La faula dels pèsols; els negres, no els de la princesa.

De petits la mare ens embadalia quan llegia el conte de la princesa del pèsol d'un dels dos volums del llibre verd republicà. Aquell clam a l'ultrasensible condició femenina... I que lluny queda aquell mite,  aquell fràgil etern femení!  
Amb la de dones orquestra que sé capaces de dormir sota zero damunt d'un llit de rocs, i encantades de la vida!


I ara avancem pel principi:
"Que encisador el món començant de bell nou."
Matinet, assaborint el silenci dominical, imagino una versió pròpia del poema d'avui; per atzar: The Stone Axe del californià Robinson Jeffers, escrit del 31 al 33 a Give your heart to the hawks...
Aquí, a ciutat, no puc lliurar el meu cor als falcons, tot i recordar un peregrí cenyint el cel damunt de casa... Més fàcil ho tinc amb els ballesters que celebren el primer sol amb uns abrivats loops rasants que tenen el seu àpex invers a cinc metres d'on paro. O amb la parella de tórtores -GU,GU...GU,GU- enfilades a una comunitària antena de TV; aviat rellevades per dues garses rialleres...
Mig resolta la qüestió substancial del diari poema en dejú em poso a la feina. La d'avui: bruta, de les que mai desitjaries... I, per tant, alliçonadora com poques, fabulosa.

Play al mòbil i que soni fluix quelcom prou solemne: (què tal la banda sonora de SOLARIS, la del Clif Martinez del 2002?); i ja em teniu acarat a les estimades pesoleres negres berguedanes amb la intenció d'exterminar-les. Enteneu la contradicció del moment? Oi que veieu la mala hora que anunciava?

Tenen fum! -em sentencià el pare per telefon -havent vist les pesoleres germanes del nostre fill...  -I les nostres també - que vaig haver de respondre-li...
I quan a una mata li arriba el refotut fum ja pots començar a dir-li adéu...

Diu l'Ester Casanovas, al seu bàsic manual PAGESOS DE CIUTAT, que l'oïdi -mot superlatiu entre la immensitat dels correctes- fot estralls al tros..., que és un fong lleig i malèfic que comença emblanquinant com pólvores de talc i acaba matant. I, afegeix l'Ester, que la més probable de les causes és la fase "mataplantes" per excés de reg que tots els hortolans passem... Sort que no s'aventura a dir de la multitud de pares sobreprotectors fins la maldat que ara  prospera ...

O sia que ja tenim la lliçó ben servida i al cost d'haver d'arrencar amb cura les espigades pesoleres negres, i d'aïllar-ne les tavelles...
48 en total i de mides diverses: de les d'abans d'ahir flors, ínfimes, a les ja ben granades.
 
I no lluny, mirant-s'ho tot de dalt estant, l'emperadriu Glicina fot befa de l'arquitectura efímera que acabo descobrint:  No presumies tant, fot quatre dies, de la potestat d'avivar o matar al teu gust? I ara què?

Quan m'ocupo de llençar les nostres pesoleres al cubell municipal destinat al reciclatge de la cosa verda, a la placeta només veig ciutadans absorts amb el mòbil, amb el fum que procura desprendre, i em sento sol sense altre consol que el del dolç moment poètic que canta l'amic David: "Si em crec, l'alè s'esmuny." I apa-li si no se'ns esmuny l'alè per les cantonades de la vida!

6 comentaris:

en Girbén ha dit...

577 apunts més tard, quan he retornat a l'origen i ni una engruna d'audiència m'acompanya, plego -ara de veritat- el Foravial.
Crec que passar desapercebut és el meu sostre.

matilde urbach ha dit...


Engruneta Matildita, present!

joan gasull ha dit...

Potser hi ha qui no deixem petjada....però de vegades i som.

en Girbén ha dit...

Sé que m'he expressat malament. Que no puc culpar dels meus dubtes a ningú que no sigui jo mateix; mai als lectors. Mai.
Qui va empènyer al Sherlock avall del sallent de Reichenbach: Moriarty o Doyle? Elemental, Jordi, i desa la vanitat al buit.

A.Bofarull ha dit...

Girbén! Sàpiga que aquí se'l llegeix i gaudeix assíduament, tot i que mai diem res; sóc internauta tímid jo!

en Girbén ha dit...

Oh, una abraçada, Adrià!
Segur que tu hauries salvat els pèsols amb una experta ensulfatada.