El Pedra és la meva ment (2)

No pensis, mira!

Wittgenstein



Quanta feina ens hauríem estalviat si Plató no hagués tingut la pensada de convertir les muntanyes, totes i cadascuna d'elles, en una idea; en aquella superlativa muntanya que tant li convenia per a hostatjar la seva Caverna, allà on tots patiríem la malvestat d'haver de passar la vida engrillonats davant d'una infernal llanterna màgica... I quina por, les premonicions del iaio Plató, inclosa la crida a la institucionalització de l'oligarquia al front del govern del món!
El més curiós del pensament aquí expressat és la seva procedència, el llibre que me'l va suggerir: impossible res més oposat a les fantasies terribles del de l'Acadèmia si es tracta del sublim Meghaduta
Beneït tió que em cagares El núvol missatger, el Meghaduta, del fabulós Kalidasa! I també, si és de justícia: Beneït editor d'adesiara, i beneïda traducció del sànscrit d'Aleix Ruiz Falqués (a la que cal afegir el mega viatge al misteriós passat de l'Índia que ens ofereix la seva introducció). I no sóc jo qui fa grossa la cosa... Mireu les dues impressions del mateix Goethe:
"La primera trobada amb una obra com aquesta marca sempre una època en la nostra vida."
"El Meghaduta, el núvol missatger, ¿qui no l'enviaria de grat a una ànima bessona?"
 Per no dir de la sentencia acceptada de què "Kalidasa és el Shakespeare de l'Índia". (Tot i entendre les raons del trop, déu-ni-do amb l'esbiaixada mirada que ni amaga! Si de cas seria a la inversa, ¿des de quan algú pot ser el mestre d'un avantpassat anterior més de quinze segles?)

I va ser durant la seva lectura - una de les experiències lectores més delitoses que mai hagi viscut, de pura sinestèsia etèria -, com el pensament inicial se'm va forjar. Tot i que la cosa ja venia de la introducció; en concret, del capítol on es planteja la cosmovisió profunda hindú, o índica, com a substrat que alena la fantasia màgica del poeta. En el seu espai poètic no hi ha lloc per a dir que tracta de la naturalesa i sí per a detectar com els tres regnes -el natural, l'humà i el diví- poden arribar a ser d'indestriables i congruents. No com en la nostra vigent separació, com en aquella dissociació intencionada que iniciaren els monoteismes i que, amb les seves especulacions, Plató va reblar.

I com que l'alta fantasia, enllà de la revelació personal que pugui generar-la, és susceptible de ser apresa, sobretot pel cantó del substrat d'intima llibertat que la fecunda, jo prec bona nota del camp on Kalidasa llaura: No sols hi són constants les personificacions de rius, animals, etc., que també ho són les fluminitzacions, animalitzacions, etc. d'humans...
Aquí és on enllaço amb el propòsit d'explicar les meves decisives primeres experiències al Pedra.
Ben mirada, una muntanya no només és susceptible de ser "personificada" (com n'excel·lí Verdaguer), és que també és possible de "muntanyitzar" a un humà... I si es tracta d'un nen somiatruites d'encara no set anys ja ni us ho explico. 

Saldes, als peus del Pedra, 1966.
Ja m'hauria agradat haver conegut el núvol del Kalidasa amb set o vuit anys... ¿Com hauria sigut la meva vida si a la inspiradora fertilitat de les rondalles, de les faules, hagués pogut afegir-hi la sensualitat descordada, però del tot natural, de l'hindú? Res a plànyer, que encara sóc a temps d'obsequiar-lo a la canalla més eixerida. I, ara que hi penso, quan la meva/nostra primera ascensió al Pedra ja vaig poder conèixer aquest núvol missatger... Fins i tot puc dir que ens varem veure embolcallats pel seu cos vagarívol. 
Comencem pel final, pel feliç retorn a l'inici, a poc d'arribar de nou a Saldes. És natural que se'ns vegi a tots cinc així de feliços a la imatge; enllà dels 3 evidents, cal afegir-hi al pare darrera la màquina i, al costat oposat, el cim d'on veníem. ¿Que no veieu l'ample somrís que l'ombra del nostre núvol dibuixa entre l'enforcadura i els dos pollegons?

