El CE3 (butlletí nº1)

Ahir els membres del CE3T  (importa que de la Colla Excursionista 3 Turons només en siguem dos?), vam fer una matinal, molt matinal (això ho tenim fàcil quan vivim als vessants d'aquests turons), per a practicar l'afer excursionista: estirar les cames pels corriols (i tot el cos grimpant pels roquissars), posar en comú coneixements i preocupacions (que en un espai tan humanitzat, enmig la polis, aviat esdevenen "política") i, també, extasiar-nos amb la visió de l'amplitud del món.
 Aquí, tot practicant la contemplació: la de la lenta maniobra d'un gran creuer entrant al port, conjunta a la transició lluminosa dels cims imponents; aquí vaig pensar que, cas de convidar a una colla d'amics a fer la travessa de les nostres muntanyes, res millor -cap temps seria més adient- que un dia com aquest. 

I quina nitidesa! I quins horitzons: 70 km de litoral (d'Arenys a Garraf) i molt de mar endins (encara que no l'excepció dels 180 km d'albirar Mallorca), i, terra endins, fins els 113 km que dista el pic del Bastiments, el Pic del Gegant dels francesos...
Coi de miranda més fenomenal: la seva cota serà modesta (uns 250 m) però és suficient per a oferir una visió rasant que procura l'abstracció del batibull vallesà. Com si, enllà de la metròpolis contínua del litoral, el país només fossin serres deshabitades!


Com diu el mestre Coromines: un cop al cim cal dedicar una estona a fer pràctiques de geografia. Aviam com estem de memòria. Quins dels infinits noms visibles voldràs pronunciar... Seria el conte de mai acabar. Millor apunta: -Proposar la instal·lació d'uns "catalejus" de monedes; com aquells tan guapos que hi havia al castell de Montjuïc però modernitzats: que siguin capaços de capturar una vista i de transmetre-la al mòbil (via Bluetooth o USB). Jo hi pujaria una nit, una d'aquelles en què la lluna surt del mar.
 
Seguim carenejant. Creuem l'estret coll del Carmel (quasi un "portell"). I més amunt, pel bosc més exòtic imaginable, comparteixo la meva darrera descoberta: un petit clap de boixos d'edats diverses; des d'un que per talla potser sigui centenari a un plançó d'un pamet (signe clar d'una mínima prosperitat).  Prodigiós i únic de debò, cosa grossa això de perviure a ciutat, a cent passes dels garrofers i de les atzavares.  Em sembla tan fabulós que goso tractar aquests boixos florits de tu: - Au que avui estareu contents, amb aquesta visió del Puigmal!

Seguim voltant el nostre turó en direcció est, la de casa, ara concentrats en la cosa menuda dels espàrrecs. Creuem els pendissos més negligits, que són els més productius, i això exigeix un exercici seriós de propiorecepció. Com allò que els coatchs del gimnasos proposen amb mitja piloteta, però més complert i sanitós si no depèn d'un programa i s'esdevé enmig dels boscos. Encara no mig matí, abans de separar-nos fem recompte de la collita d'avui: 117 puntes de diferents calibres. - No està malament... Dóna per a quelcom més que una truiteta; per a un bon platillo...  ¿Receptes em dius?

7 comentaris:

Allau ha dit...

Veient les fotos no es diria que tenieu la ciutat a tocar. La veritat és que està fent uns dies esplendents.

Aquesta recepta té pinta d'estar bé: http://blogs.elpais.com/el-comidista/2015/03/receta-ensalada-de-esparragos-verdes-pimientos-y-nueces.html

Jordi F.C. ha dit...

Un cop a casa vaig fixar-me en una d'aquelles casualitats que sé que t'agraden: 117 espàrrecs; just el 117 és el bus del barri que uneix els nostres domicilis i arriba a l'entrada del parc. Tot rodó.
(Per cert, ja estic esperant que m'enviis el carnet del CE3 per lluir-lo amb orgull)

Enric H. March ha dit...

Tenim un món a tocar, tan negligit (i potser millor que sigui així) com els pendissos que amagaven aquests espàrrecs.

en Girbén ha dit...

Com ens ho faríem, Allau, si la mirada no pogués ser selectiva? I aquests turons són una escola de discriminació visual. O t'equilibres mirant lluny, o t'obsedeixes en els ínfims brots.
Mercí per la recepta. Ara estic batallant amb la del pastís definitiu. De moment he arribat a un de doble viscositat: ferm en fred, esdevé crema quan l'escalfes...

en Girbén ha dit...

Bona, Jordi, aquesta del 117! (Jo no el tinc tant al cap com vosaltres.)
Això del carnet ja està en marxa. Passa que encara em balla el nom: Centre? Club? Colla? Grup? Ho haurem de consensuar-

en Girbén ha dit...

Negligit, Enric, d'una manera relativa. La lògica s'està imposant; la lògica de ser uns dels més excepcionals espais de la ciutat. Cada vegada són més promocionats i freqüentats. Cal veure la intervenció que els "tècnics", ells que tant hi entenen, estan enllestint al cim de la Rovira...

Galderich ha dit...

Visions que semblen allunyades d'una ciutat com Barcelona i la collita d'espàrrecs ben comptats, com un recol·lector paelolític! No estem tant lluny!