Parir un toixó no és tan difícil com sembla

Això del Toixó no suposa cap pega a condició que tinguis un Geppetto dins. I en el meu cas ve de fàbrica: no per genètica sinó de l'observació atenta dels avis, que suportaren la postguerra ocupats en la fabricació de senzilles joguines. I, ara que a la majoria ens han empobrit a fi que puguin augmentar les vendes dels vehicles de luxe, i que venen reis, i et fa feliç obsequiar al teu fill amb una joguina que l'il·lusioni..., com ara un peluix... Doncs, jo que m'hi poso i li'n faig un d'un toixó; que és un Toy que no tenen a R Us, surt baratet-baratet, i em consta que li despertarà bons records.
A casa, en la nostra parla privada, l'expressió: El toixó, el Toixó! té un sentit que tots entenem. I aquest seria el d'aquella darrera decisió que, per equivocada, fa fracassar un bon afany. Tot ve d'ara fa més de vint anys, d'una acampada estival als estrets de la Valldarques; un d'aquells retalls de paradís que seria lleig no atendre. Recordem un mig matí quan el Dru, el nostre tros de gos, li agafa un no sé què dels seus, i com un esperitat es llança muntanya avall, creua el riu i tira amunt de dret per la solana. Aviat descobrim la raó del seu frenesí: davant seu, separats per una distància cada vegada menor, un gros toixó mira de fugir. Aquí és on ens surt la cosa atàvica i a cor li cridem allò de El toixó, el Toixó! -com si fóssim els seus suporters.
-Coi -dic-, que em faré un grapat de bones brotxes! Tanmateix, al darrer moment, quan el toixó estava quasi acorralat en arribar a la cinglera... Zas, el rabassut mustèlid fot un tomb brusc a la dreta. I la llumenera del nostre Dru, que ja l'estava enxampant... Zas, que també tomba... Tomba decidit a l'esquerra... De dibuixos animats, com el Coiot del Road Runner, o com una escena d'ara fa 40.000 anys. I és segur que en un clan d'aquells rebesavis la història també s'hauria fixat en el relat col·lectiu, que alguna lliçó simbòlica n'haurien conservat. Potser quelcom com la nit al dia... Perquè mira que resulta excepcional de veure un toixó a ple sol!

Queda clar perquè a l'hora d'intentar la possibilitat de fer-li un peluix al "nen" l'elecció fos un toixó i no una rata cellarda. I ja té el seu què que no m'ho hauria proposat si fa un any, per reis, l'Oriol no m'hagués obsequiat amb una màquina de cosir... Si m'arriba a conèixer! Suposo que aquesta especial conjuntura va ser la raó de què tot acabés rutllant a la primera:
Començo una tarda a les 6, mirant fotos de toixons al internet. No m'hi entretinc: prenc dos apunts del seu disseny bàsic i m'hi poso. Tres hores més tard, a les 9, ja he enllestit els patrons i una primera versió de la bèstia en un format reduït, i també he escalat el patró definitiu d'uns 28 cm de llarg...
L'endemà, als xinos trio un teixit convenient: un vellut negre mat amb l'interior enrasat (així el farcit de buata no s'agrumollarà); i, després, hi marco les talles.
 Altre cop a les 6, em poso rere la màquina i xaca-xaca-xaca..., tot prement amb cura el pedal del gas, vaig fent. Arriba el moment decisiu, el de deixar de pensar en revers i donar-li la volta. Fa la seva cosa veure aparèixer la bestia pel forat del cul. I quin part més estrany! Llavors només queda farcir-lo amb cura, tancar la cesària amb unes puntades a mà, i acabar de pintar-lo: Ja que hi som, ho faig amb el kit bàsic de Warhammer que el noi m'havia deixat. Sols queda el darrer toc dels ulls, el musell i els unglots d'excavador, que si no no hi ha vida (aquí res com una mica d'epoxi tintat amb terres de quan ma mare feia esmalts a la Massana.)
Llestos: De nou a les 9, els 89 grams de toixó ja estan fent de les seves per l'estudi.

(És irrellevant, o no, però afegiré que la banda sonora era una integral de la Creedence CR que tenia oblidada. Diré que, dels 96 temes, el tall més selecte és el de la seva etapa de psicodèlia indígena: Susie Q, I put a spell on you, Walking on the water, Ninety-nine and a half... Llarga és la llista de les inapel·lables dels de "l'aiguaclara".)

Així l'Oriol ha conegut el toixó s'han fet amics i, fins i tot li ha trobat un ús com a recolzador del canell que empunya el ratolí!

6 comentaris:

Allau ha dit...

Fa una mica de por, és un toixó que s'hi fixa molt.

en Girbén ha dit...

T'asseguro, Allau, que és manyac manyac. Ahir és va passar la tarda enfilat a l'espatlla del noi i res, ni un mal gest, ni cap mostra d'agressivitat. Qui l'hauria de témer són els cucs de terra i no crec que sigui el teu cas.

Enric H. March ha dit...

De petits, construíem històries al voltant de les joguines. Aquest toixó ha nascut amb història. Vigileu que no fugi i l'hagueu d'anar a buscar a Valldarques a buscar el seu parent!

en Girbén ha dit...

De moment, Enric, ni l'ha vist un veterinari ni l'hem "xipat". Com sembla que fa bondat millor que segueixi salvatge. (És clar que estem retips de veure bèsties, presumptament, salvatges amb un ostentós collar emissor, no fos cas...)

Clidice ha dit...

Si és que mira que n'hi ha de bèsties dins d'una màquina de cosir, oi? i de "detot"! :)

en Girbén ha dit...

Detot, detot, Cli:
Una bossa de pell, amb brodats, per desar els daus multi-facials de rol; un tecno-portacistells de boletaire; la reinvenció dels pantalons des de zero (quins farts de riure!); la funda d'una bossa d'aigua calenta... Més que una eina un instrument.