Feliç mestralada (Dues nits /1)

- Que sortireu aquests dies?
Això s'escolta sovint abans de la puríssima constitució.
- Oi tant, divendres... Que ens cal ser absorbits per la observació concreta del món.

Tot i que això de "dies" ho hauríem de veure. Propers al solstici d'hivern les nits són tant i tan llargues que condicionen el programa. Que la nit ens regeix de Tot-sants a Carnestoltes és un saber pretèrit. Així, governats per les nits, sortim a ensumar l'arribada del fred; amb la moderació que insinua "el sud" de les terres tarragonines.
Un "sud" que, no ens enganyem, quan entra el mestral es refreda a cor que vols de tan ben ventilat...


Abrigat fins el capdamunt vago per les boscúries del Puigcerver i aplego unes pimpinelles morades.
- Aquestes mai arriben a les botigues. Passa amb tot i també amb els bolets: la gran fantasia fa por, intimida. I el morat blavís de les pimpinelles no sembla mengívol.
Arribat aquí tot s'agrupa: A les pimpinelles (de fet, un "menjar-se el bosc"), hi sumo la lectura del miracle del Santuari de Puigcerver (un "Encontres a la IIIª fase" del segle XIII), i la visió superlativa d'un lloc no debades conegut com "La Miranda" (un mar i muntanya ben identitari). L'aplec em fa venir al cap en J.V.Foix. Potser el de KRTU i Gertrudis tan tocat per la tramuntana, un transsumpte del mestral d'aquí.

Recordo el seu cèlebre pacte entre "el nou" i "el vell"... De les dues nits que passarem fora aquesta serà "la nova", i la de demà "la vella". Amb els anys hem anat tractant la majoria de talaies dels Camps: el tarragoní , el Baix de Reus i l'Alt de Valls. Però aquesta és nova, l'estrenem fent la llarga travessa per la pista enfiladissa de Riudecols. 
Com que la memòria ens fa geperuts, no puc deixar d'evocar les mil i una passades en molts dels racons que constitueixen aquest amplíssim panorama. Tantes que n'estic marcat. D'ençà els dinou anys que arrossego els testimonis d'uns penellons a les orelles. Això quan ens ensenyaven a disparar trets de debò, dels que maten, i a llençar un parell de granades; sabers que s'han de tenir. Deixe'm-ho. Seria massa llarg retornar-hi i no és el tema. Per alguna cosa tinc la testa de roca que m'identifica a la xarxa, observant a tothora aquest mateix paisatge des de la Moleta d'Escornalbou...
Sort del vent, que renova tant...!


Millor tornar al refugi i fer les preceptives partides de Rumi mentre cau a nit. Al Mercadal de Reus hem encertat la parada d'aquell home que ven les molt exclusives cotnes de pell de bacallà i ja sé què picarem mentre ens capfiquem en el joc... (Avui l'Anna m'apallissarà. Però bé sabem que a la llarga això va ben repartit. Aquesta és la gràcia!)



Ben colgats, i bressolats per les ratxes del serè, claparem fins que comenci l'espectacle. Fora mandra! que som aquí per contemplar la meravella transitiva. Dura poc però paga la pena veure el món il·luminat des d'avall, amb el sol més baix que tu. Ho reculls per reflexionar-hi més tard. Aquí dalt només pots cedir a l'emoció. 


Més tard, a l'estudi i gràcies al potent sistema de pensar que és el fotoxof, hi retornes per a copsar-ne els detalls... Aquesta alzina que, amb els anys, el vent ha dibuixat.


 Allà baix, just en l'eix del sol, hi ha qui pretén -encara- aquell absurd del BCN World...

I la imperial Tarraco què hi diu? Mira-te-la a primera hora. També, aquells que s'acarin al vent des de les esculleres del port ens han de veure aquí dalt...

Fixa't el Cap de Salou, la prominència principal de tota la Costa Daurada. Ahir a la tarda i ara al matí. Què són en realitat les coses? Què veiem? Encara podríem afegir-hi la vista del mateix Cap de Salou d'ahir al matí. Això sí que és triangular!

Explica moltes coses passejar pel racons del Cap ara deserts, per la Punta del Cavall o per la Cala Crancs. Queda clar que, de llarg més que el català, el castellà o l'anglès, el seu idioma immobiliari és el rus. Els rètols en ciríl·lic així ho palesen. Així s'explica que en l'únic espai no construït, entre el Port Aventura i les urbanitzacions, ara pretenguin falcar-hi el BCN World... El negoci resulta com a mínim torbador.

Deixem-ho. Millor encarar-se al territori que ens toca solcar avui. Si la cornisa dels cingles, del Cingle Blanc d'Alforja, dels Castillejos i de la proa de la Mussara, ja és un dels trajectes més bells de circular, ¿què pot ser avui, amb el sol rasant jugant amb els flocs de boira?

Arribem a Prades fascinats. Aparquen davant la cope i ens afegim als estols de visitants enravenats. I celebrem l'encert de poder recordar a J.V. Foix; en els seus versos forjats i a la vista de tothom, a la porta de la vila roja. Que oportú el condicional  Si jo fos marxant a Prades...

Si jo fos marxant a Prades
—A les boires de tardor—
Per guardar-vos de glaçades
Us donaria flassades
I caperons de castor.
I, per guarnir la pallissa,
Les figures de terrissa
On Vós vestiu de Pastor.

I que bé ens aniria ara un caperó de castor! Ens conformem amb l'escalf d'un cafè a la Plaça, i amb el de la cooperativa.  Dos saquets de les seves acreditades patates, i un bon grapat de les seves nous menudes i brunes. Això KMzero del tot; la garrafeta d'oli nou és de proximitat, del trull de La Granadella.
Continuarem.

2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

T'he de donar les gr4àcies, Girbén (un cop més) perquè no havent sortit de casa durant aquest cap de setmana m'has regalat aquesta passejada, amb el seus aires, olors, sabors, poesia i escalf.

Passar per can Girbén és com els viatges a través dels atles d'aquelles tardes d'infantesa.

en Girbén ha dit...

Gràcies a tu, Enric, per llegir-ho amb tanta afició.
Se m'acut com de precursor era en Foix: els "caperons de castor" s'escaurien força en les testes barbudes dels moderns llenyataires "lumbersexuals";)

I això de Can Girbén.. Ahir corria per l'autèntica, per cals pares, i a mitja tarda vaig encertar al pare embadocat amb el Vissir del Cartogràfic, estudiant-se amb tot detall això de Puigcerver. Em va agrair que l'hagués adreçat a aquell super-atles digital: -"M'hi passo moltes tardes. És fantàstic poder recordar, així de bé, tantes excursions."
Fixa't tu, com es vinclen les tardes d'infantesa fins tocar les de 87 anys..