De la foto m'entusiasmen els detalls de la moda de l'època: els nens amb làstexs a baix (els meus heretats de la Nuri), i els pares amb els seus rocciatores (de làstex la mare i de pana el pare); a dalt les diferències van per sexes per allò de la imitació: secció femenina amb els clàssics coll-alts de ban-lon i la masculina amb la tan muntanyenca camisa de quadres de franel·la (la del pare, pura història del Pirineu i d'arreu del país, encara en ús!). Finalment, en qüestió de peus impera la unitat: dos parells de mitjons de llana recoberts per unes humils xiruques (hauríeu de veure a la mare, sedent a la rimaia del Maleït, amb xiruques i grampons...).
També cal observar-hi, com a element destacable, la presència central del piolet. Poca broma, que acabàvem d'estrenar-lo, i en condicions de necessitat! Aquesta peça de l'admirable forja savoiarda (un Simmond super D dels de pic acanalat i amb un forat pel mosquetó com a súmmum de la modernitat!!!), ens va acompanyar durant la nostra recerca de l'altitud; com a aprenentatge en el cas del petits o com a etapa de maduresa en el dels pares. Puc recordar-nos -dos anys més tard- baixant encordats per una ara inexistent Glacera de la Bretxa (quin altre clàssic, el cordino de 30 i 8 mm dels pares!), amb el pare amatent al darrera amb el concordant piolet Super D... Que aquest és el vell mètode dels guies i no un altre. Encara hauríem pres mal d'haver anat amb els ferotges dos piolets unipersonals d'avui.
En el traspàs d'aquesta imatge amb la del cim, apareix sencera la qüestió de com d'altes eren abans les muntanyes en comparació amb avui. Anant bé, en aquell temps el Pedra començava i acabava a Saldes, i això suposa uns suplementaris 800 metres de desnivell acumulat; els que ara facilita la pista del refugi. D'aquí ve que la nostra caravana s'ho prengués amb calma. Res d'aquestes fugaces curses matinals que acaben amb un dinar a l'hostal..., muntanya de la bona, de la passar-s'hi llarga estona assaborint tots els plats de la seva taula tan ben parada: Primer pujar xino-xano al refugi, on passar una tarda-nit d'aclimatació; important quan la Jaça dels Prats apareix enfarinada i a la muntanya s'hi manté un bon gruix de neu. 
Aquí he d'assenyalar que el xaletet del vell Refugi Estasen era, de llarg, molt més proporcionat que l'actual a l'excepcional indret on s'alça, i així la Jaça semblava i era més extensa. (Per a profans: imagineu el prat més deliciós possible a recer dels 800 metres de la immediata paret Nord.)
L'endemà sí. Després d'una nit als jaços col·lectius del refugi -cosa que fa muntanya de veres- l'endemà és el dia de la feina grossa, el de tirar cap amunt... I el de fer-ho amb la incertesa d'una època en què la meteó era infinitament més vaga que avui: Aquella visible tapamenta, ¿Com evolucionarà? ¿Pot ser que encara ens doni un disgust?

El cas és que, malgrat unes condicions ben exigents, després d'hores de brega vam acabar tots quatre dalt del cim culminant del Pollegó Superior. La foto que ho certifica, apart de complementar els esmentats aspectes de la moda (aquell do de la mare per a fantasiejar matemàtiques amb les agulles de mitja, els eficacíssims anoraks que el pare fabricava... i, per reblar-ho: aquesta genuïna barretina -de les dobles- que, apart d'escalfar-me, em dona un còmic aspecte de rabadà dels Pastorets -que per això la tenia, junt amb una samarra de xai-), aquesta foto, doncs, remet a una garlanda de suggeriments. 
Un de no menor és l'expressió dels nostres rostres. Hi ha l'alegria per l'èxit, però està tan enteranyinada per d'altres motius que passa a un segon pla. Més rellevant hi veig l'emoció de la responsabilitat. Si érem conscients del difícil trajecte que ens havia dut allà dalt, ¿Com no pressentir que la feina no estava acabada, que encara ens pertocava acarar-nos al buit i ara de front? Un buit que és reflexa també en les nostres faccions.  Si bé el cim del Pollegó té una amplada suficient per a no neguitejar-se en excés, resulta impossible sostreure's dels abismes que l'envolten. Allà estan, des de sempre imposants, per a oferir-nos una experiència del buit de rang mistèric. És quelcom d'un ordre superior que un nen pot entendre amb plenitud, i que, en adonar-se'n del fet i de l'instant del succés, sap expressar amb naturalitat. Del cim estant tens la impressió que els 1500 metres de desnivell fins a Can Pistraus, un mas proper al Torrent del Gresolet, són resolubles amb un simple salt...
Altres factors que condicionen la nostra fesomia són exteriors. ¿Com no estarrufar-se una mica quan et sents adulat? No recordo quants vam coincidir aquell dia al cim..., potser més d'una dotzena... El què sí recordo és que l'aparició d'una quitxalla com nosaltres va provocar una general admiració. Osti que valents sou! Si ja pugeu aquí, ¿què no fareu de grans? I coses semblants que ara, amb el gruix de la trajectòria acomplert, em fan pensar que tampoc n'hi havia per tant.
L'altre aspecte exterior és l'evidencia del fred; un fred que pelava bastant, sobretot per la part dels peus... Alguns borrallons de neu en donen indici, però encara més l'estranya positura dels meus peus (sempre entenent que les postures de ballarí ja em venien de fàbrica). No feia gaire, a l'Enforcadura, la mare ens havia repetit l'útil lliçó de com lluitar contra l'atuïment de la gelor. I això es fa practicant l'auto-violència, a base de bones guitzes, de frenètics zapateados, i d'uns molinets furiosos amb els braços, fins a sentir aquell ultra dolor que indica el restabliment de la circulació i de la vida. "Heu de fer com el Bonatti -ens aconsellava-, que poc se n'hauria sortit del bivac al K2 de no haver parat quiet ni un moment..." (frase que escric pel delit dels més versats en la matèria alpina.)
Acabaré, com en el primer capítol, presentant, lliure per la vostra observació atenta, la millor imatge d'aquells dies. Només dir que jo hi endevino tot el que acabo d'escriure i encara més coses... En aquest precari no-camí envers l'espai superior, en aquest traç de connivència entre nivós, nebulós i la caravana que el transita, jo hi veig la nit ancestral de l'ésser humà. Com un d'aquells clans de caçadors paleolítics creuant els colls en el temps de les glaciacions; tot molt abans de què Plató és fes una idea fixa de la muntanya i de què escindíssim el cosmos a fi de posar-nos-hi al damunt sense manies. En aquest sentit, Kalidasa, fent que el seu núvol sobrevoli el cim sagrat del Kailash, encara viu dins d'aquella unitat que mai hauríem d'haver perdut i que tants enyorem.

