pares.) El pare en va deixar constància amb una foto del grup, una d'aquelles de correguda, de preparats que disparo i vinc..




Aquesta mateixa fotografia em serveix per a prosseguir el relat fins interceptar aquell primer record autònom, aquell que no és reconstrucció posterior. Cal observar al mig de l'enorme muralla nord del Pedra, entre les dues puntes que la culminen (el Calderer a l'esquerra i el Pic Superior a la dreta), i retenir la vertical canal que s'hi dibuixa... La Canal del Riambau.

Ha caigut la nit a Saldes i la neu cau espessa. Una tempesta. La neu enfarina els musells de les vaques que, pels carrers del poble, tornen als estables. Correm dins.
Dins és una sala gran amb la llar encesa davant d'una taula llarga de pagès. (Encara no és la fonda que més tard serà, de moment és una casa capaç d'hostatjar-nos.) Els nens ens refem amb un got de llet acabada de munyir. S'hi està congriant el tel com, a fora, ho fa el glaç. Ara són els nostres musells els tenyits de blanc! Mentrestant, els grans fan coses allà dalt. Algú demanarà unes cartes i potser un altre una mica de conyac. Fregament de mans davant l'expectativa d'una petita festa refugiats de la intempèrie, a refugi i amb els nostres... La joia.
- Ei, a què juguem? -ens diem els petits, responsables de distreure'ns... Sort dels castells que tan ajunten nens i nenes: tu li poses una princesa i nosaltres l'envoltem de cavallers... Aquesta pila de troncs que esperen el foc ens servirà...

Aquí és quan arribà l'instant extraordinari que va apuntalar el meu record. Ho feu en forma de veu de fora, una veu alta i metàl·lica com de corb, una veu exterior que ens digué: CRAC, BASE? BASE? AQUÍ RIAMBAU, AQUÍ RIAMBAU, CANVI... , la veu d'un walkie talkie xerricant.

 XXXHHH... Amb unció tots van -vam- envoltar aquell caixot amb botons i antena centrat a la taula. XXXSSSHHHH! Silenci! I es va fer un silenci absolut.. AQUÍ CAMP BASE, CAMP BASE... RIAMBAU EM SENTS? CANVI...

Seria pretendre molt que ara la meva memòria estirés aquella conversa a distància, la primera sense fils de la meva vida; sense fils però no sense cordes... Perquè resulta impensable que el grup amb el que estàvem parlant, tots encantats de passar la nit del lloro al cor de la Canal del Riambau, no el formessin uns mestres en el bon ús de la corda. Apart de confirmar la mena d'originals amics dels meus pares, l'escena va provocar que per primer cop a la vida somiés de debò en grans muntanyes.
Aquells d'allà dalt, els del bivac entomant la neu, podran dormir? De debò que els homes són prou valents com per imaginar camins tan bonics, difícils i exigents. Això de la Muntanya... Quin joc!


I aquí ho deixo per ara. Queda tot dit. No cal que comenti la foto en blancolor del moment del retorn a ciutat. Qui sàpiga mirar hi endevinarà sencers aquells temps grisos i feliços, de silencis forçats però mai entre els cims. Si és que fins una paret ingrata és capaç de pronunciar el seu nom i donar notícies del seu bon estat: AQUÍ RIAMBAU, ESTEM BÉ!

15 comentaris:

Josep ha dit...

No sóc muntanyenc, però m'ha agradat aquest relat.

en Girbén ha dit...

Iupi! M'agrada que t'hagi agradat, Josep, la meva redacció sobre "Què he fet durant la Setmana Santa, la del 1963."

També el teu "però" adversatiu m'ha fet pensar... Sobretot en la desconeixença i la desconnexió que encara pateix la literatura muntanyenca. Aquí, no a fora, que Petrarca ja n'escrivia.

Jaume Llanes ha dit...

M'ha emocionat l'esplèndida evocació que fas de la teva conversió a la muntanya. Sí, la meva va ser més tardana i li va costar molt de fer-se efectiva, però s'ha de dir que tu jugaves amb avantatge, vas néixer i créixer en un ambient plenament muntanyenc. Ara que també és cert que això no garanteix res si no hi ha un accés personal, íntim i intransferible, a una vocació.

Ostres, és cert, recordo que les muntanyes eren més grans abans que ara, i quan miro les fotos d'aquella època, les continuo veient més grans, no entenc per què. Em passa amb les meves velles fotos i diapositives, i veig que també s'esdevé amb les teves. Tens una explicació per aquesta il·lusió perceptiva?

en Girbén ha dit...

