Dues, i ben afirmatives!

Com preveia, l'hibisc ha sigut capaç de florir fins ben entrat novembre, fins el nou d'ahir.

Observeu-lo ahir matinet, encara no les 8. Dues floretes, d'aquestes que ara s'estan dos dies obertes, esbatanades, cridant als quatre vents una roja afirmació per duplicat. Senyals de com de copulativa podia arribar a ser la jornada.

Amb el primer sol enfilem Guinardó amunt. -Valga'm, un dels bells àlbers dels repeus dels jardins de la Federica, la Montseny, s'ha mort... Amunt fins el capdamunt de Varsòvia. On, malgrat l'hora, ja hi ha cua. Entretinc l'espera retratant la sobirana vista del Turó de les Maleses...  Qui vulgui acabar d'entendre la mena de país que ens ha pertocat que s'enfili al poblat iber que el corona. Que hi faci nit!

Aquí m'arriba, no sé d'on, una vella tonada. Ja sabeu: una d'aquelles que se t'enteranyinen al caparró en mode "repit". Era la Serà un dia que durarà anys del -"Jo sóc de negre"- Ovidi. Oportuna cançó...

Quin lloc, la cua, per a copsar la identitat, la pròpia i la col·lectiva, la del barri. Com no sentir tendresa als peus del campanar inconclús de la Verge de Montserrat; l'interior del qual va hostatjar l'agrupament Mossèn Cinto... Quan fa que, amb l'Anna, en fórem caps? I barri és retrobar-se just aquí, saludar-nos, compartir-nos.

L'altra escena cal situar-la a Badalona, a mig matí, davall d'un dels maleïts mal-passos subterranis de l'autopista. Un lloc hostil com pocs i jo encara cantussejant el Dia que durarà anys... Aquí ens arrambem per a deixar passar un ancià, un vellet de debò, que, amb un mocador de fil, mira d'eixugar el seu bram emocionat. Una guspira blanca, un home en trànsit només per haver pogut dir la seva. 
Enllà de la foradada ja veiem les cues de La Pineda. Alliçonador, com si  no, parar oïda a les veus que emplenaven les aules d'aquell institut. La diversitat. A la darrera aula encertem la taula del noi -voluntari-. Que per això hem vingut, per a fer-li una ganyota còmplice!

Acabarem entaulats a la terrassa de Can Llaunes...  Tot un refugi, l'espurna d'una possibilitat encara no malmesa. Un clic a la T10 i tres estacions de tren, i ja ets en un bonic passeig -i en una llarga platja- sense turistes. De tant en tant, això no té preu! I, com que mantenim la llibertat d'escollir els espais decisius, just al davant, passades les enutjoses vies del tren, a la platja hi han plantades unes molt escenogràfiques barquetes de les bones, de les dels pescadors noucentistes. No he mirat la gigafoto de la Via però si és exacta hauríem d'aparèixer just aquí, amb platja, les barques, i el mar sencer al davant.

3 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Des del turó, els espectres ibers ens miren i es pregunten què n'hem fet del pla mentre vigilen si les barques encara hi són. I si a la Rambla hi fa bon sol, et sembla que ets de vacances.

en Girbén ha dit...

M'encanta, Enric, que t'aturis en la visió panoràmica del Turó i no en "les Maleses".
Perquè mira que n'hi han... Genovesos i nicaragüencs titllant-te de nazi només per intentar saber on para aquell terç d'avantpassats sepultats als marges de l'Ebre...
I dius "vacances" amb l'Ovidi de fons. Ja et dic que de les seves vacances, que d'estar mort, encara no. Que reclamo una estona més, la suficient per enllestir no sé quina feina.

Galderich ha dit...

Un 9N turístic per copsar els aires de dalt de tot i la marinada amb la tranquil·litat de qui sap que dues flors han florit i que els petits detalls són els que ens ajuden a ser nosaltres mateixos.

No volem més, només ser nosaltres mateixos.