Rodolphe Toepffer (2). Del classicisme alpí

Ja ho té, això de l'estudi: que estires un fil i d'aquest en ve un altre, i un altre... Mires d'acostar-te al Toepffer i, inevitablement, has d'acabar repassant l'amplíssim llegat del període clàssic de la cultura alpina; de la qual Toepffer va ser-ne un decisiu iniciador. (Qui vulgui un plat exquisit pot llegir el seu assaig "Du Paysage Alpestre" p. 283>) I: Valga'm l'altura aconseguida per tots aquells pintors! Començant per Calame, el deixeble directe de les consignes pictòriques de Toepffer. Això és pintura de la bona:

Potser, com que som així, aquí no es preui tot aquell art alpí -com a molt com a pintura de gènere-, però cal recordar a Nietzsche o a Wagner, i com el Zaratustra o Els Mestres cantaires van ser escrits en sengles paisatges de quadro, de quadro alpí. Ja és que tant l'Engadina de l'un, com el Llac dels Quatre Cantons de l'altre, siguin perles majors dels panorames suïssos...

I, en la promoció d'aquests paisatges de postal, ningú com el Burger, el bo del Willy Bürger. I quin tros d'artista del disseny! Passejo per Christie's i d'altres subhastes -somio-, i veig els preus: fins a 18.000€ per un dels seus cartells turístics litografiats! Així no m'estranya descobrir aquesta filigrana seva...

... a la col·lecció del MoMA de NY. I quin mestre de la síntesi i del color... Fixa't que preciós aquest, ja de per si preciós, Piz Palü des del refugi de la Diavolezza:

I si dic Piz Palü, per allò de la cultura alpina, de pet vaig a parar al seu "Die weiße Hölle", a la revolucionària pel·lícula del 1929.

Si aquella rimaia -aquell sot infernal- encara impressiona, entens que el públic de l'època quedés garratibat a la cadira: Una cosa mai vista! Per no dir de les prestacions de la seva protagonista, també cosa mai vista... Com totes les que ens oferiria després aquella mossa d'unes capacitats ultrapassades. Tantes que ben aviat, al 1932, ja escrivia, produïa, dirigia i protagonitzava la faula fascinant de LA LLUM BLAVA. I quin cant a la llibertat! I quina denúncia dels estralls de la publicitat! I, també, ¿per què l'autora n'esborraria tot rastre de la participació de Béla Balázs?


I aquí t'atures, perplex, i et preguntes: ¿Com pot ser que la mateixa Leni Riefenstahl, després de comprovar que Hitler sabia fil per randa aquest film, caigués de genolls davant seu? (Convé observar el carreró sense sortida que van portar les polítiques d'estricta austeritat de l'Alemanya del 31/32... ) Com es pot acabar filmant la Terra Baixa del Guimerà, substituint els pastorets de Queralbs originals per màrtirs gitanos dels camps de concentració? Què va passar aquí??? Coi de derrota moral! I quin fred quan hi penses... Tot i que encara segueixi costant, vull recuperar la reivindicació -l'única opció d'expiació- que ens va oferir Jean Cocteau quan la tractava de poeta màxima de la càmera. En paral·lel a Céline, tan incòmoda com ell, aquí ataco el fil de la Riefenstahl. 
Coi, aquests de l'Amazon... Ja triguen a entregar-me la còpia restaurada de la Llum blava que els he encarregat!


6 comentaris:

Jaume Llanes ha dit...

Aquest saltironejar del coneixement, aquesta aventura que t'obre constantment pertes a estances on hi ha més portes i altres estances, és un dels plaers més immnesos que pot oferir-te la vida. Penso jo. Continua explorant, que alguns et seguirem fidelment...

en Girbén ha dit...

Ara, Jaume, ja vaig cara avall però he de dir que l'excursió ha sigut de les bones; de les d'anar creuant colls que et porten a noves conques. I em calia molt fer aquesta recerca de referents vàlids per la feina que m'he proposat; i valga'm la de bones pistes que he anat trobant. Podria seguir i seguir, tanmateix, tampoc es tracta d'això; tan sols d'engruixir els fonaments.
Ara, sense pressa, em concentraré en fer una primera versió del darrer Zigzag: el del tomb al Mont Blanc i el Cerví.

(He afegit un enllaç al Burguer: per sucar-hi pa!)

Jaume Llanes ha dit...

La conversió, diguem que radical i ideològica, de Leni Riefenstahl al nazisme recorda la de Heidegger. Hi ha qui pensa que aquest fet devalua definitivament qualsevol obra que hagin pogut fer, fins i tot les anteriors a la conversió. Hi ha també qui prescindeix d'aquesta qüestió com si no hagués passat res. Potser són dues posicions massa radicals i caldria buscar una mirada més matisada si volem salvar quelcom d'aquests autors tan enormes... No tinc clar quin és el camí més encertat.

en Girbén ha dit...

El paral·lelisme entre ambdós existeix; fins i tot, pensant en les passejades entre els avets de la Selva Negra, Heidegger seria un fil remot d'aquesta cultura muntanyenca. El dubte, de moment, encara persisteix (veurem en el futur). Jo miro de resoldre'l atenent el seu lema de capçalera: [“Camins –no obres”]; i només rellegint peces "menors" -o més factibles- tinc clar l'enorme escriptor que va ser... Quina finor "El camí dels camps"... (http://www.alcoberro.info/V1/heidegger9.htm)

Enric H. March ha dit...

Hi ha artistes amb els quals no queda més remei que mirar fixament la seva obra i no desviar la mirada cap els foravials biogràfics. Amb la Riefenstahl cal fer-ho si no volem perdre la possibilitat d'emocionar-nos. Igual que amb Wagner i tants d'altres. Ara ja està; el que queda és el que compte. No fem fogueres o ens acabarem cremant.

en Girbén ha dit...

Les fogueres per Sant Joan, i tantes com abans... I també d'acord en què millor no burxar en la biografia. Tot i així, deixa'm encantar-me amb les fotografies del Ball d'Artistes del 1928 a Berlín: el Bernard Shaw, envoltat per la Dietrich, la May Wong i la Riefenthal, tan ben guarnides com còmplices amb la càmera; tan vives a la revista LIFE!