L'emperadriu Glicina i les pesoleres negres

Dic de la Glicina liana (Wisteria sinensis? o Wisteria floribunda?), no del més menut dels aminoàcids essencials;
la baula que tota la vida comparteix, glicines i nosaltres inclosos.

Hauríeu de veure la ganyota que va fer l'amic Sergi, un jardiner titulat, quan al seu jardinet, davall aquell cobejable liquidàmbar, vaig dir-li que a casa ens veiem amb cor d'una glicina. I és que calen nassos per a heure-se-les amb una semblant dictadora, amb la més furiosa emperadriu de les enfiladisses.

Tanmateix, diria que aquesta submissió alterada (imagineu-vos esclavitzats per la vigoria d'un vegetal), era obligada: Els experts havien establert que en les nostres terres les llavors de glicina no prosperen. Però, oh anomalia!, als peus de la memorable glicina del Cargol (la resistent escola-bressol de l'Anna) hi aparegueren uns quants plançons de llavor. Com no atendre la crida d'uns nounats, fills d'una planta senyora que ha ensenyat la força de la vida a més de 35 anyades de nadons? A voltes no hi ha espai pel NO.

I ja em teniu, d'ençà la primavera passada, bregant amb el coi de glicina, oferint-li amb pals d'alumini aeronàutic un camí pel seu exigent ascens helicoïdal... Un moment que va quedar enregistrat a la meva inèdita La Serp d'Orquídia... O, com ara, conduint-la envers un disseny escultòric de varetes de ferro dolç i de fibra de vidre. Mireu si n'arriba a ser de tossuda la tia, que pobre de tu si no respectes el seu designi d'enroscar-se, sempre, en el sentit de les agulles del rellotge.

Ara per ara, i com podeu comprovar a les imatges, encara mantenim un suficient equilibri de forces. I, per si de cas, no ens n'estem de recordar-li que al capdavall la potestat és nostra. Que, si cal, tallem per aquí i per allà; i que, a males, és cosa de dècimes l'afer d'estroncar-li la vida. Ei, maca, -li dic a l'emperadriu enfiladissa-, que ets a casa d'un entès en els sostres de la magnificència


Un cas ben diferent és el de les pesoleres negres del Berguedà que ara prosperen a l'hort. Tot i que també calen nassos per a conrear a ciutat aquesta relíquia de la gastronomia de muntanya... Les pesoleres són la fragilitat i, alhora, resulten igual d'actives que la glicina. Hauríeu de veure què triguen els seus circells tentaculars a aferrar-se als vímets de sarga que jo li proposo. Davant del seu visible moviment que ningú em vingui amb la presumpta immobilitat vegetal!
Això en el nostre cas, que l'Oriol, que ens va oferir aquell grapat de pèsols germinats, té les pesoleres penjant al seu aire i la mar de bé... Vam repartir la donació del nostre fill en unes preceptives safates de planter i la dotzena de mates més vigoroses són les que han acabat plantades en un substrat de terra de cuc i fibra de coco. 
(Potser queda lluny dels desinteressats per l'horticultura, però és com una mena de llei que comprar planter ja avivat és una pràctica de segona divisió. El bon hortolà haurà de començar a partir de llavors selectes, algunes d'elles ínfimes de debò.)


I sí, a cent metres de casa tenim una boca de metro i, en cosa de ni un quart, ja som al centre de la turística Barcelona. Del tot fora de qualsevol circuit turístic creixen les memorables glicines dels íntims Jardins de Massana, a ni cinc minuts de casa en un dels rars espais interiors de les Vivendes del Congrés. Té un no sé què de solemne, aquella llarga pèrgola escanyada per no sé quantes glicines. Els seus nocturns acullen un temps de confidències. Afegim-hi la tetralogia arbòria que només trobem en aquells jardins: la figuera, el nesprer, el codonyer i el magraner. Veure'ls així junts és com sortir de viatge, com fer un creuer per les ribes de la Mediterrània.

9 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Això no és un jardí, és una lluita titànica. Vigila no t'esclavitzin a tu i un dia t'haguem de rescatar.

D'aquestes pesoleres negres un dia n'hauries de fer un platillo. Jo ja portaré el vi.

en Girbén ha dit...

És, Enric, una de les lluites més felices i pacificadores que conec, i en sé d'unes quantes.
Això de les pesoleres és per a poder fer de camperol una estona. No crec que la collita doni per a gaire més que un únic platillo. No és el cas de l'assortit d'enciams que aquí sí hem assolit l'autosuficiència. Millor buscar els pèsols als bons majoristes de llegums. En sé un de Mataró que té de tot...
I per l'any vinent ja tinc previstes unes mongeteres dels genolls de cristu. Pura delícia, la del platet km0 i la de poder estalonar, armar parrals, al mig de la ciutat.

