La persistència de les sals de plata.


Farà una setmana, sol al cim de la Roca Plana del Sot del Bac, mirava d'escatir l'emoció que em provocava l'absolut oblid que ara viuen aquells murs on ens forjàrem vàries generacions d'escaladors. Vacil·lant entre l'enuig i la complaença, rememorava les meves experiències... La darrera, com testimonien quatre fotos, fou a l'Anglada d'aquí i en fa tants anys que se'ns veu amb el Ricard repartint el material amb el capó obert del seu SEAT 1500... d'un 1500!

I dissabte, aprofitant que érem a Llinars, al despatx del pare vaig prosseguir la reflexió:
¿Quantes fotografies suporten aquestes lleixes reblertes? Quants llocs del món han acumulat els pares en la seva encara indeturable passió? Deixem-ho..., que no és hora de quantificar. I prenc un àlbum que destaca entre tots pel seu desgast. Com que n'és el primer de la sèrie i ja estava complert abans que jo nasqués sé que és el que cerco. 

L'obro i, enmig d'aquell calaix de sastre de muntanyes, torno a ser a la Roca Plana. La d'un 19/9/48, davant una bella seqüència del pare practicant la perduda tècnica de la doble corda; aquell precedent de "l'artificial" que anomenaven "escalada acrobàtica"... 
Redéu, si encara s'hi vivia als ara esfondrats masos de la Miquelona i del Prat! -penso en veure-hi de fons unes feixes fa dècades ocupades pel bosc.

Després, a casa, m'entretinc repassant aquest succint garbuix d'estampes úniques (més no n'hi ha i els negatius s'han perdut). El relat fragmentari que expliquen ja em pertany a força d'anar-lo aprenent amb els anys; tants anys com els de la meva vida. Són històries atàviques, rondalles a la vora del foc: Davant una Laguna Negra de Urbión i una Sierra Cebollera, ben nevades, la mare recorda la partida de llops que els va rondar durant un bivac...
Llarga vida a les sals de plata i al món que ens revelen! No em fa res compartir algun d'aquests blancs i negres tan ben matisats... Si en fa d'anys que van deixar de ser unes instantànies... D'això en dic persistència!
L'àlbum verd inclou aquesta excepció anterior al conjunt. Una foto de l'avi de l'any vint, d'una excursió al Lac Blanc, amb el superior teló de fons de la Mer de Glace i les Agulles de Chamonix.
¿Com era l'ascensió a l'Aneto a l'estiu de 1951? La mateixa d'avui i ben diferent: Ni la gelera, ni l'equip, ni les multituds actuals resulten fàcils de reconèixer.


 La creu del sostre del Pirineu ja hi era. I al seu costat, amb un bastó, s'hi pot veure al Raymond d'Espouy, l'històric pirineïsta gascó. Els pares són els de la dreta de la colla.
Aprofitant les vacances a Benasc -llavors una llunyania en transports públics- aquell mateix agost del 51 es desplacen a la veïna vall d'Estós per acampar uns dies a Vaticelles... Qui vulgui saber què és la finor i la bellesa plena que s'acosti als seus estanys!

I de Vaticelles, fent un bon tomb, s'enfilen al Posets... Sé que els actuals amants d'aquest gegant (que en conec més d'un) sospiraran tot veient com era la Gelera de la Paül.

Moltes de les fotografies, la majoria, no t'ho posen fàcil si no tenen cap anotació al dors. Són casos on cal tirar mà del saber muntanyenc acumulat amb els anys. Aquesta, per l'angle de visió de les Maleïdes, puc situar-la en algun punt d'alta vall de Lliterola. ¿Baixant del Perdiguero?

I d'altres, també sense dades, no admeten el dubte. Com aquesta vista de la geometria impecable de La Mainera i les Crestes de l'Avió. ¿Com no sentir veneració per la vall, el circ i el pic de Peguera?

No totes les fotografies són pirinenques. Algunes, poques, són d'altres destins excursionistes. Suposo que el motiu és l'alt cost que la fotografia tenia en aquell temps de penúria. Calia pensar-se molt cada clic i aquests es reservaven pels grans arguments.

Ho deixaré aquí, amb aquesta vista del vell pont del Ter a Sau. Corria l'abril de 1949, just deu anys després de la derrota...

11 comentaris:

Josep Batlle ha dit...

Molt bones i molt belles les imatges qe has compartit. I com no excel·lentment amanit amb les sempre tan ben encertades paraules.
Salut Girbén

en Girbén ha dit...

