A la Sofonisba, o a la Paula, ¿com no estimar-les?

El fulgor de la troballa... La serendípia admesa, tot i la perplexitat... L'amor de veres, l'instantani... D'això va la cosa.
Estàs batallant en la construcció d'una ficció de mides importants (tal vegada superiors, dubtes), un mur de pedra seca, més una serra que una muralla: Quina idea, quina possibilitat imaginada, quin roc de la pila casa amb quin altre? Quin pedrot desestimes? L'edifici, ¿s'aguantarà,o bé farà figa?
Estàs enmig d'aquesta brega, tan absurda com feliç, i de sobte la frisosa recerca et mena a un punt on, de resquitllada,  llegeixes el nom impossible de la Sofonisba. (Com al seu mentor, el Miquel Àngel, no li cal cognom: és la Sofonisba i llestos.) I, oh EUREKA! aquesta dona s'acobla al mosaic que m'ocupava i en una posició de clau de volta.
Res com la biografia superlativa d'aquesta pintora per a lubricar l'entrada d'uns retalls històrics en una faula. Perquè mira si va arribar a ser-ne, de fabulosa...



Tenim a l'inqüestionable Cezanne  afirmant, a propòsit de la Dama de l'Ermini, que "El Greco era el creador de l'art modern". Quelcom que puc, com el Rusiñol, compartir...Sempre salvant la pega que ara sabem que l'ermini era en realitat un linx i que l'autora de la pintura va ser la Sofonisba Anguissola. Cas que es repeteix amb el retrat canònic de la maduresa de Felip II, sempre atribuït a mediocres copistes. No busqueu al callejero de la villa y corte un carrer, un passatge, dedicat a la Sofonisba. L'oblit arriba a aquest punt.  


La veritat és que, tot i l'error, Cezanne tenia raó. Condicionada per unes absurdes limitacions pel simple fet de ser dona (és que ni l'estudi anatòmic li era permès!), es va preocupar de trobar un temari propi, autònom; i res més a mà que ella mateixa, que l'autoretrat. Així sabem dels seus ullassos a través d'una vida de noranta-tres anys! Fascinant... L'art modern, que deia el Paul!

Ara em passa que, com més em miro els ulls de la Sofonisba, més m'arriba una associació paral·lela. Heus quin altre munt d'autoretrats, els de l'excepcional Paula Modersohn-Becker. Aquests ulls superlatius que ens interroguen, els de la renaixentista italiana i els de l'expressionista alemanya, ¿és cosa meva o són els mateixos?


9 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Sens dubte, alguna cosa més que paral·lelisme. Emociona veure aquest continum a través de l'art. Res és aliè a l'artista. Res ens és aliè de la vida.

Allau ha dit...

Les dues són molt bones, però batejar una filla Sofonisba hauria de ser pecat.

en Girbén ha dit...

Una garlanda, Enric, com les cireres o l'ADN...
També, i en ambdós casos: no fer-se un nom en el món de l'art sinó explorar la pròpia identitat; aquest seria el tema.

en Girbén ha dit...

Home, Allau, no em negaràs que la Sofonisba original, la reina de Numídia, havia de tenir els seus encants. Això de preferir la seva mà a un pacte propici amb els poderosos romans, com va fer el rei Sifax, té el seu mèrit.
(Ai els wikisabers! Aquí veig el munt de tragèdies i d'òperes que li han dedicat a la Sofo!)

Clidice ha dit...

M'has fet rumiar en quanta feina no han de tenir els que han de refer contínuament els llibres d'història. Suposo. O no?

en Girbén ha dit...

I tu, Clidi, com en un bucle, em fas rumiar en les dones que necessiten retratar-se, en el bon model que suposeu.

Clidice ha dit...

Em fas pensar que, secularment, se'ns ha dit què som i com som i, gairebé, havíem perdut la idea del jo. Som la filla de, la germana de, la tieta de, la dona de, la cunyada de, la mare de, la tieta de, l'àvia de ... i quan som jo? Aquestes dones-jo ens salven, una mica a totes, de l'anonimat, ens personifiquen, deixen de ser una funció i passen a ser un ésser definit. Serà la falta de costum.

en Girbén ha dit...

M'acontenta tant, Cli, aquest onatge, aquest flux i reflux de pensaments...

en Girbén ha dit...

Ui, sí, que no me'n descuidi.
A l'Ara del diumenge hi pot trobar un extens article que ve molt al cas: "Barcelona (no) té nom de dona", sobre l'escassa presencia de dones en el nomenclàtor dels carrers catalans. Que quedi clar que aquest oblit és un mal general, no només un endemisme de la Villa.