Nupcials per l'anomalia fascinant de l'Alvèrnia. (O la la, la França deserta!)

Un punt perplexos estem ara la parelleta que mira de cuidar la casa i l'hortet després d'assistir als prodigis que tot bon viatger espera.  I la cosa que ens capfica no és altra que la d'haver descobert una França insospitadament deserta. Mira que hem passat per llocs majors del turisme i de l'excursionisme, un rere l'altre, i hem pogut -per una gràcia immerescuda- viure'ls en una total solitud.  Aquí van unes mostres del que dic.
Bé, estar sols al fenomenal plateau dels Monts d'Aubrac res té d'estrany si deu ser la més extensa buidor de la França metropolitana. No recordo cap celístia com aquella, això després d'haver fundat l'apassionant esport d'enfilar-se d'un salt a totes les puntes dels seus cromlecs quilomètrics.

Tampoc encertàrem a ningú a Source du Par de Chaudes-Aigues, la més calentona d'Europa amb 83º... Tontos no eren els de la contrada quan al 1330 van decidir disposar de calefacció central gratuïta. Llàstima que el complex termal no funcionés fins a la tarda...

Cap pega, que aquell migdia vaig dutxar-me al mig del revolt de la concorregudíssima ruta del Puy Mary; al bell mig del Volcà del Cantal... Poca broma amb una caldera de 60 kms de diàmetre. Un món sencer que diries un Aran sense malifetes, i amb les carreteres tallades per la neu quan els cims són de l'alçària del nostre Montseny.

Tampoc és que ningú torbés el maar (el cràter negat) del Pavin, el més jove de tots amb tan sols 8000 anys d'edat. I quina cosa aquesta del Mont Dore... Com un illot alpí enmig de l'hexàgon, abrupte per volcànic i afaiçonat per les glaciacions que el veieren néixer.  Talment com a Islàndia...

I Mont Dore és també una ciutat balneària. Com un Luishon en B&N de fosc que és el seu basalt constitutiu. No cal insistir: ja veieu la gernació que feia cua a les Termes...

Ruta enllà: Oh prodigi! La coma de l'Aguillier amb aquell pany de paret del Tulière per somniar despert. Fins el menys addicte a les pedres -que mai seria el cas- s'ha de commoure davant el propòsit d'ascensió que ens revela. I quina festa geològica per a dos!


 Passegem per la capital Clermont-Ferrand, presidida pel ben proper Puy de Dôme i un altre volcà en ella mateixa. (A dreta llei caldria dir: Clarmont d'Alvèrnia i Puèi Domat però, és clar, això millor ni esmentar-ho a França...) A ressenyar que, Vercingétorix apart, aquí va néixer el Blaise Pascal, una navalla suïssa mental esmolada com poques.

L'endemà, poca broma, el Puy de Pariou, el fabulós crater de llibre, per a nosaltres sols i amb el que  allà anomenen grand beau. Com que l'excursió és de mèrit, i més  si pensem que més de mig milió de visitants fan el camí, l'únic i obligat, ja li dedicaré una entrada especial.

Ja que hi som, per les solitàries gorges de la Sioule, ens acostem a Vichy (Vichèi), el de veritat..., el dels típics quadrets i del govern col·laboracionista. Aquí, l'Anna encantada amb tota la faramalla balneària decadent i, ara, en temporada baixa, baixa.

De Vichy, límit nord de la ronda, fem via per les solitàries boscúries de l'Alvèrnia oriental; un país de llenyataires de debò si s'han d'encarar a unes tan imposants avetoses. A la vila d'Ambert encertem el mercat per carrerons i places d'arquitectura genuïna.


Deixem els altiplans per resseguir l'entalla de l'Allier, on ens dediquem a la contemplació les fastuoses colades basàltiques que vessaren del nucli volcànic del Devés. Aquí una mostra de la perfecció prismàtica de Chilhac, i una altra de la platja de Prades, un escenari de somni i també buit... Baixar aquestes gorges amb caiac ha de ser una cosa... 


