Feliç llevantada

Davant d'estampes com aquesta resulta fàcil d'assegurar la bondat del mal temps en singular. (Al plural "mals temps", per allò que té de temps de penúria, sí que no sé veure-li cap gràcia.)


 No és una vista del Han Shan, dels espadats nebulosos de tantes pintures xineses, però el goig és el mateix; amb l'afegit de què, com qui diu, para a la cantonada. Tanmateix, això darrer, tot i exacte, no acaba de ser definitiu. Sí ho és la bona companyia dels que observàvem la Falconera de l'Obac així de fumejant. Això dijous passat, quan pronosticaven una treva inexistent com queda clar.
I que bo això d'ocupar-se d'excavar sots pregons en raconades discretes dels espais naturals... Una mica com el Heisenberg del Breaking bad, però a la inversa. S'excava amb alegria i no amb neguit, i el que importa no és el buit del forat, ni ocultar res, sinó el ple del forat i la descoberta de la vida oculta al subsòl. Així mateix, i tractant-se com és tracta d'afers científics, la cosa no va d'aquella ciència que si alguna cosa recerca és l'increment dels beneficis, sinó d'aquella bona ciència que dedica tot el metòdic esforç a resoldre qualsevol camp de la nostra curiositat infinita. Queda clar que omplir saques de terra pot ser apassionant, i més si això et permet parar l'orella i escoltar el diàleg especialitzat entre el Carles -expert en els invisibles escarbatets subterranis- i el Vicenç -expert en les tan desateses cargolines terrestres-. 
Al capdavall, la cosa s'assembla molt a la fal·lera de l'or. Ara caldrà rentar les mostres del dijous amb cura i anar-les passant per sedassos fins acabar aïllant un pòsit de vida minúscula. Llavors sí, amb tants augments com calguin, a veure què tenim aquí... Tal vegada una especie encara mai vista. Amb els anys, el Carles Hernando n'ha descobert tantes que fins i tot et pot obsequiar dedicant-te un nou tàxon. Qui sap si dins les saques de terra del dijous apareix un segon exemplar del Leptotyphlus girbeni. Per si un cas us ensenyo els determinants genitals de l'únic girbeni conegut, un micro escarbat descobert al subsòl del peus de la paret NO de les Agulles montserratines.



Rellegeixo aquests rengles escrits dissabte al metro, camí de la presentació del disc del David a la Llibreria Calders, i me n'adono que el moment àlgid de la llevantada em va obligar a repetir l'equip muntanyenc de dos dies abans. Res com unes bones botes i un anorac tècnic per assistir a un acte cultural. Segur que el bo del Pere Calders ho aplaudiria!
I no tant sols repetia vestuari. Tot i les diferències, la cosa anava del mateix: a despit del mal temps, passar una estona exquisida gràcies a l'amistat. Sobre la vetllada -excepcional a parer de tots- hi hauria mil coses a dir, o a agrair..., començant per l'espai en si, per la combinació de bellesa, confiança i atenció que la Llibreria Calders ofereix. No és gens fàcil sentir-se com a casa en un acte ocasional i, per tenir, la Calders té just al davant un portentós peu d'hibisc, amb una flor roja oberta al cim.... 
I així de bé tot. L'audàcia del David, cantant en públic per primera vegada a la vida (ell i també la seva filla Blanca al duo fenomenal del Sóc un zombi vegetarià), va reeixir, i la nombrosa concurrència va exigir un bis que va ser el hit de les Ànimes paràsites. Abans hi hagué el parlament de presentació, terreny que el David domina tant que inevitablement aconsegueix amplies riallades generals tot i estar xerrant de la més seriosa filosofia. A ressenyar l'hàbil exercici final: la lectura d'un grapat de micro-relats del Calders, mano mano amb la Núria Martínez-Vernis; un llamp de dona com poques se'n troben. Se'ns havia de veure a tots dos fotent bots d'alegria mentre el David cantava... És que és boníssim -clamava la Núria- De poetes així de madurs no se'n troben gaires! - i d'això ella no tan sols hi entén sinó que s'hi entrega i compromet amb conseqüència. 



