Senyals de vida, de l'hibisc i del gessamí.

Aprofito un dia d'aturada per a donar alguns senyals de vida. Que no es noti el declivi blocaire...  Que estic massa absort amb la taleia, ho reconec. 

Un dia d'aturada no vol dir trencar les rutines. La de fer un cafetó observant l'hibisc de la Xina n'és una. Faig un recompte de poncelles i ja puc assegurar que arribarem a un novembre florit. Tot un indici de l'anòmala tardor d'enguany... Que seria calenta ja se sabia, però no que ho fos tant. 


Després cal acostar-se a honorar la flor d'avui. Aquesta al cim de l'estesa, un punt desgavellada, del seu brancatge. Una flor preciosa, un punt flamígera com totes anteriors i totes les següents. 
I també cal, exercint una lleu tracció, separar la flor exhaurida d'ahir. Podríem deixar-la a la branca, sempre acabaria caient a terra, cosa que sap greu. Tanmateix, la raó de collir les flors a mà és una altra: d'una manera infal·lible, just en l'instant de separar la flor dels sèpals basals, pel forat del peu del calicle apareix un goteta de nèctar transparent. Com que l'experiència és d'anys, he acabat aprofitant aquesta essència que la flor em lliura a la mà; i abans no s'evapori me l'escampo pel front. 
Desconec si, apart de la poètica, té cap virtut cosmètica. Tan sols sé que de mal no me'n fa.


Més enllà, al fons del pati, hi ha un altre punt floral calent que mereix la meva atenció rutinària. Un grapat de vegades al dia surto a fer els preceptius estiraments i no imagino millor taula gimnàstica que el gessamí del veí. Quina cosa, aquell embull superlatiu que, tot aprofitant els tancats metàl·lics, s'enfila cosa de deu metres! I, és clar, seguint una única consigna aquella biomassa no té altra dèria que la d'anar traient floretes. Quantes més estrelletes de cinc pètals esbatanats millor. A centenars, a milers, que es noti la vigoria!


I, després d'uns dies atalaiant el món petit que les envolta, les flors acaben caient en una nevada incessant, l'una rere l'altra, voleiant fins el terra del pati. I ja us asseguro que és un desfici això d'intentar mantenir net aquell terra. Una i altra vegada m'ajupo per aplegar les flors caigudes. I no hi ha manera. Sovint, a fi d'augmentar la capacitat de l'almosta, premo amb força les dues mans plenes de flors de gessamí. És un instant fragant com pocs.

* * *
Ja som a novembre i convé fer una addenda. Com bé vaig preveure, l'hibisc segueix florit.  Ara amb tres flors; i algunes més que vindran... El que no entenc és l'estrany fenomen que mostren aquestes flors. No l'havia observat abans... Donava per fet que les flors d'aquest arbust sempre duraven un dia... I resulta que no, que ara aguanten dos dies obertes! Suposo que deu ser cosa de les hores de llum. Hauré d'estudiar com funciona això dels rellotges florals. Serà interessant. 

8 comentaris:

Josep Batlle ha dit...

Belles paraules com sempre Girbén.
L'octubre, anòmal com bé apuntes. Aquesta setmana vaig veure un corner florit!
Salut Girbén

en Girbén ha dit...

Fixa't, Josep, un corner; com si fóssim a primers d'abril. Si això no són senyals suficients no sé què ho poden ser. La pega és que interessem més els córners que els corners; i a mi no em consta que un córner m'hagi salvat la vida. En canvi puc agrair l'existència oportuna de no sé quants corners arrapats als roquissars.

Clidice ha dit...

Són ben agradoses les flors del gessamí, i ben odiosa, per a mi, la seva olor (pudor?). Sentir-la i prendre'm la migranya és tot una. Ves a saber per quin mecanisme. A mi m'agrada xarrupar la dolçor de les flors de la meva bignònia.

Galderich ha dit...

A casa les flors també s'han tornat una mica boges ja que han florit, o no han deixat de florir... ja no ens calen les crisantemes!

en Girbén ha dit...

Doncs a casa, Clidi, ho tindries malament amb la muralla olorosa del veí. Sobre xuclar nèctars, m'estic plantejant plantar un peu dels nostres xuclamels per les seves trompetetes; la cosa més deliciosa que et puguis posar a la boca.

en Girbén ha dit...

També, Galde, els falciots i els ballesters han acabat marxant d'avorriment. Que si fos pel temps i els insectes encara hi serien. Mai s'havien endarrerit tant.
Ja veurem si sense la pausa del fred s'activen els bulbs dels narcisos i de les fritil·làries!

Sergi C ha dit...

Deixa'm donar un senyal de vida doncs, que el bloc dorm però jo no.
No son flors però quasi tan vermelles com les teves son comencen a ser les fulles del liquidambar. Ja m'agradaria que els meus veïns fossin com tu i apreciessin així les bondats de les plantes, però aquí "las hojas ensucian".
Pobre gent. Desconeixen el plaer de no saber el que trepitges de tanta fulla; potser (segurament) de petits no van gaudir del contacte corporal amb els elements naturals (sorra, aigua, terra). És clar: els sofas, les joguines de plàstic i les pantalles no embruten.

en Girbén ha dit...

Ja imagino, Sergi, l'escampall que deu fer el vostre liquidàmbar. I segur que més d'un veí preuarà, no et diré que en secret, el vostre viu pal de senyals...
Ja que dius d'arbres que es desfullen, no et perdis l'obra de
www.elisabethmagill.com
Poso la mà al foc que et farà el pes.