Som de Vidabona


S'ha de dir: Que Som de Vidabona és un cim! Un cim superlativament poètic al que encara no m'he enfilat.
També s'ha de dir que l'estat de les boscúries de Vidabona no era normal. Perquè una brotada de camagrocs com aquella no en té res de normal. Anem a pams, que la cosa va d'això: d'apamar el sotabosc; i a cada pam un munt de boletets esperant la mà enfebrada que els ha de collir. Comencem pel començament...
 Aprofito que he quedat amb uns amics a Taradell per passar pel Taga. Vull provar el prototip de cistell boletaire avançat, que havia dissenyat i cosit a finals d'agost, i no se m'acut lloc millor que l'infal·lible erol de cames de perdiu que sé als seus vessants. Creieu-me. Cada any i d'ençà el 2007, allà estan: siguin poques -una dotzena- o siguin moltes -més d'una cinquantena-, sé que al voltant d'aquell pi concret hi trobaré d'aquests bolets. Una espècie curiosa, el bec, o pota o cama de perdiu, sobretot per la seva mutació quan els poses a la paella. Fa cosa veure aparèixer aquell to violaci tan pujat; combinat amb l'ou de la truita no hi ha contrast més violent.

Un cop comprovada l'efectivitat de l'invent (que mantinc en un secret ben boletaire, no fos cas...), creuo el Coll de Jou i m'aturo on sé un erol de rovellones, o mares del rovelló. Tampoc em falla aquest cop: quatre d'aquests rars rovellons valen més que vint dels altres, tal és la seva consistència reconcentrada. Aquí començo a veure com està la cosa dels camagrocs... N'omplo un cistell. Davallo per Vidabona, un desnivell d'uns 200 metres i n'omplo dos cistells. 200 metres més avall, un altre cistell; i a 200 un altre. M'aturo quan tinc una típica bossa dels súpers plena fins dalt, poc més de quatre quilos de camagrocs. Que perfectament haurien pogut ser quatre contenidors, o quaranta... Això si l'esquena pogués suportar-ho! 

Després, ja a casa, després de la feinada de netejar, un a un, aquell munt de camagrocs, molts d'una mida anormalment gran de tan ben hidratats, barrets de fins a 7 cms, després t'has d'espavilar a escampar-los per on puguis a fi d'aconseguir el seu correcte assecat. I així ja tens tota la casa convertida en un mena de secadero, tot ben legal, i penses que els veïns deuen preguntar-se d'on ve aquella flaire boscana que inunda l'edifici... És un procés ben alliçonador i que exigeix una certa atenció. Passa l'Anna i amb la mà regira el contingut de les safates... Mitja hora més tard, els regiro jo. 

Al cap d'un parell de dies de remenamenta, la pèrdua d'humitat passa per un punt crític i comença l'accelerada reducció de pes i volum; com una jibarització. De dues safates en surt una i, l'endemà, santornemhi: de dues safates en surt una... No són les safates de pur cristall blau del mestre Heisenberg el Bad, però quasi. La concentració de tots els extractes boletaires així ho fa pensar.
I així es segueix fins arribar al punt final, quan ja no hi ha més reducció possible.

El càlcul científic és ben senzill: si de 4000 grams en resten 251, la ràtio de reducció és de 16:1.
També, si res no falla, quan vulguem afegir-los a alguna recepta i els rehidratem, cal esperar que creixin en aquesta proporció, només que inversa d'1:16.
Enllà d'aquests càlculs tan útils, queda la reflexió sobre la paleodieta. Quan fa que assequem bolets?
Entre les pertinences de l'Ötzi, l'home de la glacera d'ara fa 5300 anys, ja n'hi havien... Ens ho haurem d'estudiar, després de dinar... Lluç amb camagrocs i cloïsses, una delícia..., amb la picada i tota la pesca. I és que, sense remei i per definició, Som de Vidabona.

10 comentaris:

en Girbén ha dit...

