12 grams de boix


Peso la peça que m'ha tingut entretingut, tot ahir i aquest matí, i la balança diu que 37. És a dir: que quan decideixo que ja n'hi ha prou de tallar, els encenallets sumats pesen 12 grams. Aquest és el pes de portar un nou embrió al món en una de les matèries més nobles que puguin existir, en la deliciosament dúctil fusta de boix... Si és que fins el nom científic del nostre, el comú Buxus sempervirens, fa goig! 
Deso les eines de tall, gúbies i enformadors, i plego la paradeta. Ara tocarà el brunyit amb paper de vidre. Però l'essencial de la forma ja hi és, i funciona com pretenia: el noi, o la noia que això no se sap, té bona grapa i és capaç de sostenir una lectura. La que sigui, que cadascuna serà diferent... Un dia d'aquests li faré llegir la santa constitución. Serà per llibres al món!
També cal explicar, que això no es veu, que tot i no ser precisament una obra monumental, res a veure amb un Plensa, ara em toca patir les conseqüències d'haver-me excedit i prendre una tongada d'antiinflamatoris.  Als llibres no surt, però tinc clar que Dürer estava fet un catxes; si no de què aquells munts de gravats, de xilografies... Ja pots tenir les eines esmolades, i pobre de tu si no comences per aquí, però aquí cal fer força de la bona. D'aquella força que fatiga per la tensió permanent que exigeix: entraré amb el tall per aquí i avançaré en una decidida rotació; no pots errar, si s'escapa fot una osca d'un mil·límetre que després no hi haurà qui la dissimuli. És la pega de la talla i de moure't en una escala on un mil·límetre admet ser desglossat en una pila de gruixos successius.

Cal dir que ja sabia d'entrada que acabaria amb el pobre colze ben ressentit, que la lesió per desgast és de per vida... Llavors, ¿per què t'hi poses? Suposo que pel motiu que ens empeny a fer coses que sabem ens faran mal; per la necessitat de fer-les. Portava molts dies de marató virtual, d'habitar en el món confortable del photoshop, i així he arribat a un port segur on fer escala he corregut a prendre'm unes vacances de la seva indulgència. Em calia treballar sobre matèria viva (els anells d'aquesta testa em diuen que han calgut tants anys com els meus), i sense la possibilitat d'equivocar-me; lluny de les versions de seguretat i dels botons de desfer i refer. Ja veuràs tu si se t'escapa una gúbia i te la claves al canell!

Per sort, de ferides ni una, i tampoc hi ha hagut cap trencadissa; merit sobretot de la noblesa extraordinària del boix. I m'ho he passat bomba, que és el que s'espera d'unes vacances. Bones estones d'anar llescant la fusta mentre escoltava música... Amb exactitud, aquesta: Ep, ¿et fa res de sostenir un moment el llibret d'aquesta primícia? Bon minyó!

I poca broma, també, amb aquest experiment tant del Tramvia. La jugada mereix ser ressenyada enllà de la complicitat amical. Els poemes del Joan Argenté, l'Argenté de Badalona, mereixen ser escoltats:
"Si no fos pels ventres, no seríem." Més lligam amb l'embrió, impossible.

Les interpretacions de l'Oriol són escaients i abric de la Izä i dels Calamento aporta aquell toc mestís que associem a Badalona. Res més que "unes cançons", que segueix sent molt en la seva simplicitat, i un sentit homenatge a un poeta digne d'aquest nom... Aquest m'encanta:
Jo sé com es pinta
un full de paper:
s'hi posa les taques
i es fa llimoner.

És la mena de coses que, per la serena certesa que inspiren, convé sentir quan batalles amb eines de tall.



8 comentaris:

Enric H. March ha dit...

D'això se'n diu una obra ben parida! Pare i mare alhora.

en Girbén ha dit...

Sí, Enric, i per procediment invers: per extracció i no per agregació.
En atenció a la teva fidelitat l'he afegit en el seu estat actual de brunyimenta, mentre s'entreté mirant la seva pròpia ecografia ;)

Enric H. March ha dit...

He de reconèixer que impressiona!

en Girbén ha dit...

Si més no palesa que no és tan mala teoria aquella de l'acupuntura quan veu un embrió a l'orella.

Clidice ha dit...

I que n'és d'agraïda la fusta a les mans del bon artista!

en Girbén ha dit...

El compromís, Clidi, és important: Per més que sigui tan abundós, no es pot escapçar un boix de 50 anys per res. Cal amarar-se de tanta vida i operar amb respecte.

Galderich ha dit...

El boix és tant agraït! Amb "quatre" tocs aconsegueixes transmetre el que volies. Impressionant!

Per cert, aquesta tossuderia amb aquest embrió és perquè a "cal fuster hi ha novetat" i pugeu de categoria familiar?

en Girbén ha dit...

Galde, en l'estranyament àmplia entrada "E.C.Ricart" de la Viki s'hi pot llegir l'epifania que va viure quan, a Florència, va descobrir l'art del boix. La subscric!
No passis ànsia amb les "novetats": la propera peça serà una "natura morta".
Per cert: tens idea de com arribar als "Boixos de Puigdomènec", Tenes amunt de St. Quirze?