Els meus dos de Sant Jordi

Heus aquí les meves novetats de la darrera diada; memorable perquè era el primer dia amb ulleres i vaig poder viure-la en FullHD. I quin canvi!

L'Anna, en una nova proesa com a tofonaire de llibres, i enmig del cafarnaüm de la Central, va encertar aquesta perla; de portada discreta com correspon al tema filosòfic clàssic, i de la que no en tenia notícies.

Encara a mig llegir-lo, ja puc dir que pot ocupar un lloc rellevant dins el gènere que s'ocupa de reflexionar sobre les virtuts de caminar i pensar alhora, sigui per la ciutat, el camp o la muntanya. És un llibre ben recomanable per a qui senti entusiasme per aquesta tan sanitosa activitat. Karl Gottlob Schelle, sense problemes, pot compartir lleixa amb els Rousseau, Hazlit, Stevenson, Thoureau, Wordsword, Nietszche, Walser, Gracq..., Serres...
Molt bona troballa aquest obsequi de l'Anna!


L'altre llibre, l'auto-obsequiat, vaig córrer a buscar-lo de bon matí, més per urgència meva que per por a què s'exhaurissin les existències... Com no córrer a buscar un primer Michel Serres en català, quan al mariner-filòsof-alpinista el tinc de capçalera d'ençà un ja llunyà 1982? La mateixa diada vaig fer una primera lectura de les seves 123 pàgines; de lletra gran i espaiada però, renoi!, més tall impossible!

Michel -li dic des d'una de les possibles formes de confiança-, si bé sempre hi toques, aquest cop l'has encertada de ple i has escrit el llibre que necessitàvem (els 200.000 exemplars venuts a França són un vot aclaparador). Fins i tot el teu estil, que creia insuperable, aquest cop encara llueix més. I quins cops de puny a la tàblet! I quina consciència d'adreçar-te, amb la màxima tendresa i exigència, als nadius digitals, que és com dir al futur-present!
I admet-me els termes de l'audaç comparació que imagino:
MICHEL
MONTANHA - SERRES
Montaigne - Serres

Gasconha
A Q U I T À N I A

Ditona (que apart de referir-se al Món que ja s'expressa amb ultra-veloces pulsacions d'ambdós polzes, fa l'ullet al conte homònim d'Andersen), és una obra més que recomanable i d'una persistència assegurada. Recomanable a tothom, i en especial a qualsevol docent (parla des de més de 50 anys d'experiència); als matemàtics interessats per les extensions de la teoria de grafs; als metges en lluita; als urbanistes, grafistes i editors rebels; als amants de la marqueteria o dels grans miracles post-martiri; als que s'abstenen de glòries sagnants, falsos déus o polítiques de mort; a qualsevol que -apunti o piuli- mantingui un malnom, un nom de guerra o un nick..., un Ka. Fins i tot a qualsevol representació del poder tenallador i caduc: que així senti els primers sons de les seves trompetes de Jericó, del seu cant de les sirenes; l'spoiler del seu rèquiem imminent.


Bo és que anem reconeixent les decisives aportacions conceptuals de Michel Serres: la més valuosa, segur, la de LA XARXA -sí, la d'aquesta xarxa, i això és de quan naixíem la majoria de nosaltres-, a la que cal afegir-hi la del NÚVOL... Fixa't tu! Quins temps aquells, els de professor a la universitat de Clermont-Ferrand en companyia del seu amic Foucault, un altre Michel. Ja me'ls imagino, acabada la feina, enfilant-se als puys; caminant i pensant, volcànicament peripatètics. (Bé, després de vint anys de docència a Standford, al Palo Alto de veritat, el de la Silicon Valley, de reconeixement no li'n cal al Serres, si de cas li'n cal aquí; mancances que tenim.)
Tanmateix, Serres aviat es va anar desvinculant de les espessors epistemològiques i de les obediències acadèmiques; prou com per poder incloure en la seva extensíssima bibliografia obres com Hergé mon ami... Que de tintinòlegs en trobem a cabassos però, ¿i d'amics de l'Hergé?

Per acabar, i per donar constància d'una altra faceta de Serres que em fa feliç, deixaré l'enllaç amb l'inteview Métamorphoses du corps et de l’esprit, on s'esplaia parlant d'escalada i alpinisme, de les relacions amoroses amb la roca i de les invencions corporals que ens exigeix, i també de l'esport: [...]  els mitjans de comunicació mai parlen d'esports , mai, mai! De l'únic que parlen és de vencedors... 

Pels amics d'aquest bloc apassionats per la roca i la muntanya (que en som uns quants), o pel pensament corporal (que ho som tots, espero), recomano l'assistència a la seva conferència Variations sur le corps; i, per a qui en vulgui més, la lectura de l'obra homònima (l'original a Editions Le Pommier, i en castellà a Fondo de Cultura Económica, també descarregable aquí)


Atenció: Prémer el darrer aquí i descarregar-se el PDF ofereix la delitosa experiència d'endinsar-se en una textura textual com aquesta; sens dubte: una activitat de risc, com l'escalada que fa de fil conductor; sens dubte: una memorable ascensió que farem encordats amb el savi guia Michel.
 

4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Què feliç se't veu! Tot plegat sembla molt suggeridor. M'ho miraré amb calma.

en Girbén ha dit...

Tens un bon nas, Enric... Ara hi veig molt millor, tot floreix i creix al jardí i a l'hort, i estic llegint a un dels meus mestres. Què més puc demanar?
A tu, que preues el goig d'exigir-li, de tot cor et recomano les seves Variaciones sobre el cuerpo (el PDF on dic al final).

Clidice ha dit...

Et pots creure que avui, que m'hi poso a bloguejar -últimament no solc ser gaire fidel, no pas per ganes, sinó per manca de temps- penso: ai ves el Girb, el Girb? ai! que és en Jordi! He enrogit fin l'arrel dels cabells, com se'm pot haver passat? Bé, ets generós i ens regales aquest apunt. Sort de tu, que si fos per naltros. Una abraçada :)

en Girbén ha dit...

De cap de les maneres del món, Clidi, et sentis agreujada per una sensació de desatenció a la xarxa.
No te la mereixes -de cap de les maneres-, i menys ens pertoca als vivificadors de la primavera del 08; gentussa amb verb suficient i d'una pell endurida per la llarga experiència.
Dit això, només em queda seguir insistint en la bondat de llegir la DITONA. Diria que ho preuaràs...