Farem nit al punt més alt de la caldera del Lac du Bouchet, un altre maar d'una perfecta circularitat. A destacar que de bon matí vam coincidir amb quatre pescadors...

Cop de furgo i ja som a Puy-en-Velay. Si, com nosaltres, hi arribes sense referències ni guies, inevitablement t'has de quedar parat per la seva situació, el seu urbanisme i la seva història de misticisme i de passió per la berbena. No cal dir que un cop al claustre de la catedral, d'un incomparable romànic califal, se'ns va concedir la gracia de restar-hi en una total solitud. I ja que hi érem, i com que el lloc és sincrètic de nassos, no ens vàrem descuidar de seure una estoneta a la Pierre aux fièvres. Allà pel segle IV un dels primers bisbes va demanar permís a Roma per aprofitar les virtuts litoterapèutiques de aquella llosa de basalt cobertora d'un dolmen. Un cop dins l'església, milions de peregrins de St. Jaume han iniciat la caminada seient una estona al pedrot.

 Enllà del Puy, i de fer gran provisió de les seves acreditadíssimes llenties, al cap de poc ja ens trobem al país dels Sucs; que no són pas per beure sinó per admirar. Sucs són com anomenen un coi de pitons volcànics que despunten aquí i allà formant un paisatge d'altitud rar de debò. No de bades són edificis de la divertida fonolita, la roca que sona... I oi tant que sona! Ja ho matisaré en una entrada on narraré l'ascensió solitària al Gerbier de Jonc.



Deixem les fonts del Loira, que paren al seus peus, i al cap de res ja som en terres ben mediterrànies, a les ribes de l'Ardecha; a punt per descobrir la gorja fluvial més gran d'Europa. Franco no ho hauria dubtat ni un moment: li hauria plantat una resclosa i a prendre pel sac la meravella. Allà no, que és un modèlic espai natural: per dalt una carretera visionària i per baix totes les canoes del món, que són dos dies el descens complert... Però, seguint la tònica del viatge, ja ens tens a la filigrana geològica del Pont d'Arc sols, completament sols. Afegim-hi l'emoció de poder sentir el lloc com el conegueren els pintors de Chauvet, que para aquí mateix, i això és dir el meravellós inici de la pintura ara fa més de 30.000 anys.

A la platja, deserta, de St. Martí d'Ardecha, allà on fineixen les gorges d'una manera espaterrant, amb els palaus d'Aiguèze enfilats al penyal, em faig un jurament: a la propera serà per baix, deixant-me lliscar pels meandres.

Què em dius, que Avinyó ens ve de camí? Una mica del seu gran refinament ens anirà de primera. Bé vam començar pel mercat sabatí de Ceret, i amb una repassada a la lluminosa Montpeller. La diferència és que coneixíem la ciutat un juliol bulliciós i poc imaginàvem la possibilitat que evidencia aquest retrat de l'Anna... Càmera, silenci i Acció!








 


12 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Girbén, em fas sentir tan ignorant com meravellat. Fora d'Avinyó, la resta em sembla sortit d'un conte que mai ningú m'ha llegit.

Allau ha dit...

Increïble. Tot això al cor de l'Europa més clàssica i occidental? Sembla ben bé allò que explicaven de la bomba de neutrons.

Josep Batlle ha dit...

Indrets espectaculars Girbén!!!
Salut

en Girbén ha dit...

Ja et dic, Enric, que tampoc és que pari més lluny que Madrid, i fa molt més viatge. Tampoc en sabia gaire al sortir, només tenia marcats els massissos més destacats per anar-los enllaçant. Però, amb dedicació complerta, acabes comprenent l'espai i la història. Heus que Vichy forma part del ducat del Borbonès i ja veus si té a veure amb la nostra realitat.

en Girbén ha dit...

