Les ganes i el gust de caminar















Ho havíem deixat en una simbòlica mà. No aquella mà soberga que pretén beneir-nos -o perdonar-nos la vida-, sinó la mà oberta i franca del picapedrer que la va tallar. Una mà hàbil hereva dels ancestres habilis. Mans que fent ens fan, i fins ens guareixen a distància; com les del Dr. L. Subramaniam lliscant pel violí. Tot i que no es toqui a peu dret sinó a peu pla, sedent damunt catifes, la música carnàtica segueix sent un dels afers més sofisticats, i sentits, que hem assolit amb les mans. Des d'aquella engruna de so significant -o un silenci eloqüent- al més extàtic frenesí, dels que ens remouen de cap a peus -al zapateado, que d'aquí prové.
 

 Ja que ens hi ha caigut l'ànima, seguirem amb els peus... No els veig representats, com la mà, en alt-relleu. Els peus, abans i primer, són empremta. Les de Laetoli ho deixen clar. Què no donaria per aconseguir-ne un motlle... Oh una rèplica al jardí; o al mig de les Rambles! Perquè tot indica que abans que habilis vàrem ser bípedes. Que caminar dempeus ens va fer créixer la closca i ens va alliberar les mans. D'això, entre mil altres de ben pedestres, en parla la mar de bé la Rebecca Solnit.

A peu, per Sant Jordi, que ens acostem a la Documenta a veure què cau, quin enigma ens captiva. Aviat ho tinc enllestit. Res en sabia d'aquest Wanderlust... Bé, el seu significat de "el gust de caminar", sí. I més quan és un d'aquells mots emergents (la publi, que té uns c. que se'ls trepitja, ja ha absorbit el coi de Wanderlust..., en un anunci de 4x4's!)... Res en sabia de l'assaig de la californiana Solnit, però puc dir que ballo d'un peu si vaig encertar-la de ple. 
Ja no dic el goig menut de veure citats un fotimer de clàssics de la reflexió sobre caminar que he acumulat a la biblioteca, dic d'una estructura sòlida i d'uns fonaments crítics (polítics) que no puc deixar de celebrar. El relat avança a molt bon pas i per passants tan excitants com diversos; com per transfusió directa dels paisatges californians (i de la seva cultura si és que són distingibles). Un recorregut capaç de beure directament de les millors fonts (dels especialistes en això de posar-nos drets) i, després, de discutir-ne les hipòtesis amb un amic escalador a l'hipnòtic desert de Joshua Tree.

La passejada és fèrtil en grau major i recomanable des d'una multiplicitat d'angles: De la història de la jardineria a la transgressió de les caminants precursores de Jane Austen; del viacrucis pintat en un Chevrolet neomexicà a totes les peregrinacions hagudes i per haver; de l'empremta del modern pas dels milions d'excursionistes a la voluntat d'estada a Muntanya -no d'ascens- dels savis poetes xinesos, o de la secta muntanyenca zen del Shugendô -fa temps prohibida. No es pot negar que el pas de la Solnit (decidit i implicat, com el de Gary Snyder, a la manera més positivament californiana), et fa passar per un munt de racons, tan de frescals com d'eixarreïts; i que la sel·lecció de referències i d'arguments és d'aquelles que no es poden desatendre: Caminem per ciutat i del bracet de Dickens o de Bauderaire observem la historia de l'urbanisme. Discutim la necessitat de protegir el territori de caminar, i el dret de pas, i ho fem als paratges salvatges que van donar nom al Sierra Club i amb el biògraf del fundacional John Muir.
Potser se li podria discutir que una excessiva tirada anglosaxona li faci oblidar una pila d'autors igual de vàlids, tanmateix, i davant el pes d'una motxilla semblant, crec que fa bé anar tirant del seu sarró. La nosa és ben menor i cal pensar que indetectable pel seu públic principal. Molt abans hi ha l'elegància amb què esbandeix el postmodernisme o amb la que infiltra la condició natural de dona militant en pro de la millora permanent.
Ben recomanable -insisteixo- i del tot actual; apte per a qualsevol mena de bípede amb dos dits de front.

(No crec haver-me apartat gaire de la passejada pels Ports. D'avui en vuit hi tornaré.)

5 comentaris:

Enric H. March ha dit...

La proposta és magnífica, Girbén. M'ha fet pensar en Rousseau, "el passejant solitari", la reflexió, el "jo".

enric faura ha dit...

A la meva collita de Sant Jordi també va caure aquest llibre, que començaré a llegir aquests propers dies.
I que s'afegeix a la llarga bibliografia que va sortint aquests darrers mesos, on he gaudit força amb el llibre del Gros i altres.

El que em dol és no tenir textos i autors nostrats i en català que puguin fer quelcom semblant, ja que la nostra tradició és molt rica en aquest camp.

Quin autor se t'acut que ho pogués fer bé?

Ja ens comentaràs en detall la lectura a fons del llibre.

en Girbén ha dit...

Oi tant, Enric, que la Solnit tracta a Rousseau com cal: encapçalant el llistat dels caminants moderns (i, també com cal, qüestionant-li moltes de la seva "construcció del jo" per escrit).

en Girbén ha dit...

Veus, Enric -l'altre-, jo encara no he llegit el Gros... Imagino complementaries les dues tradicions: el franc optimisme californià i l'especulació joguinosa dels de la Sorbona (com les Variations sur le corps del més alpinista Serres). I em sembla un gran descuit de la Solnit no citar al desobedient Ivan Illich: "La gent fa temps que va perdre la fe en el poder polític de caminar." (Energia y equidad); que ve molt i molt al cas.

Ben d'acord en una mena d'assaig-estudi similar que recuperés el bo i millor d'una llarga tradició; ara en hores baixes per l'embat del mercat competitiu. Fa res sucava pa en els Croquis pirinencs del Massó Torrents. Que ningú provi de comparar aquella nutrícia prosa del XIX amb les insubstancials ressenyes que acompanyen els Wikilocs; que prendrà mal o s'omplirà de pena.
Ara bé, no sé qui pot ocupar-se d'aquesta diligència tan necessària... Hauria de ser algú amb ganes de fer un llarg sojorn a la biblioteca del Paradís, del carrer del Paradís. Quelcom contradictori amb el tall de la matèria: la passió per sortir fora i caminar.

De totes maneres -ja veus que la cosa em toca de ple-, no vull fugir d'estudi i em poso a la teva disposició per a enraonar-ho tan llargament com calgui. Que estirant les cames també se'ns estira la ment!

enric faura ha dit...

Doncs un dia haurem de tenir una conversa sobre això, amic Girbèn, tot caminant, bien sur...