Sergi C ha dit...

Ni m'en parlis de la glicina, que la seva finura de gra en el més forçat dels negatius està absolutament renyida amb el més mínim contrast, i no hi ha manera. Veurem que passa amb el paper.

En la teva batalla amb la teva glicina tens un aliat: el test (no m'equivoco, oi?). Ell la contindrà.
Jo en vaig perdre una de gerra, contra un roser massa vigorós que vaig haver d'acabar arrencant, d'aquells enfiladissos de flor petita i blanca, prolífic com pocs, i prou que em va costar acabar amb ell: dolor físic i emocional.
Guaita que ni recordo els noms de les diferents classes; ara ja soc ex-jardiner.

Galderich ha dit...

És curiós com en un espai tant petit aconsegueixes tirar endavant un petit Jardí Botànic que poden arribar a protagonitzar un conte malauradament inèdit.

en Girbén ha dit...

Suposa, Sergi, que la glicina fotogràfica deu ser l'aminoàcid.

I dius del test... El càlcul és fàcil de fer: el terç d'un dipòsit de PVC de 2000 l. són vora 700 l. de terra; de terra viva perquè quan la treballes no pares de trobar-hi cucs..., terra suficient per a peixar l'Emperadriu fins al tercer pis. O sia que alerta!
I sí, tallar una planta amiga, una d'aquelles que t'ha ofert tant, és com portar el gos a sacrificar: una ferida segura i inesborrable.

en Girbén ha dit...

Més que Botànic, Galde, o Geològic -com bé saps-, és complert; Zoològic també. Ja no dic de les recreatives merles, dragonets, papallones de la ruda i formigues, observa el cas de la Glicina. La gran i tòxica liana depèn d'una relació mutual amb una mena de borinots negres enormes; els únics capaços de pol·linitzar aquells gegants penjolls de flors primerenques, cosa que fan amb desfici i enmig d'un brunzit fenomenal, com de camp d'aeromodelisme...
I heus que aquesta primavera, la primera de la Glicina, quan la temporada de la seva floració (la nostra encara trigarà uns anys), no sé com, vaig veure a un d'aquests borinots com l'estudiava amb un agitat sobrevol.
Com coi, jo em pregunto, s'ha assabentat que aquí ara hi creix una nova glicina? Per quin secret mecanisme s'han pogut transmetre una informació convenient a tots dos? Perquè creu-me si et dic que era el primer borinot de glicina que veia pel pati... Que aquests no van a l'atzar, que tenen precisos plans de vol!

La de rondalles que els jardins procuren a la canalla.

en Girbén ha dit...

Deixeu-me afegir el bonic relat de com les wistèries (d'aquí la "Wisteria Lane" de les "Desperate Housewives"), van acabar conquerint el món sencer:
- També s'esmenta que va ser un mariner anglès qui la va introduïr el 1816 a Europa. El capità Welbank, que així s'anomenava, va ser convidat per un comerciant xinès a la seva casa de Canton una nit de primavera. L'amfitrió el va rebre en una pèrgola totalment coberta de flors de glicinia, que allà rebía el nom de zi teng (vi blau). L'espectacle el degué colpir tant que al final de la vetllada va demanar-ne uns esqueixos al comerciant. El capità va fer arribar els plançons a un compatriota i tres anys més tard, el 1819, la glicinia floria per primera vegada a Anglaterra. La planta va tenir un gran èxit i en pocs anys les principals mansions europees exhibien les façanes adornades amb flors de la wisteria.

Trobat a:
http://www.pedresdegirona.com/glicina.htm

Clidice ha dit...

Amb una mica de rubor, per la cosa al·lòctona, malcrio una bignònia d'anys i panys que, a més, m'ha acompanyat en el canvi de casa i la punyetera s'ha adaptat amb una salut de ferro. Sembla, o així ho afirma ella, que viure encarada a Montserrat dia rere dia l'hi prova d'allò més. Jo l'estimo pel taronja de les seves flors, ella estimaria el món sencer si li ho permetéssim.

Quan la mare cuini pèsols negres us aviso ^^

en Girbén ha dit...

Oi tant, Clidi, que cal anar amb peus de plom amb la cosa al·lòctona. Fixa't les robínies o el refotut miraguà...
No són mala cosa les bignònies, amb aquelles trompes que als borinots deuen semblar cornucòpies. Ara, decidida la fi del lilà després de més de vint anys de vida grisa, se'ns plantejem la seva substituta. Potser una camèlia de flor o, millor, una Camelia sinensis, un autèntic i pràctic arbre del te.

Les primeres flors de les pesoleres ja són unes menudes tavelles, i segueix obrint flors! Apunto l'oferta!