Imagina, Jaume, com d'alt pot ser el Pedra si l'ataques fent campaments: el Base a Saldes, l'Avançat al refugi i el bivac d'Atac al mig de la paret. Els pares no recorden els noms amb exactitud, però es tractava d'unes pràctiques d'alguns primers expedicionaris d'aquí (Pons, Anglada, Civis, Guillamon...?); una època inaugural que visqueren participant des de la rereguarda.

La qüestió de la pèrdua d'altura de les muntanyes (mai "d'altitud") l'aniré tractant en aquestes evocacions (3). De moment em fixo en distingir-ne les causes subjectives -les il·lusòries- de les objectives. Els moments de descoberta, no els de reiteració: ¿tendeixen a dilatar l'espai o bé, senzillament, te'l mostren a la seva escala real, a una mida condemnada per l'experiència a minvar?
Tanmateix, aquest empetitiment del món és només una fase dins d'un cicle i, a partir d'un cert moment, veus com les muntanyes comencen a créixer, i a créixer, fins a tornar esdevenir impossibles.

Anònim ha dit...

Aquest text m´ha despertat de la letargia tardoral, bellíssim!

Tinc algun record del Pedra de quan encara no sabia que les muntanyes es podien pujar, també amb el cotxe vell del pare i les pistes sense asfaltar.
Per a mi, ara és un santuari profanat que cada cop frequento menys, i no és per la quantitat de gent que hi puja sinó més aviat per certes actituds que semblen no entendre res ni respectar tampoc, no em sento bé "a casa".
Tanmateix, com tan bellament ho descrius, a la meva ment sempre serà la Muntanya, la que em va despertar de més gran, el desig de pujar allà dalt i mirar ... quin descobriment.

Ara per a mi, també és el símbol de l'inassolible, no per impossible sinó per perdut.
Tanmateix,
Sempre ens quedarà la poesia.
Sempre serem foravial!

lluís

Enric H. March ha dit...

Emocionant, emotiu. Has aconseguit una veu distant com la del walkie talkie, i alhora propera com ressonen les veus a la muntanya.

M'ha agradat això "que no ens confonem amb l'esport i el turisme". La muntanya és dins!

en Girbén ha dit...

Veus, Enric, m'has fet pensar en uns altres tornaveus, en els teus, en els urbans. Perquè... ¿Oi que és factible de dir: "Aquells que som ciutat per fora i per dins"?
Mira la cosa... Acabo de viure un moment urbà irrepetible, únic. Baixo al carrer, a moure la furgo parada davant del portal de casa; fàcil en un carrer tallat perquè avui, 15 de desembre del 2013, és el dia en què canvia el seu sentit, el sentit del carrer. Que s'ha acabat això del Segle XX sempre de pujada, que a partir d'aquest migdia serà de baixada...
I aquest de la brigada que s'està afanyant a canviar el sentit de tots els signes, girant senyals i semàfors, el que m'ha dit: "No hace falta que la saque, solo dele la vuelta i quedese donde estaba", m'ha semblat el millor dels poetes possibles; i, ja per rematar-ho, vestit amb la preceptiva armilla fluo. Quin tornaveu en mig del silenci dominical!

Crec que tu coneixes bé la sensació de transcórrer per l'anomalia que suposa la calçada d'un carrer tallat; quelcom que acabo de fer en el nostre carrer...
Com crec que, sense canviar-li res, això de "els irreductibles que no ens confonem amb l'esport i el turisme," també fa per tu; que, dins del Tot, la muntanya no pot ser, i no és, antagònica a la ciutat.

en Girbén ha dit...

I ara (Ara, Ahora i Now, com diu la portada d'avui de l'Ara), Lluís, crec que em pertoca respondre't com cal, amb el màxim agraïment.
Com que ets l'única persona, de totes les que conec, que a l'hora d'anar a l'Himalaia decidíreu, tu i la dona, d'anar a fer el preceptiu tomb al sagrat Kailash, considero que la millor manera serà fent-te cinc cèntims del nostre tomb familiar al Pedra.

