El Ser

"M'il·lumino d'immens." -Olé tu, Giuseppe!

A qui se li acut inspirar-se en Ungaretti... Com si les ribes del Ser no fossin prou filosòfiques, pretèrites i místiques...
Em pertoca d'escriure un article que anuncii la nostra Darrera (nostra per la colla de cinc que l'hem feta) i se m'acut anar a fer-ho a les ribes del Ser (creieu-me si us dic que tenim un riu amb un nom tan excepcional). I el mateix Ser em demostra que, apart de joguinós, sap ser propici: I que bé s'escriu en un illot de gres, envoltat de negres bombes volcàniques i enmig d'una galeria de verns de rels i troncs formidables!

La pega és haver promès atènyer la misteriosa Gorga del Diable, un objectiu molt de St.Joan que para entre els casals esfondrats de Ca n'Esquerp i Perduts... I ara, sobre el terreny, comprovo que no podrà ser. Que això para a hores de camí per la lliscant llera d'un dels més intactes dels nostres rius.
Una mesura amb el curvímetre que em va regalar el noi m'indica que, fins vessar al Fluvià, són vora d'una vintena els quilòmetres de meandres salvatges. Res abastable amb una passejada solitària, només accessible amb una mentalitat d'exploració molt wilderness.
 Ara fa uns anys, i camí de l'abandó de Briolf, em fou concedit el goig de contemplar llarg a una parella de llúdries estimant-se de valent damunt d'un dels innombrables dics de gres del Ser... La meravella!

Aquest cop no veurem esquives llúdries però déu-n'hi-dó: Heus l'astor que es llença de cap a la jonquera i adéu rata cellarda o mesquera... I heus la infinitud d'urpades inscrites a les lloses de la tolla dels peus del salt del desaparegut molí del Castell de Roca.

Veient-les de lluny se m'acut que tal vegada siguin d'algun gos... D'un d'aquells que són de remullar-se (que no tots ho són). Però ai, quan les observo i retrato de prop!
¿Qui es mou pel món calçat amb dos unglots consistents? A casa nostra sobretot els senglars!
Imagineu, doncs, l'escena del bany nocturn d'una colla de senglars.
¿Voleu més salvatgia?
(Una semblança escrita al perfecte Pla de Sous del Mont; en un indret verdaguerià a més no poder...)

8 comentaris:

Sergi C ha dit...

Del capdemunt de la Garrotxa (empordanesa, d'acord) al capdevall.
Del serpenteig d'un perfil vertical al d'uns meandres horitzontals.
Un altre repte el d'atenyer la gorja aquesta del Diable; de moment ens setim satisfets d'haver acaronat el Trident.
Veurem com fructifica l'escriptura de l'un inspirada per l'altre.

en Girbén ha dit...

Si, Sergi, això dels meandres del Ser promet totes les emocions selvàtiques que vulguis.
I, com que em sentia explorador, a dalt del Mont encara vaig fixar-me en l'accessible Rocapastora... Imagina un Montgrony per estrenar!
Ja li he passat el cromo al TRanki i està flipant!

Enric H. March ha dit...

Jo hi vull anar-hi, Girbén, però necessito un explorador com tu. Parlo seriosament. Ja està bé de mirar per la finestra. Tens previst res en un futur immediat?

Clidice ha dit...

Res com llegir el que t'envolta i si ho saps transcriure, mare meva, quin goig!

en Girbén ha dit...

Veurem què podem fer-hi, Enric, amb el teu neguit.
Passa que explorar de debò cansa, és molt absorbent si vols fer-ho bé. 5 anys ens ha ocupat la nostra darrera, i encara demana feina...
També he de dir que el meu Ser és força literari i sé de dreceres que t'estalvien molts dels seus meandres.

en Girbén ha dit...

No saps, Clidi, com m'alegra el teu goig!
Rumiava, a la vora del Ser, en com podia ser la literatura dels neandertals de Serinyà que s'hi havien rabejat. Sens dubte, el relat del que els envoltava i no gaire més.

Anònim ha dit...

Hola Jordi, tinc previst d'aqui a dos dies anar a les fonts del Soča, que després és l'Isonzo. A Torino he trobat "vita d'un uomo", quin goig i sincronia llegir l'entrada ara.
Records,
Lluís

en Girbén ha dit...

Lluís, ...
I com m'hauria plagut incloure la finor del teu -tan discret- parer poètic a la colla ideal de la Darrera Cresta!
Te l'explico en un dir i no dir.
I visca la pregonesa de l'Ungaretti; com la de tots els bons mestres!