50 anys d'una muntanya d'ara en fa 8200.

Ben llarg és el fil que podria estirar de la nostra excursió al Pariou; un jove volcà actiu fins ara fa 8200 anys.
Un bon fil seria el toponímic: A saber què volia dir l'original Puèg occità..., ara el Puy Pariou dels francesos?, ¿quelcom com "parell" si fem cas a la seva regularitat? (A la mateixa Alvèrnia trobem el Puy Violent que tergiversa un Puèg Bialant que res en tenia de atroç i tot de lloc de pau on pasturaven milers d'ovelles que "belaven".)  Però fa molta mandra el fil inacabable de l'anorreament premeditat de les llengües de l'Hexagone... Començant per la del borbonès, l'occità original de la casa dels Borbons que es parlava al confí nord de la mateixa Alvèrnia...
Millor que empantanegar-se en fangars històrics que no ens pertoquen, ¿o sí?, serà que expliqui la història de l'acompliment d'un somni que he mantingut latent durant més de mig segle. Una il·lusió resistent que puc resumir amb aquesta imatge del meu atles de quan era petit.
Si atenc la data de l'edició d'aquest ATLAS DE NUESTRO TIEMPO (1962), i el seu estat desballestat, queda palesa la infinitud de saber que em va oferir... Que el Karl May em feia fugir d'Arizona a Sonora? Ràpid a buscar-hi notícies d'aquells territoris... I no diguem quan llegia Verne o, més endavant, la Kon Tiki, Siete años en el Tibet o els móns silenciosos del Cousteau... També, i apart de tot gràfics estadístics del món que m'esperava (d'un estil ben modern per l'època), a la quarta part -El mundo en imágenes- podies embadocar-te amb unes fotos espectaculars (fins aèries i de satèl·lit) de les exorbitants belleses terrenals. Al capítol Volcanes extintos y geiseres és on apareixia, amb una mida suficient (27x27), aquesta imatge del Pariou; irremeiablement atractiva per a un nen que es delia per pujar muntanyes. 

De la passejada entre circular i helicoïdal que ens ha portat a conèixer aquest dibuix impecable, una de les més delicioses que mai hagi fet amb l'Anna, no penso dir-ne massa cosa. Millor serà respectar la solitud i el silenci que vàrem encertar en un cim que, amb mig milió llarg de visites anuals, és un dels més freqüentats a nivell mundial (funiculars i cremalleres apart).
Mantenint aquest silenci no caldrà que digui res del tiroteig de pistola i fusell que ens va acompanyar durant la primera part de l'ascensió, ni de l'escamot militar, autor dels trets, que ens creuàrem al capdavall de la graonada; uns paios i unes paies més que cepats, que imagino intentant oblidar els horrors recents de Timbuctu o de Bangui... I és que gran part de la zona dels Puys queda dins d'un dels molts camps de tir de l'Armée; un fet decisiu per a la conservació d'aquells fràgils cons. 
Després d'anys de llibertat absoluta (queda palès a la foto de l'Atles com era lloc d'artiga i pastura), i de rebre l'increment de pressió erosiva per part dels visitants (¿com no deixar-se lliscar per la gredera de migjorn?), ara fa un temps es va decidir la moratòria de la seva ascensió. Actualment, després d'uns llargs estudis, d'una exemplar restauració, i d'una valenta decisió, el Camí torna a estar obert. I dic Camí perquè és un de sol i obligat: pel què fa al con, pobre de tu si t'apartes d'aquest trajecte arranjat, on, fins i tot, el mateix cim resta vedat! 