El Pedra és la meva ment (2)
Una Setmana Santa després de l'explicada, cadascú amb la seva motxilla a escala (enoorme la del pare, mínima la meva), la família de quatre sencera ens vam dedicar a fer-li la volta al Pedra.
Oju ruta soberga: Bagà>El Rebost>Gréixer>La Font del Faig>Gòssol>Sorribes(aquí diluviant i aquell "Sandaru" que em vaig prendre!)>Saldes>Bagà.
Tot essencial, de dormir en pallisses, com un ultratreking remot d'aquests que ara tant s'estilen, com una Cavalls del Vent avant la lettre i d'una puresa inimaginable, aquella joia superlativa de caminar llarg durant dies..., aquella que tu saps prou bé...
Sens dubte ara veig la imponent estratègia didàctica del Josep i la Montse (perquè ensenyar a estimar és l'objectiu definitiu de la bona ensenyança): primer t'hi acostes, després el rondes, i, finalment, t'hi enfiles. El com fer-ho, de les diferents maneres d'aconseguir-ho, serà matèria d'altres apunts.
Gràcies; Lluís, per advertir-me del llibre!

Enric H. March ha dit...

Tens raó Girbén. Aquest "ser per dins i per fora" el podem fer extensible a tota mena de sensibilitat. Què fem, si no, amb la literatura, l'art...?

I l'anomalia del carrer tallat... és precisament la constatació més evident que un carrer ho és perquè està envoltat d'allò que li dóna sentit.

jl ha dit...

Si algú dels lectors sou per Barcelona demà 17 de desembre, us convido a la presentació de Les muntanyes són la teva ment que farem a La Createca (carrer Borrell entre Gran Via i Diputació) de Barcelona a les 19.30h.
Gràcies i bona lectura!
jose luis regojo

Enric H. March ha dit...

Gràcies, José Luis.

en Girbén ha dit...

José Luis, suposo que coincidiràs en com el salvatge és el territori de la sincronia. Fixa't en aquesta: just avui havia quedat per sopar amb un amic -filòsof i poeta- que viu davant de La Createca...
Oi tant que accepto la temptadora invitació, i moltes gràcies per la lectura i l'avís.

Sergi C ha dit...

Ay que en fa de temps que no passo pel Canejan virtual!
Ni pel físic. Aquesta tardor me n'he perdut els colors, que tornaran, i les lectures, que afortunadament son allà, sempre a punt i vigents.

Les muntanyes es fan petites i s'ens tornaran a fer grans, segur, com les parets que s'em fan més verticals, els còdols més relliscosos i les preses més petites de poc tocar-les.
La facilitat d'accés fa la muntanya més petita, però sempre podem recorrer als foravials per a mantenir-ne la dimensió, física i ètica; és a les nostres mans.
I contra el canvi de paisatge res a fer; és un procés inevitable; la pròpia naturalesa d'aquest és dinàmica, con tota natura, com les diapositives que es decoloren. No hi ha bellesa també en això?

en Girbén ha dit...

Prou que es noten, Sergi, els vostres episodis de sequera per l'estroncament de la Font de la Nimfa. No és consol, però ja et dic que tampoc hem tingut tardor, nosaltres.
Com que fa temps que detecto aquesta orogènesi personal que dius, la d'unes muntanyes que es posen a créixer, la d'unes parets que es redrecen: I tu t'enfilaves allà dalt en 3 quarts? Va, home, va... No et facis el milhomes! I sé que era així, que potser no hi hagi cap testimoni però tampoc puc falsejar el passat; doncs d'aquí ve que vulgui aprofundir en aquesta sobre-elevació.
M'ha semblat oportú fer-ho a partir del tresor dels meus records. No fa tant que vaig buscar un capvespre dalt del Pollegó Inferior i, per un moment, vaig imaginar-m'hi amb als pares, ells que són tot coratge i resistència... Quan deu fer que aquell punt els és tan impossible com la lluna?
I quan trigarà a ser-ho per mi?

Sobre les diapos he de dir que déu-ni-dó la longevitat del Kodachrome -ara desaparegut del nostre paisatge fotogràfic com ho feren les pallisses-. Recordo bé com, aquella llarga espera abans de poder veure res: "Diuen que dijous vinent arribaran del laboratori", formava part substancial i formativa del procés. Es veu que la fotografia demana molta paciència! -em deia jo quan amb prou feines arribava al taulell de la botiga de fotografia. Per no dir de l'escassedat d'aquells dies: Que una Setmana Santa pugui ser resolta amb tres únics clics -més no n'hi ha- em sembla una lliçó formidable. Ja és que l'excés no li convé a l'art, apart de la seva inclinació a espatllar la bellesa que tant ens cal.

Josep Batlle ha dit...

Ei Girbén ja t'he enviat un e-mail però per si "aca" és aquest
josepbatlle@arteilluminandi.com