El goig dels emboirats

Repassant l'any, i tot allò una mica profitós que pugui dir-ne, em queda el rau-rau de no haver explicat aquest moment dolç. I per què no fer-ho ara?

Veníem de fer la travessa de les coves de Zugarramundi; famoses per ser dipositàries màximes del mite dels akelarres... (Molt ens dolgué no haver-hi encertat el dia dels centenars de corders rostits a la brasa; amb la seva flaira deliciosa i atàvica emplenant l'enorme galeria... ) I després d'un breu tram de carretera -de les d'un % del vint-i-molt- acampàrem a Urbiako Lepoa (a la Collada d'Urbia per entendre'ns); on ens lliuràrem a un dels més plàcids espectacles que el món ens pot oferir: el d'una eugassada campant per la seva prada.  Ara cap aquí, ara cap allà... I la Senyora de la colla -que sempre hi és- venint, desvergonyida, a tafanejar-nos a la curta distància: -Ei, parella, amb quines intencions us pareu aquí?

A l'alba de l'endemà surto amb el propòsit d'afegir l'Atxuria (la refulgent Peña Plata, un dels darrers pics del Pirineu per ponent) al meu ampli carnet de cims bascos. Per prades tocades per una creixent mitja llum assoleixo l'Airagarri; un cim secundari (587 m) poc més alt que el Tibidabo, però amb tota la identitat muntanyenca que sempre trobem en aquelles muntanyes. Com que el dia és desperta calm aviat desestimo el pic principal: Caldran hores abans l'estrat de boira que el cobreix arribi a dissoldre's... No paga la pena endinsar-se al no res!
No passa res. Que als cims menors sovint hi trobes un rar poder; com una voluntat retinguda per l'oblid. Mirem si la sentim...

I, vaja'm quin poder el d'aquella eixida de sol entre els alts de l'Artzamendi i el Gorramendi (la darrera cota 1000 abans de l'Atlàntic)!  I quin grapat de records viscuts per les seves remotes afraus! I què dir del preciós cap del Baztan, de l'Alkurruntz, que encara no hagi escrit?
Sadollat de llum nova, davallo vers l'imposant pleta d'Ibaineta. Imposant és que aquí, i durant uns tres mil·lennis, s'hi vingués a enterrar la gent, que sigui un immens cementiri... No sé quants cromlecs en donen testimoni. I ja és que d'aquí estant, per darrera dels sentinelles permanents de la cresta, s'albiri la costa, abans luxosa i ara un punt decadent, de Biarritz a St-Jean-de-Luz.
No puc estar-me'n: I com m'estimo la viva contigüitat entre pretèrit, present i avenir que aquí pren cos!


La passejada de retorn em porta de nou al clos de la borda, on retrobo l'eugassada. Com que em saben, com que ja em reconeixen, segueixen fent la seva. Elles ni cas! Excepte un nerviüt poltre mascle que encara dubta entre la por dels menuts i la sobirania dels forts. 
Què no hem arribat a aprendre de les bèsties! 

2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

No sé què ho fa que aquest tros de terra reclosa entre valls sigui tan diferent de la resta de veïns. I llegint-te i mirant les teves fotos encara es confirma més. Una bona manera d'acabar l'any, Girbén, mirant el temps aturat.

en Girbén ha dit...

Que es noti, Enric, que el tió ens va cagar el "Sàpiens" del Harari; una revolada per la història de l'espècie on, entre moltes altres virtuts, per fi es prescindeix del prefix pre- adossat al d'història. A partir d'aquí era fàcil pensar en la terra dels bascos. Per exemple en la rèplica ultramoderna de la Cova d'Elkain i les seves fenomenals pintures...
Aquí, al nostre territori, es fa difícil: diuen que a la Cova de la Taverna hi ha una cérvola paleolítica (no l'he sabut trobar), i no gaire més d'art parietal. Curiosa mancança quan a l'altre costat dels Pirineus hi ha el centre neuràlgic de Tarascó... Es veu que aquí no eren gaire de pintar.