Com deia: com a casa i en família, la real i l'amical del conjunt del tots els "domèstics" de la banda... L'Albert Guitart encantat rere la taula de so dels històrics Falsterbo 3, la Maria una mica arreu i tocant també la trompeta, No va faltar l'estona de xerrar amb el pare del David, ben emocionat, d'una manera feliçment íntima sobre això de ser pares i dels fills..., o amb el Joan Ramon del moment on parem cadascú. I, és clar, per acabar-ho d'adobar a l'escenari lluïa una vella coneguda, la Dafne de la vertiginosa Berta Puigdemasa. Astorador, a mica que t'entretens a pensar-hi, és que algú faci un munt de kms per acompanyar un sol tema i després giri cua i viatgi sola, nocturna enmig la llevantada..., fins a Viella! Poca gent pot presumir de portar una vida de rock&roll carretejant a la furgo un parell d'arpes de concert! Com em va emocionar, la Berta, quan em va dir que tenia un obsequi per mi, un CD nou! 
-És el que volies fer? 
-Força, però encara em falta el de l'Eclíptica -em respon picant-me l'ullet. 
(Ara, un cop escoltats LES YEUX FERMÉS -una preciosa autoedició- puc assegurar que sonen de meravella; res de repertori, recerca de la bona encara en format acústic.)

I del mal temps, d'aquell diluvi tardorenc? Doncs cal ressenyar un fenomen estrany, tal vegada un auguri: Així el David va començar a cantar, va parar de ploure. Fantàstic! Així vam poder fer via fins el Zian només remullats per les gotes que salicaven dels plàtans. I quin local més ideal per entaular-se una colla d'amics, aquest Zian. Impossible d'imaginar un servei més còmplice. I, quin goig -ens dèiem-, això de compartir-nos per reconèixer el molt i molt en comú que arribem a tenir, tot i l'exuberant diversitat de talents singulars. Al capdavall tots tenim un nom diferent, com si fóssim tàxons dels escabatets. Temps ens va faltar per a detectar la gran falla del mite de Noè: com podia salvar totes les bestioles que ni nom tenien? Ai la de babaus que encara s'ho creuen! I vinga riure, i que això no ens ho prenguin.





6 comentaris:

Carles Hernando ha dit...

La veritat Girbén, és què el dijous passat vàrem fer un bon trio, vam aprendre una mica més de tot plegat i als minúsculs escarabats i caragolins de terra cal afegir les teves miniatures Montserratines.
Avui he rentat la terra i d'aquí un parell de dies les posaré als filtres, us tindré informats de les novetats.

Galderich ha dit...

Des d'un quadre de Friederich -faltaven aquests tres viatgers extasiats tant amb la magnitud del paisatge com amb el sexe dels escarabats- a una trobada acollidora a la Pere Calders -gran llibreria i gran iniciativa- en plena lleventada.

Tot un relat a contratemps...

en Girbén ha dit...

Veus, Carles, ara repassava el mestre Han Shan (la seva obra va ser recollida, al s. X, per un deixeble copiant-la de les roques, dels troncs dels arbres i dels murs de les barraques on l'havia escrit). I al primer poema compara, i equipara, el Xumi -el mític mont Meru budista i símbol del immens- amb un gra de mostassa; que vindria a ser la mida d'un dels teus escarbatets...

Friso per saber el resultat de la destil·lació de la terra dels nostres forats. Entenc la teva passió.

en Girbén ha dit...

Em plau, Galderich, la comparança amb Friedrich. Oi que també procurava explicar l'immens en el format més reduït possible?
I quina propicia acollida ofereix la Pere Calders! Fins i tot vam fabular que, si mai un temporal ens havia d'aïllar en un espai, no n'imaginàvem un de millor.

Enric H. March ha dit...

Ves a saber si la llevantada no va ser fruit de la vostra insistència a remoure la terra! I la paraula del David va ser el que va posar ordre i ma amansir la fera.

en Girbén ha dit...

La qüestió, Enric, és no rondinar del "mal temps" per sistema. Vagi per aquells dies d'una bonança memorable que, obligat, et passen desapercebuts; o que, pitjor, una desgràcia espatlla.