Per què no morir?

Escolto a la ràdio la notícia que ahir, dissabte 24 de gener, una allau al massís del Queyras -uns Alps d'aparença modesta, que no dòcils- es va endur sis esquiadors de muntanya. La informació d'agència precisava que l'edat de les sis víctimes estava compresa entre els 50 i els 70 anys i que eren membres del CAF. Imagino el trau immens d'un accident semblant: col·lectiu i de sis veterans experimentats, amb la xarxa de lligams que això suposa. Com em digué la guarda de la restringida Charpoua mentre l'helicòpter s'emportava el cos d'un jove, mort per una lliscada banal a les portes del seu refugi: "C'est la montagne!" Expressió davant la qual, a mica que estiguis compromès amb la qüestió, només pots respondre-hi amb uns cops de cap d'assentiment. I no perquè tinguis el cor empedreït d'indiferència, sinó perquè malament rai si no ets conscient de la severitat del joc alt de la muntanya. 

Aquí em revé la concisa demanda que es feia un expert (expert de debò), opinant del rerefons dels atemptats de París: Els joves europeus, per què, per quins ideals, serien capaços de morir? Enllà de la perplexitat que, en la -per negoci i per llei- reassegurada Europa, pot provocar la follia bel·licosa -i per tant, mortal- d'alguns dels seus fills, la pregunta persisteix. I la muntanya en seria una de les possibles respostes; una d'avançada si considerem que l'únic perjudicat de les accions extremes que exigeix pot ser-ne el mateix practicant.


Això ho escric encara tocat per les nou morts que ahir, dissabte 24 de gener, vam poder presenciar en família... Dic d'un aplec de morts en directe (de l'Oswald, del duc de Cornwall, dels comtes de Kent i de Gloster -aquest després del mal tràngol d'un buidatge d'ulls-, del malparit bastard de l'Edmund, de les tres infantes del rei, i de l'agonia absoluta del mateix rei..., de l'immortal Rei Lear ). Si ho has vist des de primera fila, sentint l'escalf abrusador de les teies que les il·luminen i t'han arribat els esquitxos de salivera i de sang que escampa la mort, no pots escapar-te'n. La cosa grossa és veure com aquells cossos inerts damunt l'entarimat són capaços de reviure per a recollir l'escalf final del públic enardit; de la nostra més sincera mostra de reconeixement. La cerimònia teatral pot ser vella de mil·lennis però, quan succeeix de veritat, segueix sent de les bones, d'aquelles que amb un no res ens expliquen els topalls ferotges de la vida.
Un cop a l'any -a més no arribem- anem al teatre tots tres: mare, pare i noi. I enguany, l'Anna, amb el seu nas de llebrer, va persistir en el Rei Lear del Lliure fins a convèncer-ens del tot. Potser sigui que la innocència dels novells privi el nostre criteri de més matisos, que la imminència -a poc més de dos metres de distància- de l'escena impagable dels penya-segats de Dover ens resultés d'una feridora evidència... Tanmateix, encara colpits, camí de casa repensàvem el munt de directors i d'actors que han volgut encarar-se a aquella definitiva catedral del sentit i de la condició humana. Per on infiltrar-se en aquell devessall de paraules perennes que diuen de les nostres ambicions forassenyades? No podem anar més enllà de capir com d'endins ens van arribar les del Lliure; les d'uns amors i d'unes morts -ambdós violents- a dos pams... Com no aplaudir el prodigi de veure aquell grapat de morts puntualment ressuscitats?
Enormes tots i cadascun! I, tanmateix, sabem allò que romandrà: la superlativa multiplicació del Julio Manrique -la necessària pel tram mig de la vida-, i les opcions que suposen -a l'hora posterior del recompte- el feliç torrent del bufó Teresa Lozano -l'avia més sàvia del món-, o el lament absolut de l'Espert quan té el cos inert de l'amorosa Cordèlia en braços -au si es pot dir millor el dolor major de tots els possibles...

I quin tros de pedra tan ben escairada, el Shakespeare...  I com sap persistir al seu lloc per segles que passin.

6 comentaris:

Enric H. March ha dit...

L'immortal Shakespeare ens fa mortals. Com el risc de buscar-li vies a la muntanya. Fer un Shakespeare fer una muntanya, és saber que no tens garantia de tornar-hi sencer. D'una manera o una altra, l'esperit en surt modificat.

Allau ha dit...

No saps com me n'alegro, perquè hem atrapat entrades "in extremis" i molt em doldria haver-m'ho perdut.

en Girbén ha dit...

M'agrada molt, Enric, l'extracte que fas de la meva digressió. Com es nota l'alè d'una matèria primera de tanta qualitat.

en Girbén ha dit...

Ara em sap greu, Allau, haver-te espatllat el final ;)
Friso per llegir la teva crònica (si és que l'escrius). A nosaltres ens ha semblat monumental; o millor: una muntanya pel que té de permanent.

Galderich ha dit...

La mort a muntanya no coneix caigudes banals o heroiques, totes són morts.

Shakespeare, com molt bé dius, ho sabia.

en Girbén ha dit...

Ben d'acord, Galde, tot i que vull ressenyar que a aquesta certesa no s'hi arriba d'una manera immediata.
Ara sabem com la lenta maduració del lòbul frontal durant l'adolescència afecta la presa de decisions i l'assumpció de riscos; i això val pels yihadistes i pels fanàtics de la muntanya. Dels primers, no en tinc "el gust", ara, dels altres, una pila (fins i tot jo mateix a estones). Amb una mica de distància resulten astoradors tots els plans superlatius, extrems, dels que has tingut notícies: "Aniré allà dalt, sol, i faré aquell esperó gegantí..."
Després, o bé en queda un èxtasi inefable, o mal una aspersió de dolor que els vius hem d'aprendre a suportar. Aquí és on Shakespeare resulta una mà estesa.