Josep, no podia deixar de compartir aquestes imatges persistents. I més ara, quan sabem com d'absurda resulta l'expressió "neus perpètues".
¿Saps que entre el batibull de fotos n'hi ha una de montserratina, una de ben bonica del Cilindre? El relat que conté paga la pena: és de quan, al 50, la mare va fer-ne la normal amb el Xalmet. Un paio que a l'exposició total de l'època hi afegia una gran deixadesa... Crec que la resta l'inclouré al Tractat.

Enric H. March ha dit...

Persistència? És més que això! És mirar la realitat a través dels ulls del fotògraf. És l'equivalent al relat oral.

en Girbén ha dit...

Sovint, Enric, quan els relats casolans -tal vegada iniciats a través d'un d'aquests talismans fotogràfics- prenen empenta, penso en la djéliya... (Mot malinké que designa tant "l'activitat del djélis", dels griots del Sahel occidental, com "transmissió per la sang".)
Així els griots s'ocupen de mantenir viva la història no escrita dels seus pobles per la força d'un destí familiar, així tampoc puc abstenir-me d'explicar aquestes velles històries. La fe muntanyenca dels avis, que després ha sigut dels meus pares, també és la meva creença.

Ferran Guerrero ha dit...

Quin llegat mes precios que t'han deixat, deus vibrar amb cada instantanea, sapiguen que t'agrada el joc de descubrir, cercar i encertar.

Una abraçada.

Sergi C ha dit...

Renoi quin tresor que teniu! I quin tresor que tenim i que tan bé reflecteix el teu, aquesta muntanya de la qual només en veïem les multituds, les actituds i els abusos.

Subtils dedicatòries amb el pinzell ben fi aquesta del circ de Peguera, i l'altre, de la que diria que la parella d'amants deuen estar molt ocupats ara mateix, potser essent-li infidels.

Bona nova la d'aquestes properes intencions al Sot del Bac.

I no cal dir que si tens negatius d'aquestes fotografies i vols que t'en positivi, per mi serà un plaer dels grossos.

en Girbén ha dit...

Ferran, diria que les darreres notícies que m'han arribat del Sot són les teves. Per cert, ¿de debò que les estalactites de la Via Laietana són només 7a? ?...
I a l'Agulla de la Papallona sempre li'n dèiem "La Falca". Suposo que per l'agut sostre triangular...
I, sí que és un llegat preciós!
Hem de quedar, què carai!

en Girbén ha dit...

Tu que hi entens, Sergi, sabràs preuar la composició i els magnífics tiratges d'aquestes velles fotografies. Enllà del seu format reduït (11x17 màxim) i d'un molt lleu esgrogueïment del paper, han suportat com si res més de seixanta anys de tracte continu. (Res a veure amb els meus revelats d'aprenent.)

Aprofitaré per explicar el problema de la seva autoria.
Com he deixat escrit, no se'n conserva cap negatiu; i de la majoria no podem identificar qui les va fer i/o revelar.. Algunes són del pare i d'altres no. La mare recorda que alguna, com la dels seracs del Maleït, és d'un conegut del Muntanyenc...

Ja m'agradaria tenir-ne més d'una i de dues en un tiratge ampliat i cuidat, aquell que tu podries fer... Aquí és on se m'acut que, tal vegada, podríem intentar reretratar-les per obtenir-ne uns nous negatius. Potser amb macro i un format mitjà?
Què et sembla, ho intentem???

Sergi C ha dit...

Encantat d'intentarho, Jordi, però per la meva càmera de format mitjà no existeix macro.
Pensem-hi però.

Jaume Llanes ha dit...

Arribo tard, però he quedat fascinat per les imatges. Què tenen les fotos antigues que resulten tan suggestives? És pura imaginació o hi ha algun fonament real del fenomen? Per cert, l'acumulació de neu del coll de Corones l'he vista gairebé igual d'espectacular aquest juliol, tot i que és evident que la glacera ja és residual.

en Girbén ha dit...

Jaume, deu ser per allò de "... i m'enamora el vell". Tenint-les a les mans, tot un increment del plaer, pensava en l'experiència -també visual- de centrar el telescopi en algun objecte de l'espai profund, en una galàxia de la quinta forca. Res, una petita brossa de llum a la ullera, però a 32 milions d'anys-llum. La llum que captes porta 32 milions d'anys de viatge, i és contemporània a l'alçament dels Pirineus, dels Alps i l'Himalaia!
Sense arribar a tal vertigen, en les velles fotos es persona el sol d'aquell dia, d'aquell instant, en forma de les sals de plata modificades dels negatius.

I que bé poder gaudir del tou de neu de Corones, i apreciar que tot i les fluctuacions la seva forma bellíssima és obra constant dels elements.