Blai i Ezra

Veus: Ahir que en feia 56, després de preparar una crema lleugera amb el manat de 73 espàrrecs collits el dia abans a la mateixa D.O.Barcelona , agafem el 45 fins a la Laie (per allò de ben repartir el gasto entre els llibreters que s'ho mereixen). Un cop dins, tiro pel dret (sé què em cal), fins aquell refinat expositor que pel davant és la música i pel darrera la poesia.
- Aquí la tenim... Ja es veu que és un llibre per a tota la vida, dels que s'aguanten drets ni que passi un terratrèmol... Cosa fàcil amb vora les 1.400 pàgines!

Després, per a complementar amb exactitud, recerco les lleixes fins un de negre que, amb poc més de 200 pàgines, al costat del llibre blanc del Blai sembla un opuscle.
- Fet! Ja hem resolt el tema de l'obsequi.

Més tard, a casa, faig aquella decisiva primera obertura a l'atzar que les grans obres exigeixen. Obro la Poesia Completa del Blai Bonet, i la fortuna em porta a la 895 on hi llegeixo:

El general Montgomery
anà amb la tropa i amb Ezra Pound,
que també era Pound de tropa,
per fer estrictament una feina
ben feta: fer neta de feixistes Itàlia...

- Ja és -inevitablement m'exclamo. Quin parell de gegants més amics m'he endut a casa!
Perquè l'altra peça, el llibret negre, és l'Antología d'Ezra Pound del 1960, aquella que l'Ernesto Cardenal -en persona- estava treballant just quan jo vaig néixer.

I aquí, esclar, em revé el darrer comentari al Foravial sobre les possibilitats de redempció d'aquells que havien festejat amb els feixismes... Això amb l'Ezra entre les mans!
Aquella gàbia de filferro espinós, al sol i serena de Pisa, on s'hi va estar tancat sis mesos... Mig any! I on va començar a escriure els seus inexhauribles Cants Pisans... I quina veu va sortir d'allà dins; la del gegant que era i serà:

Para ser Señor de los cuatro mares de China
un hombre debe dejar a los hombres
hacer versos
debe dejar al pueblo representar comedias
y a los historiadores escribir los hechos 
reales
debe dejar al pobre maldecir los impuestos

(Canto LIII)





7 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Aquesta decisiva primera obertura a l'atzar és l'evidència que en tota gran obra hi és tot el món concentrat.

matilde urbach ha dit...

Oh, que en Blai Bonet no ens faci perdre l'important: per molts anys, mestre!

en Girbén ha dit...

I tot el món concentrat, Enric, havien de ser aquells 2 m de manicomi on l'Ezra va estar condemnat -durant dotze anys, fins el 58!- per "excèntric, descontent i egocèntric". Vols major iniquitat? Ai la triomfant democràcia americana.

en Girbén ha dit...

Els mestres, MU, són aquest parell. Jo només faig, i malament, de ventríloc. N'hauré de fer dues titelles... L'una amb testa d'aumetller, que és densa i no es balca, i amb camisa blanca de pagès mallorquí. L'altra, de vori, i vestida seguint el disseny del mateix Ezra:
Te conseguiré una casaca verde de china
con dragones bordados en ella.
Te conseguiré los calzones de seda escarlata
de la estatua del Niño Jesus de Santa María Novella;
no vaya a ser que digan que no tenemos gusto
o que no hay sangre azul en la familia.

Galderich ha dit...

Ostres molt bo el darrer poema:
Para ser Señor de los cuatro mares de China
un hombre debe dejar a los hombres
hacer versos
debe dejar al pueblo representar comedias
y a los historiadores escribir los hechos
reales
debe dejar al pobre maldecir los impuestos

(Canto LIII)

en Girbén ha dit...

Pound és tan lluent que el "pels quatre costats" fa curt. Enllà de la seva essencial influència en la literatura i en tot l'art del XX, el tracte continuat que va mantenir amb els xinesos és el d'un precursor visionari. Ja és que als Cantos contrasti la ruïna d'Europa amb el mil·lenari "saber governar" de Confuci i els "Cinc Clàssics". Tan apamats els tenia que hi estableix un fascinant joc de "qui és qui" del qual aquest poema n'és una mostra.

en Girbén ha dit...

Cal assenyalar que aquest joc empàtic de Pound, aquest escriure com si fossis un altre, el retrobem sencer en Blai Bonet: ara un innocent pagerol de Santanyí, ara la veu estremidora d'un profeta, ara...