Mars interiors

"¿On anirem aquests dies?" Penso en alguna que faci goig i que ens calgui: - Amb tot el que ha arribat a ploure el nostre Far west ha d'estar magnífic i fa anys que no ens acostem al Maestrat... Des dels vells temps de la fotografia analògica... Ens aniran bé les seves solituds alteroses, els seus barrancs inalterats, les nits sense un llum als horitzons.

De camí farem un tomb amb intenció de revisar l'estat de la frontera: De la partida de Raïmat, avall per la Clamor Amarga fins la riba esquerra del Cinca, i, després, seguir-la amb la màxima fidelitat: per Fraga i pel Sot de Massalcoreig. Aquí encertem dinar al costat d'un espai natural ben arranjat i ben abandonat. Coi de passeig, el del les passeres d'un estanyol! Com tornar a la fantasia dels mons inaugurals del MYST o del RIVEN... 

Passem per l'aiguabarreig del Segre i del Cinca (marginal a despit la seva importància cabdal: per aquí desfilen les aigües meridionals de 200 km del Pirineu, les de la seva meitat central i més elevada). I al cap de res ja som davant Ca Jesús Moncada, a les runes de la molt literària Mequinensa la Vella. Seguim cap a ponent, endinsant-nos al seu buit. Que la idea és la d'anar a acampar a la punta d'una península de la península de la Vuelta de la Magdalena. Exactament aquí:
El lloc fa pensar, i molt, quan veus que al teu voltant, i enmig dels 5000 Km2 quasi buits de banda i banda d'aquest tram de l'Ebre, pots dibuixar-hi un rectangle de 1500 km2 on no hi viu ningú. Al Barcelonès, que té deu vegades menys superfície, hi vivim 2,2 milions de persones.

Al final -mai millor expressat-, tot resulta ser com preveia sobre el paper que ara és la pantalla: Gran l'espectacle del lloc i gran la crida del convent ruïnós del cim de la Isla de la Magdalena. Em juro tornar-hi amb la canoa per fer una estada de Robinson aïllat. Seria un lloc adient per a rememorar facècies de les meves llunyanes arrels caspolines...


Delícia de capvespre als peus de l'imponent cinyell de llentiscles arboris que prospera just al límit de l'aigua més alta; que és la d'enguany. Fins aquí només hi arriben les colles bàrbares de pescadors esportius; una activitat mascle i barroera, de bevedors de cervesa barata si fem cas a les piles de llaunes de la riba embrutida. I de tota Europa que venen a la recerca del trofeu d'un dels monstres del pantà! I quin negoci!

Matinet ja estic voltant el nostre cap. D'unes sargues veig com s'enlaira un bernat pescaire (els cels de l'embassament són una festa d'alts vols: d'arpelles i voltors, d'agrons i bernats, fins una parella d'aufranys...). M'hi acosto i se'm gira feina, una feina d'aquelles brutes brutes: l'especejament del cadàver d'un monstre mig devorat. Queda clar que, tot i les semblances, en cap cas aquest és la Mar Morta. Com a molt, i com diuen aquí, "el Mar de Aragón"; i això amb totes les conseqüències, inclosa la d'una gestió territorial amb pocs miraments i ben arrelada.

Mentre amb les tisores d'esporgar i una navalla vaig separant el souvenir de la barra inferior, l'única sencera i per sort la gran, d'un silur de mida mitjana (rondant el metre vint), rumio en la potència del mite modern d'aquest peix. Una llegenda que aquí, a l'Ebre, podem datar del 1974 quan es van introduir els fatídics primers exemplars. No hi ha com disseccionar-ne un per a entendre la seva condició inapel·lable de monstre. Res com passar el dit per l'esfereïdor raspall de dents per entendre que els pescadors tirin pel dret i enfilin l'ham a un segment de 40 cm de cable d'acer. 
Convindria que aquest tros de monstre tingués el seu Melville... Si fins i tot la bèstia té el seu Ahab! Heus aquell anglès que es va passar quinze anys bregant en aquestes aigües rere un enorme silur... d'un dels gegant albins!!! Pescat i amidat (2'5 m i 93 kg), el va retornar a l'aigua; des d'on encara ens deu estar sotjant... 