Pels que sabem, i patim, l'etapa crítica que viuen moltes de les nostres muntanyes clàssiques per sobre-freqüentació, el Pariou és un bon exemple de l'avenir. Mal que ens pesi als que coneguérem la més fabulosa de les llibertats (la d'acampar dues setmanes a la Macarella menorquina o als més acreditats circs pirinencs, la de fer focs de camp a les fagedes del Montseny...), res és com era d'ençà la conversió de la muntanya en un més dels espais esportius i de lleure. Si ens fixem en un indret modest com pot ser el Corredor, en els darrers cinquanta anys, aquells que separen el naixement d'una il·lusió volcànica en un nen i el seu joiós acompliment, hem passat d'uns fabulosos cabassos de rovellons a uns boscos eixarcolats i fendits per la compulsió adrenalínica dels bikers... Imagino la necessitat, més que la possibilitat, de posar fre a l'erosiva llibertat de lleure que, sense estar ratificada enlloc, s'ha instituït com un dels drets fonamentals del present. I el que no imagino és quin poder serà capaç de fer-hi front. Ara per ara, i enllà dels molts valuosos pedaços puntuals, encara ens falten anys de molta reflexió abans de consensuar un nou punt d'equilibri. Bo és sortir a fer un volt i veure les propostes més avançades d'aquells que sí l'han feta.

Queda per dir que no es pensi ningú que el Pariou para qui sap on; si, de fet, els Puys són com el Collserola de l'àrea metropolitana de Clermont-Ferrand... Recordo que la vista cap a llevant incloïa, allà baix, a uns deu quilòmetres de distància, la refulgent teulada de la immensa factoria de la Michelin... 
- Podríem anar a veure el seu museu... Segur que la botiga és la sublimació del ninot Bibendum, però ara fa molta mandra.  
- Tota -em diu l'Anna.
- Tampoc passa res. Que, sortint d'hora, aquí t'hi plantes a l'hora de dinar.




6 comentaris:

Enric H. March ha dit...

És ben curiós! Ahir una amiga m'enviava fotos de l'excursió al circ de Navacelles i avui tu em portes a les fondalades del Pariou.

No sé què pensar!

en Girbén ha dit...

D'aquests dies, Enric, també hauria pogut insistir en les moltes gràcies llenguadocianes... Del meandre foll de Navacelles, de l'abrupta mola del Carroux, dels ponts de St. Guillem del Desert, del mític Pic de St. Llop...
Serà que ho tenim proper, que ho sentim endreçat, i, també, que ningú ens posarà la més mínima pega identitària. Fins i tot, amb sort podem encertar-hi una complicitat admirada.

Anònim ha dit...

M'has fet recordar aquell Atles de tapes grises, de 1970...proveïdor de somnis i projectes. Hi servo, encerclats amb traç de llapis de carbó, el Hkakabo Razi, aquell extrem misteriós de l'Himàlaia en terres de Birmania (com devia ser aquell 5.881?) i la Sierra de Nevada de Santa Marta, aquelles neus inabastables sobre el Carib de Colòmbia.
Glòria als nostres atles antics. I als mapes amb tapes vermelles de l'Alpina.

Joan

en Girbén ha dit...

Una tria muntanyenca, Joan...(?), ben fina, i que no puc deixar de compartir: L'Hkakabo Razi, al confí de Myanmar... Imagino la llarga aproximació, traginant el material de gel per una jungla on encara corren tigres i elefants.
I, ¿què dir de la Nevada de Sta. Marta? Talaia caribenya, la neu de Macondo, recer de "La Ciudad Perdida"... Vaig enfilar-m'hi, fa temps, amb una aquarel·la del seu casquet glacial.
Glòria, tota, als atles. I a la qualitat del paper dels vells Alpina, fos quin fos el color de la tapa. (El paper actual dura un parell de sortides, i el vermell et delata pirinenc.)

Clidice ha dit...

Ja t'ho he dit que ets el millor guia que conec? què fas que visitar el costat de casa sembli haver fet un safari per algun lloc remot de la terra? per cert, això de la pressió demogràfica sobre els espais naturals ... què vols que t'expliqui, oi? :(

en Girbén ha dit...

Si accepto, Clidi, l'honor que em fas titulant-me guia, és perquè, tal vegada, aquest i no cap altre hagi sigut el meu objectiu vital. Sense voler-ho -és un dir evasiu-, he anat afinant un criteri que em diu que res és millor que res i que, de meravelles, totes les que en vulguis al costat de casa; cas del jaciment de farina de falla sobre el que, poc o molt, en mantens l'actual govern.
De debò que us imaginàrem encantats, això amb l'Anna a l'Alvèrnia, a tu i al Felip per aquells verals volcànics.
Anota, anota: El Pariou: imprescindible lliçó de gestió d'un superlatiu territorial!