Curiós i excepcional per únic aquest orònim de Som. Que no ve de la seva poca fondària (som, soma) sinó de la seva arrel etimològica "summu" (superior, de dalt). Cal viatjar fins als Pirineus occitans occidentals, cap a la zona bearnesa, per a començar a trobar cims anomenats Soums: Soum de Ramond el més alt, Soum Blanc des Espécières, Soum Couy, Soum des Salettes, Soum d'Ypy...

Jaume Llanes ha dit...

Quin nom de cim més bonic! Està clar que la toponímia constitueix un univers amb les seves lleis pròpies, inexhaurible i fascinant.

Ostres, quin bé de déu de "xips", tal i com anomeno els camagrocs per influència del meu pare (no sé d'on havia tret el nom). A casa sempre en tenim un pot de secs per anar consumint durant l'any. Una almosta d'aquests bolets en un guisat (no amb excés) el milloren moltíssim, una mica com les trompetes, no en va són del mateix gènere. I una truita de xips no té res a envejar a la de carreretes...

M'has despertat l'instint paleolític que porto a la sang.

en Girbén ha dit...

Això de "xips", Jaume, no em sona de res. Coneixia camagrocs, rossinyolics o rossinyols de pi... Potser vingui del seu aspecte cruixent quan estan ben secs, com les patates xips. Segurament, com faig amb les trompetes quan la collita és important, amb el morter en reduiré una almosta a pols. Així és molt pràctic d'afegir una nota del seu sabor amb un saler.
I sí, el nom d'aquest cim secundari mereixia una entrada al Foravial.

matilde urbach ha dit...

No t'ho creuràs, però avui, després d'anys de passar pel Foravial, m'he fixat en l'etiqueta de l'apunt, De Pro-Funguis, com l'epístola aquella de l'Oscar Wilde. Redéu, això meu ja va més enllà de la presbícia!

en Girbén ha dit...

Ai, el De Pro-Funguis, Matilde!
Com ha passat el temps...
No recordo qui s'ho va treure del barret, si el Nubla o el Sebastià Jovani. La cosa anava d'una mena de taula rodona on cinc activistes culturals acaraven el seu medi i les seves necessitats amb les conclusions d'un micòleg presocràtic; paper que feia jo...
La cosa rutllava per les múltiples correlacions entre sistemes -ecològic i cultural-; afegim que dins de la diversitat els bolets són els campions de les relacions mutualistes.
Ja pots imaginar quina gresca... Ho vam rematar amb la degustació dels bolets no comercials que havia collit per aquests boscos del Ripollès.

Clidice ha dit...

Cama-grocs acabats de collir amb remenat d'ous (baves, baves). M'has fet mal al cor -no gaire atenent que ja n'he menjat enguany ^^, en remenat i amb una cassoleta (de conill i caragols, of course)-. I és que a tota bona cuina cal haver-ne d'aquests i de les carreretes, sigui en la seva versió assecada o la d'en pols per afegir arreu. Vaja, sí que som de bona vida! :P

en Girbén ha dit...

Els boletaires i micòfags som més feliços, ¿oi que sí?
És un saber que fa molt per a perllongar i intensificar el plaer. Des de l'expectativa feliç de quan t'endinses al bosc (-Com ho tenim avui? En trobarem?), a quan, mesos més tard, obres el pot i en aquella essència retrobes el mateix bosc.

Enric H. March ha dit...

Apunt que llegeixo, enveja que em fa.

Va, ho confessor. Tot i que sóc un bon micòfag, mai he anat a caçar bolets.

en Girbén ha dit...

Enveja sana suposo, Enric.
Deixa'm insistir en un matís semàntic. Tot i que caçadors i boletaires compartim molts trets (recerca activa d'aliments, exigència de coneixement del medi natural...), els bolets no es cacen sinó s'acacen; del verb acaçar: perseguir insistentment, afanyar-se a obtenir. L'homofonia ha provocat la pèrdua d'un verb tan precís; una pèrdua ja irrecuperable després dels "Caçadors de bolets " de TV3.

en Girbén ha dit...

Addenda:
Dissabte, d'un lloc secret (de Muig): un cistellet de llengües de bou i cinc (5) kilets de camagrocs XXL...