Gauak eta mendiak

I quin campió lingüístic fou aquell que batejà l'E.T.A... Els llecs en el difícil euskarra, quan el senten parlar, sempre se sorprenen de la reiteració amb què pronuncien el nom de la bèstia: eta, eta, eta... I és que si alguna paraula pot aspirar al títol de més freqüent aquesta és la conjunció copulativa "i", l'eta basc (abreujada a l'acrònim de l'organització amb la fórmula "ta").
Ep, que ningú es confongui ara! Pobre de mi si hagués de sostenir la més mínima conversa en basc, que d'això no en sé. Com a molt, sovintejo el seu hizteguia (diccionari) perquè allà hi trobo moltes de les raons dels llocs d'aquell país: Si t'enfiles al cim del magnífic Mendaur bo és saber que significa "la Muntanya de l'Aigua". I, un cop entès que Ur és l'aigua, mots difícils com urtegi (estany, pantà), o urbazter (ribera), ja et semblen més clars... 
(Concurs: ¿Algú es veu capaç de definir urkontra?)

I és que són anys d'experiència euskalzale (de tirada per la cosa basca, quelcom equivalent a la "catalanofília"); més de trenta i amb un inici memorable al 1983... Heus que el Manu em diu si vull acompanyar-lo en la singladura del Paral·lel de BCN a Errenteria amb el seu autocar pirata, i dit-i-fet. Ai aquella beneïda manca de compromisos! I ara imagineu una part del passatge amotinada, a les tantes de la matinada i passat Saragossa, perquè pretenien que els deixés al seu poble, distant més de 20 kms de l'autopista, quelcom no concertat abans. Au quina batussa, i com d'alliçonador fou veure al Manu, un xicot de maneres dolces, mostrant la fermesa d'un gudari. Al mig del no res que es quedaren aquells! 
La resta ja és història, la que insinua aquest mapa de les meves/nostres nits i muntanyes basques. (Heus els punts que envolten Vitoria-Gasteiz: tots del curs 05-06 que l'Oriol va passar fent un Sèneca a la seva universitat.)

Tot mirant-me'l queden clares les distintes maneres de viatjar possibles. Hi ha qui tendeix a fer-ho d'una manera extensiva, a resoldre incògnites remotes; ara que tan fàcil resulta. Tanmateix, i deixant de banda l'alt cost del consum de llunyanies, nosaltres ens estimem més aprofundir en un estudi a la menuda. L'Anna em diu que li ve molt de gust tornar al sempre acollidor País Basc i jo, encantat de la vida, que miro de dissenyar un nou traçat que inclogui alguns dels infinits temes pendents.
I aquí em teniu, valorant opcions de noms tan impossibles com Anxuri, Txindoki, Auza Gaztelu, Kurutxeberri, Ipitze, Anboto, Untzillatx, Leungana, Urtemondo o -l'únic fàcil- Ribera (perdut al Shangri-la de Valderejo).


Si n'és de llarg el relat que retenen aquests signes... Aquí en teniu un:
Al 2003, ben d'hora, ben d'hora, m'enfilava a l'Alkurruntz, la preciosa piràmide de pedra d'esmolar que clou el Baztan pel N.O. A l'alçada d'aquests muguarris ("fites", tot i que no difereixin en res dels molts menhirs bascos), després de retratar l'eugassada de pottokas (aquells cavallets que veiem a les pintures rupestres), se m'acaba el rodet (encara eren temps de la réflex, de la sempiterna Contax RTS). M'aturo a canviar-lo. Prenc aquesta imatge i segueixo amunt, escalant les lloses de la cresta pel dret (II,III). Un cop al cim encerto un espectre de Brocken fabulós... 

-Coi quins dies -penso... Heus abans d'ahir: tota la cresta de l'Orhi (el dos-mil més occidental del Pirineu) també en companyia del meu espectre aureolat! Ja friso per veure revelat el munt de fotos que vaig fer-me.... Però, ai las! Que aquell rodet no va aparèixer mai si vaig descuidar-me'l al coll de les dues fites. D'ençà, sempre he pensat que, tal vegada..., que potser algun dels molts, però molts, muntanyencs bascos degué trobar-lo i que, tal vegada, se li acudí de revelar-lo...

6 comentaris:

Enric H. March ha dit...

L'orografia basca és una experiència diferent. No la conec al nivell que la coneixes tu, però sé el que és trescar pels seus prats, travessar les boires i enfilar la bicicleta pels ports després d'haver nedat a l'aristocràtica platja de la Kontxa.

Bon viatge!

Clidice ha dit...

Travessar-lo fent via (GR-11) em va donar alguns dels millors records que en servo. Malauradament la meva configuració lingüística m'impedeix recordar aquests noms tan sonors. I és que era sortir d'un poble i entrar-ne a un altre i no ser capaç de recordar el nom del primer. Ni que m'haguessin fuetejat :(

Afortunadament el paisatge no s'oblida. Mai.

Josep Batlle ha dit...

Espectacular Brocken!!!!!

en Girbén ha dit...

Veig, Enric, que has copsat ben bé els contrastos d'aquell enrevessat país.
A l'hora de la posta ets dalt d'un cim rocallós, damunt les prades per on campen ovelles o eugues al voltant d'un cromlec, i veus com per les arestes s'enfilen -escopetejats- els "mendizales" que han passat el dia pencant a les visibles fàbriques que emplenen el fons de la vall.

en Girbén ha dit...

Ben d'acord, Clidi, amb l'evanescència dels seus noms difícils. Sobre això he arribat a la conclusió que en són prou conscients quan tots els seus cims estan coronats per unes bústies fantasioses on, sigui forjat o tallat, queda clar el nom del lloc.
Apart, deixa'm dir-te que el GR-11 no deixa de ser una experiència molt parcial si a res d'Irun, uns set quilòmetres, ja s'endinsa en les terres pastorals i pirinenques de Navarra. Res a veure amb les puntes abruptes, però molt abruptes, que separen les valls de Gipuzkoa i Bizkaia; uns paisatges estranys que no puc deixar de recomanar-vos.

en Girbén ha dit...

Josep, aquesta és la foto secundària d'aquell Brocken
(la bona la trobaràs escrivint Alkurruntz al buscador del Foravial.) Val a dir que aquell boirós país és molt propici a l'hora dels espectres...

Entendràs el gruix de la meva experiència basca si et dic que recordo la bella travessa subterrània de la Baltzola quasi sense xapes a les parets. Després he vist encadenar algun dels seus novens terribles. Ni t'explico tot el ferro que ara penja del seu sostre (comprensible en un país on la pluja és una constant...)