5 comentaris:

Enric H. March ha dit...

És evident el camí ritual de la muntanya. Hi trobaríem paral·lelismes nàutics en la recerca de l'horitzó; en el trànsit fluvial cap a les fonts; en les circumval·lacions terràqüies... Tot viatge és un viatge interior perquè prèviament ens hem construït a través dels viatges primigenis, com els del paleolític.

Com m'ha agradat la metàfora de la llanterna màgica per referir-te a la caverna de Plató! Malgrat tot, també vivim d'aquesta fantasmagoria.

en Girbén ha dit...

Crec, Enric, que preuaràs el relat de com vaig arribar a aquesta metàfora.
No pot ser! -vaig exclamar en llegir això: “No he vist res més semblant a aquest món que les ombres xineses de la llanterna màgica. Són unes figures muntades en un volant de fusta que gira amb rapidesa. Un grup de figures desapareix quan un altre apareix.”. Coi amb l'augural Ibn Hazm i EL COLLAR DE LA COLOMA!!(La delícia de tractat sobre l'amor que va escriure a la Roca de Xàtiva, proscrit després de l'esfondrament del Califat.)
El bo del cas és que això ho llegia acampat a l'interior de la immensa caverna del Forat del Gel, on havia anat per preparar una gran peça sobre una visió adversativa del mite de Plató.
Així, amb naturalitat, va ser com els dos conceptes es van agrupar.

Enric H. March ha dit...

Al final res és gratuït, oi? Només cal tenir la ment desperta, i la realitat, sigui el que això sigui, pren forma per un instant abans que una altra ombra la supleixi. Cal només saber que res ens és aliè i dominar un llenguatge per expressar-ho.

Anònim ha dit...

Em sembla genial això de muntanyitzar-nos, flumenitzar-nos, animalitzar-nos ... Com sinó podrem mai arribar a intuir aquesta unitat en les coses, aquesta llei indicible que mou tota la natura?
I necessàriament d'aquí n'hauria de sortir una ètica i una responsabilitat ben diferents del que ens proposa la societat hipermoderna actual, no creus?
Molt bonica la narració del teu Pedra.
Salutacions i bon any.
Lluís

en Girbén ha dit...

Ben d'acord, Lluís, i això de muntanyitzar-nos ens porta de pet al "Pensar com una muntanya" de l'Aldo Leopold.
L'ètica que dius, que per mirar d'entendre'ns podríem qualificar de "nova" (obviant com d'antiga arriba a ser i com de vigent és encara en pobles als que els permesa l'harmonia), plana pel damunt d'aquest relat testimonial; i si no, malament, és que no me n'he sortit.
I, per si de cas no el coneixes, deixa'm insistir en les bondats del Kalidasa, diria que "absolutes" i quedar-me tan panxo.