Bravo a la Brava

Més que de crisis, del temps vigent només puc parlar d'un temps superlatiu, dens i saturat del bo i millor, d'un temps de coratjoses prometences acomplertes.
Una mostra excepcional n'és la irresistible proposta del Josep: ¿Oi que ens obsequiares amb l'obertura d'uns pilars granítics de somni? Doncs ara venim nosaltres amb la possibilitat de la part de la Costa que decideixis; un bé de déu rocallós que va ser de granits, diorites, pòrfirs i altres filigranes magmàtiques.
Res té de contradictòria la facilitat amb què els muntanyencs podem abraçar el mar; com ara el cas del Josep i la Laura... El compromís amb la il·lusió del repte, la recerca i l'acceptació d'unes condicions sempre variables, aquell abandonar el benestar del jaç encara de nit, la plena convicció en els fruits d'un esforç perllongat... Tot esdevé d'un facilitador paral·lelisme i d'aquí  la possibilitat de traspàs que deia; un ampli estoc de vells amics -abans alpinistes i ara mariners- m'ho confirma. Tant l'altitud com la cota 0 exciten una mateixa part atàvica del cervell, la del designi explorador... Potser no haurà sortit als noticiaris, però hauríeu de veure la brega d'enguany a l'immens Nanga Parbat, amb els millors dels millors obsedits pel penúltim gran repte humà, el de la seva "hivernal", el d'heure-se-les de cara amb la més cruel de les crueltats... Que als pols s'hi ha arribat a la pota coixa i amb bicicleta, amb invidència o estirat per un estel, però el cim del Nanga encara no ens coneix al pic de l'hivern... I ja ens tens a nosaltres, modestos epígons que som, cobejant assolir Les Formigues -la perifèria més llunyana del país-, també en hora hivernal. No, si és que encara serem noucentistes de nou cuny..., amb la nostra reivindicació de la sobirania vital de l'excepció mediterrània que ens ha pertocat. Dic, diem, de bogar un dia sencer pel bo i millor del bo i millor dels litorals del món en la solitud més absoluta, sense creuar-nos amb ningú... Oi que m'explico? Oi que tothom pot entendre la mena de reconciliació amb el mar propi que suposa? La iaia Bienve, a l'estiu del 28 i carretejant el bombo de ma mare, va saber fruir de la terrestre travessa Roses-Blanes que imaginà el iaio Mariano... Potser serà història menuda, però ho diu tot d'una inquietud genètica.

La meva tendència a la inflamació poètica és cosa sabuda -sí: "el pastoret mentider" era jo-, i ara sé que em toca pagar aquesta tirada. ¿Com intentar transmetre tot plegat a qui desconeix la força del caiac lag: aquella extrema nostàlgia dels que ens veiem obligats a deixar de remar enmig de meravelles? Aquí cal retornar a la possible saviesa apresa a muntanya: de "Grans Dies" pocs, ni de lluny tots... Això sí, quan els encertes millor entregar-t'hi; que si no no existeixen de volàtils que són. Que el món esdevingui sòlid o fonedís no depèn d'ell, són coses de la percepció amb què arribem a entendre'l.






Em cal afegir -necessàriament- que: els 16 (16) caiacs idèntics que el Josep i la Laura s'acaben de comprar poden satisfer la il·lusió costanera que hagi pogut despertar amb la meva redacció de: "¿Què feies ara fa una setmana?" Us ho recomana un assessor procliu al màxim èxit de la seva empresa. Ja podeu anar somniant singladures potents, que ben aviat poden convertir-se en realitat. Oi tant!

12 comentaris:

Enric H. March ha dit...

T'expliques perfectament, Girbén! No bogant, però he viscut manta vegades aquesta sensació de solitud i reconciliació davant del mar hivernal amb les xemeneies fent fum sobre el cel de la Vila Vella.

en Girbén ha dit...

Precisament tu, Enric, ets un candidat de la vivència major de la transbrava.
És que no pararíeu de sucar-hi pa...

Allau ha dit...

Espectacular; però el caiac no és per a mi.

joan gasull ha dit...

Aquests paratges podrien parlar molt de la meva joventut, tant de nit com de dia. Un indret únic

TRanki ha dit...

troballes...sempre troballes...quina bella búsqueda...

Clidice ha dit...

l'aigua, les coves, em terroritzen, curiosament, són espais d'on tinc dels millors records. hi ha adrenalines de molt bona qualitat. enveja de no poder -saber- fruir-ne més sovint. gràcies per compartir!

en Girbén ha dit...

Allau, de fet això de costejar és un no parar de llegir. I aquí sí que t'hi veig. En el nostre cas, si atenem al sentit de la singladura, era un llibre japonès.

en Girbén ha dit...

Quina por, Joan... Ja t'imagino camí de la Costa a "fer mal"; potser al tan "modern" MADDOX de l'Oriol Regàs; o al Chez Tomas de Llafranc, o a...

en Girbén ha dit...

Si, TRk, troballes per donar i per vendre. Ja et pots anar arremangant que se't gira feina.

en Girbén ha dit...

Clidi, sempre queda el corriol fins a la cala primigènia. Un primigeni que inclou una caseta de pescadors tancada amb un vell tamariu per ombrejar el porxo.

Anònim ha dit...

Això és superlatiu i excessiu, i en ple hivern! Sou uns bèsties!

Lluís

en Girbén ha dit...

No et pensis, Lluís, que les condicions hivernals siguin tan determinants en el cas de les travesses marines, el problema és el vent i l'estat del mar; i l'hivern ofereix una solitud restauradora.
De debò que t'ho recomano... Mira que en la vida n'he fet un escampall però aquesta és de les millors.
I és tan fàcil això de remar, tan suau que, tot i un nul entrenament, l'endemà no tenia els braços cruixits.