I sort que no consta que els silurs d'aquí tinguin interès per la carn humana. No com els silurs mutants de l'estany i dels canals de refrigeració de Txernòbil. Sobre aquests "Godzilles" corre un documental de pesca extrema on es pot veure la foto d'un imponent silur radioactiu... amb una doble mandíbula inferior! I, també, a un ucraïnès manc recordant com, d'una mossada, un d'aquests peixets trasbalsats se li va cruspir la mà. 


Aviadet sortim a fer el tomb -en sentit antihorari- a la península de La Vuelta. Qui vulgui caminar llarg per un ideal camí de ronda envoltat d'immensitats, aquí en té un de primera. Si fóssim maratonians vindríem aquí a entrenar-nos: ja és que una ben distreta volta completa fa uns 7 km, i amb sis voltes tindríem els preceptius quaranta-dos...


Als 2/3 de volta arribem a l'istme que, amb l'aigua tan alta, només amida un centenar llarg de metres. Esmorzem arran la fantasiosa arbreda negada.  Després, tot saltant de testa en testa per les tofes de joncs, avanço aigua endins... Aquí penso de nou en els silurs: Podran ser mig cecs però es fan vells aprenent a escoltar l'aigua amb les seves llargues antenes, i res els crida més l'atenció que uns xof-xof com els que faig. Ves ben alerta, doncs...


Acabarem la volteta, entrant i sortint, entre l'aigua i els sobergs camps de blocs que fistonen la punta de la Vuelta: -Goita la balma obrada del Mas de la Punta! 

Es nota que encara no som a les nits de juny -l'època bona del silur-, però a l'esplanada del refugi de pescadors ja hi han uns alemanys instal·lats en una prepotent mòbil-home. Heus aquí la crueltat dels imprescindibles sacrificis que ens exigeixen Brussel·les i Berlín. Tota la seva riquesa i endreça no serien res sense la submissió d'un patí del darrera, d'un lloc ultraliberalitzat on es puguin esbargir les passions acumulades pels europeus de primera, d'un Congo o d'una Tanganika on deixar-se anar. Perquè, ¿digueu-me de què, si no, els milions d'hectàrees de vedats de caça major, de pantans i de rius reblerts de destructives espècies invasores, de quilòmetres de rutes 4x4, de litorals destrossats per una borratxera immobiliària de garrafa? De lluny estant potser no es noti tant, tanmateix, tot passejant davall la serenor aquests cels imponents la condició ibèrica queda força clara. 
Sempre lluny del gran negoci que diuen de la pesca del monstre, seguirem endavant.




4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Tens una capacitat exquisida, Girbén, per dur-nos pels foravials i ensenyar-nos el món des d'una perspectiva inèdita. No només per les imatges, sinó també pel relat.

Jo hi he nadat, en aquestes aigües, competint. Mossegant les dents per si les mans lliscaven sobre la pell llefiscosa d'aquests monstres i lluitant amb els vegetals que suren a l'aigua i s'entossudeixen a agafar-se dels turmells.

Sergi C ha dit...

Magistral lliçó de geografia.
Quants cops ens crida l'atenció un racó de mapa i ens genera aquella necessitat de descobrir i traduir-lo a la realitat sobre el terreny?
Normalment ens conformem a anar-hi, caminar-hi, fotografiar-hi, però tu en fas una lectura complerta, relacionant descobertes sobre el terreny amb fets passats i presents, i endemés d'amplíssim abast.
El que he dit: geografia amb majúscules (història natural, cartografia, història humana, política, sociologia....)

en Girbén ha dit...

L'indret mateix, Enric, pel que té de separació radical i de nitidesa impecable, ajuda a perfilar el relat.
I, veus per on, en l'origen de la profusió vegetal d'aquestes aigües també hi trobem els silurs (i la resta d'espècies carnisseres i agressives que els pescadors cobegen). Ja és que aquests forasters han exterminat els barbs que se'n cuidaven i ja tenim un desequilibri dels grossos, d'aquells que no hi ha qui l'arrangi.

en Girbén ha dit...

Insisteixo, Sergi: és un espai que convida a l'exploració interior...
I ja no et dic de la versió "de luxe" de la seva descoberta. Quan ens toqui la rifa llogarem una mobil-home-flotant i pensem passar-nos una setmana fent el cabotatge complert d'aquest estrany mar.