La cella dels Ports

L'amor és Déu en barca! I la vida anar tirant... Oi tant que SÍ; que resulta adient d'escoltar l'Orgànic del Miquel Gil mentre seguim endavant, amunt pels caires deserts de la Franja -per la cinematogràfica estació de Favara, la d'enmig del no res- fins a tancar un altre cercle al coquetó sepulcre romà d'aquesta vila del Matarranya. Aquí enllacem amb el fil que vam deixar penjant quan vam baixar l'Algars. Ara el completem remuntant el curs del Matarranya. (La feina d'escurar tots els afluents de la dreta de l'Ebre serà de les de mai acabar però mira que n'és de grata...)
Si l'amor és Déu en barca, ¿no podria ser un bon caiac de riu??? Ho dic tot veient el cabal del riu, les proporcions "pallareses" de l'actual afluència. Imagino embarcar al pont de Beseit i, Au! A deixar-se portar pel fort corrent; només fent el mínim gasto de decidir la bona direcció, fins la punta del campanar negat de La Faió, ja en aigües principals de lo Riu...

Sota el pont hi ha una gitana / que amb els dits del peu / toca la guitarra... Aquesta seria la tonada dels rodamons que s'aturen a dinar sota el pont, el pont de la Torre del Comte (NO la de l'absurd Compte que va fixar la cartografia feixista i que encara perdura!!! De què ens estranyem???) No negarem com ens agraden els ulls dels ponts.

Per tot (també per la delícia dels seus ametllats), passegem de nou per Vall-de-roures... Ni pensar-ho, amb aquest bé de déu d'aigua, d'acostar-se al Parrissal. Seguirem cara el sol, vers ponent, fins les fonts desbordades de la Mare de Déu de la Font de Penya-roja de Tastavins. Ja que hi som, ens enfilem pel costerut laberint dels seus carrers fins encertar el camí del Masmut. És una d'aquelles coses que cal contemplar, ni que sigui una vegada... Tot el front ocult de les Roques del Masmut, el seu concís disseny tant i tant personalitzat, les seves variacions sobre el tema de l'esperó redreçat. 
Un lloc de faula però avui potser massa ventilat pel mestral per a fer-hi nit. O, més aviat, massa davall la mola imponent de la Cella dels Ports per a copsar bé la mena de prodigi que és aquest nuvol orogràfic. Seguirem el Tastavins amunt fins encertar l'angle òptim de visió, ja sobre l'anòmala ratlla fronterera entre l'Aragó i el País Valencià. Aquí, ¿què voleu que us digui? Tot es redueix a acceptar l'admiració que provoca la combina gloriosa de la llum i del vapor d'aigua.

L'endemà, matinet, amunt fins el caire enlairat de les serres. I que amunt es vivia i s'hi viu! Dalt de tot, termenejant amb la Tinença... Quina bondat, totes aquelles llacunes temporals, totes les basses ben plenes!

Aquí ens topem amb la contrapartida del darrer patac d'aigua: la pila de carreteres tallades per les esllavissades (que ara s'afanyen a apanyar abans de les vacances). Així no passarem d'Herbesset, i, Sort! Sort de la bona perquè això ens permet descobrir l'emocionant arquitectura d'aquest poblet fantasma. Un prodigi que culmina al capdamunt la mola dels cingles amb l'església-fortalesa. On, sigui pel projecte fora de programa, sigui per la franquesa d'aquell cel hiperbòlic, vàrem caure del tot rendits. Ja només faltava aquell seguit d'esteles enfilades als murs.

Com lo famós Tio Canya, que prou porta una faixa morellana: Reviscola, Tio Canya, amb gaiato si et fa falta, que a València has de tornar... I, quan tornem a terres morellanes, que no falti una escala suficient i uns litres de preparat per a motlles... Que, com deia Sant Joan Fuster: «Res és pal cos més sa qu'enviar a un a fer la mà». (S'entén que la mà de l'estela.)

4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Aquesta barreja de natura i antropia m'emociona. Em creus si et dic que espero el teu apunt com d'infant els tebeos?

Jaume Llanes ha dit...

Aquest massís del Port és un veritable univers muntanyenc, com ho són Montserrat, el Montsec, el Turbó, el Cotiella... Som uns privilegiats de tenir-los tots tant a mà per poder-nos-hi perdre quan vulguem i com vulguem (amb respecte, és clar). Però, s'assaboreixen més amb una llanterna com la teva que ens orienti la mirada i l'esperit.

en Girbén ha dit...

Veus, Enric, com fer les coses de la millor manera que saps paga la pena.
No et perdis la recomanació del nou apunt: fa moolt per a tu.

en Girbén ha dit...

Un massís, Jaume, que és tot un món; un infinit com bé dius.
Tot i que la cosa continua pel Javalambre i la Serrania de Cuenca, amido la superfície de la cota mil del bloc entre Prat de Comte i l'A23 (la Sagunt-Terol) i són uns 700 mil km2 de ports i serres. Com el rectangle que delimitaria una diagonal entre el Puigmal i el Tuc de Sanhaja; que ja són muntanyes!