Bona, Allau, això de la bomba... Nosaltres pensàvem en una mena d'operatiu de la gendarmeria que se'ns anava anticipant i buidant els llocs: Allez, allez, qu'arriben les deux catalans. En realitat, apart de moure'ns d'hora -fins i tot pels paràmetres francesos-, el secret ha estat aprofitar l'interval entre la fi de l'hivern i l'inici de temporada per setmana santa; amb la fortuna del temps esplèndid. Sis dies de pluja a bord de la furgo ja te'ls pots imaginar...

en Girbén ha dit...

Molt, Josep, i sobretot per diferents. L'arvern que ens visiti pot prescindir d'Olot, però quedarà fascinat pel nostre repertori en conglomerats. Com pots imaginar, no vaig deixar escapar l'ocasió d'enfilar-me a alguns pedrots de roques desconegudes: pòrfirs, basalts, traquites, andesites i ves a saber quines altres...

Sergi C ha dit...

Bentornats.
Paisatges lluny de camí, que no semblen ni europeus.
Aquest sol lluminós sobre els basalts i els cràters recorden altres continents.
Què hi feïeu a la Source du Par? Ous bullits? 83º diria que serien suficients per coure'ls.

en Girbén ha dit...

Com assenyalo, Sergi, a l'estranyesa dels paisatges cal afegir-hi la solitud que encertàrem. Només calia veure les dimensions dels pàrquings del telefèric del Sancy o del cremallera del Dome, ara tancats, per entendre la nostra sort. De totes maneres, recomano l'Alvèrnia com el sel·lecte destí muntanyenc que és... Imaginat dalt del Mt. Mézenc, traient les foques, i amb la promesa d'un descens amb la infinita cresta dels Alps a l'horitzó. Jo -sense esquís- prou que vaig gaudir-la, enllà de la fossa del Roina i daurada pel ponent, ¿vols cosa més europea?
Sobre la fotografiable condició de les manifestacions volcàniques ja veig com l'has detectada.
A la Source dels ous rebullits hi escaldaven els porcs quan la matança, i d'aquí ve el seu nom occità alterat. Nosaltres preteníem passar un parell d'hores en remull a les seves termes. Llàstima...

Jaume Llanes ha dit...

Una paisatges (naturals i humanitzats) veritablement fascinants, i un encert explorar-los abans del període de vacances de primavera dels francesos (que saben valorar-los com cal) i en plenes vacances dels del sud (que els deixen/m tranquils més aviat per ignorància, amb honrosíssimes excepcions).

Clidice ha dit...

Fortuna la nostra de comptar amb els teus ulls! He quedat del tot fascinada i friso per seguir-te la petja, tot i que mai m'havia dit l'ànima de perdre'm per aquelles contrades, ara ho veig gairebé imprescindible. Una abraçada!

en Girbén ha dit...

Jaume, si bé també eren dies feiners pels del sud (vam tornar per Rams), és cert que les muntanyes franceses, tret dels Alps, tenen poca requesta; un punt incomprensible si ens fixem en com preuem el paisatge centreeuropeu.

I..., observo un fet que explica molt de la clara similitud de les valls interiors del Volcà del Cantal amb la vostra Val. A diferència de la majoria de l'Alvèrnia, que pertany a la conca del Loira, aquesta zona occidental són les fonts de la Dordonya que, riu avall, acabarà a la Garona.

en Girbén ha dit...

Ja ens coneixes, Clidi... Abans d'anar a Yellostone, a Bali, Las Galàpagos o a la fascinant "piga" del Waw an Namus, crec que és millor cursar primer de vulcanologia a l'Alvèrnia (Olot en seria el P3). Resulta molt alliçonador veure com la regió s'ha abocat a la funció "docent" d'explicar-se. Tot hi va a favor, des de l'exuberant diversitat de mostres al relat que les explica. Només amb la col·le de retrats de plafons ja tinc un manual introductori de primera.