Feliç mestralada (Dues nits /2)

I continuem. Prades enllà, per l'acreditada roureda de reboll que engalana la seva serra -l'única del país-, ara en el punt àlgid de la seva maduració cromàtica. Extasiats, l'anem resseguint fins el Coll de les Masies, on toca canviar de vessant i començar a davallar pels llaços del Barranc del Tillar. Lluny, refulgeix el Pirineu acabat d'enfarinar. Hi ha endreça. L'estem recuperant. Després de la pròdiga llevantada, amb el sòl amarat d'humitat, res convenia més que l'aturada del fred. No és bo que els fruiters floreixin a la tardor!


Un cop a baix, a la plana, toca anar envoltant els estreps de la Serra de Prades. Com que no tenim gota de pressa, ens endinsem de nou al Barranc de Castellfollit; un reclau paisatgístic excepcional. Les dimensions dels vessants, les grans torres granítiques, el torrent sempre saltironant, els arbres altíssims... Res fa pensar en Tarragona i tot en el Pirineu. Hi encertem una batuda del senglar i ens anem enfilant per la pista un xic atemorits pels homes armats apostats a ambdues ribes del barranc.  Omplim els bidons a la font de la Casa Forestal i després m'entretinc rememorant la superclàssica Aresta GER del Roc de Ponent. Quanta gent deu haver solcat el seu caire en els darrers 25 anys, d'ençà la vàrem fer amb el Joan?

Sortint del barranc aviat som a Poblet. No ens hi aturem; un altre dia serà. Sí ens aturem un moment a la Villa Engracia...

Veus, si ens toca la grossa ho celebrarem aquí. Viatjant com déu mana.  No ha de ser mala cosa llogar una cambra amb vistes al cenobi reial. Ja m'hi veig: amb un grog entre les mans i contemplant la posta rere el monestir. Això és un hotelet amb tot l'encant!

Tanmateix, hem de continuar. Per l'Espluga de Francolí, el Coll de Lilla, Santes Creus amb la seva albereda ja desfullada. A la tarda remuntem la solitud de les gorges del Gaià. Sempre m'hi sorprèn una sensació de confí. Santa Perpètua, una de les poblacions més extraordinàries del país, i ja veus quin cas se li fa... Tan de bo així segueixi, la de maldecaps que s'estalvia.
No gaire més enllà arribem al trencall de la Brufaganya. Hem anat bé de temps i quan ens aturem davant la capella de les Fonts de Sant Magí encara tindrem llum suficient per a reconèixer el lloc. Reconèixer perquè ja hi hem passat un parell de nits. Per això aquesta és la nit vella. De debò que el lloc ha de tenir alguna mena de força, sinó no s'explica tanta història. Per l'aparença primera no n'hi per tant. Una discreta vall secundària enlairada al límit de les terres tarragonines, no gaire més. Llavors n'observes els detalls, els sents, i penses: Caram!

La lluna plena rasant il·lumina la sobirana arquitectura de la capella, de la capella de les deus. Amb l'abstracció lunar te n'adones que l'edifici no és altra cosa que un instrument per amplificar el so dels brolladors incessants. La llegenda de Sant Magí (una d'aquelles històries tan extraordinàries) situa l'aparició de la font pels volts de l'any 300, minuts abans que l'eremita Magí caigués aquí mateix degollat.



S'entén la devoció tarragonina per Sant Magí, quelcom que connecta el temps del romans i el present. I per si de cas no discutirem les virtuts remeieres que li atribueixen a l'aigua de la seva font. Una aigua que els portadors fan peregrinar, a peu i amb cavalleries,  per oferir-la als ciutadans de Tarragona cada 19 d'agost...


I, au, de nou a colgar-se dessota un munt de plomes. Que parem força amunt i fa fred de debò.


L'endemà amb el primer sol surto a saludar els fabulosos roures de Sant Magí. Vius o morts ens envolten tot de peus excepcionals: en el cor d'aquest tan corcat ens hi podríem arrecerar una colla de cinc... També observo una dada força Feng shui. Com que som propers al solstici no costa copsar l'alineació precisa de la vall, i amb exactitud segueix el traç de l'eclíptica hivernal. Just a l'entalla de la capçalera hi apareix el sol, mentre al cantó oposat, allà on desguassa, encara hi penja una lluna plena que se'n va a joc. Desconec com pot influir això, però vull recordar que el disseny del gran dolmen de Llanera respon a aquest patró. Des de fa més de 5500 anys, el sol naixent del 22 de desembre arriba a il·luminar el fons de la galeria.  Quina descoberta havia de ser sentir que les coses del cel no fallen; o que una font no s'estronca. Com no retre-els-hi culte!

2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Per aquestes terres m'hi sé moure una mica millor que en d'altres que ens mostres a can Girbén. I tot i així, aquesta mostra de Sant Magí em fa adonar quant em falta per descobrir.

Hi ha un fet que em fa atractiu l'indret: som a la divisòria d'aigües de Catalunya. Com no n'ha de ser d'especial!

en Girbén ha dit...

A una d'elles, Enric, com bé assenyales.
És de malalt territorial encantar-se en la nostra fina cartografia, detectar les partions hidrològiques decisives i, després, anar a trepitjar-les. Riu-te'n del geocatching, i de mandangues semblants.
Heus un relleu innominat sobre Collsuspina, no lluny de St. Cugat de Gavadons, on una gota d'aigua pot fer via al Congost-Besòs, al Calders-Llobregat o al Gurri-Ter. Quin lloc per a pensar sobre la possibilitat de decidir!