Noves eines

"Algun dia caldrà renunciar a les notícies."
"Els dies en els que es camina a poc a poc són molt llargs: [...]
La lentitud consisteix en adherir-se perfectament al temps; " 
Frédéric Gros *



Entre aquestes sembla que estem... M'arriba la convocatòria d'un curset (workshop li han de dir) de fotografia d'objectes per a escultors i dissenyadors; per allò de fer catàlegs guapos i tota la pesca. No hi assistiré en directe. Ho faré a distància, des del meu taller, on la temperatura és manté força "normal".


El moment no ha pogut ser més oportú si ha coincidit amb una llarga reflexió sobre les eines: sobre la incorporació d'una de nova, sobre l'extensió que suposen i sobre el pas endavant de fabricar-te'n de pròpies.
- Fixa't! Com quan l'ascètic Conlon Nancarrow va rebre la nova pianola: "La de coses que m'ensenyarà a fer aquesta eina!" -vaig dir-me en rebre la nova eina fotogràfica. (I, de debò, com urgeix un documental sobre el fascinant Nancarrow.) Una nova càmera (que substitueix, amb avantatja, la que m'havien pispat en un penós assalt) demana hores d'estudi i, si és així de retroprogressiva, recuperar habituds perdudes: Tornem al feliç aïllament del visor, al control delicat per anells de l'objectiu, a la corona de modes i prioritats; fins i tot tornem a la nitidesa de la casa Zeiss. Aquí és un punt obscena, perquè -en 250 gr!- li han col·locat tot un telescopi (no un teleobjectiu: per òptica fins l'equivalent a un 720 mm, ampliable a un brutal 4000 gràcies a l'excel·lent digital). 
El paral·lel amb la pianola del Nancarrow és ben ajustat. En els seus estudis atenyia, amb criteri, les 111 pulsacions de piano per segon, molt més enllà de les capacitats del més veloç dels virtuosos. Una extensió de les capacitats humanes que assimilo a poder saber qui va fondre aquella campana que penja allà lluny, al campanar del poble, perquè ho estic llegint a la pantalla. Veurem com, en la meva mirada de tendència panoràmica, influeix aquesta màquina de franctirador. Que és com et sents si se t'acut entrar per les finestres dels veïns... Fuig, fuig!


Millor seguir feinejant pel taller i documentant la part memorable dels processos que promous. Vés quina altra eina estic mirant de controlar! Una que em vaig fabricar, que no té cap sensor, ni sistema de control, ni infinits menús d'opcions, ni res enllà de les capacitats de la seva forma bàsica (del dret o del revés). I ben distret que resulta això d'aprendre a jugar amb la indeterminació de la calda. D'un nou focus de calor no vindrà! Que nou, nou, no ho seria el bleuet de casa (un dels primers càmping-gas que ja tenia uns anys quan em sortien les dents i, a muntanya, hi escalfaven les farinetes...) I com ens convindria recuperar la perduda longevitat de les eines. Ho gravaré al foc.



* GROS, Frédéric,  Andar, una filosofia,  Barcelona, Taurus, 2014.
(Lectura bàsica per tots aquells que estimem de tot cor haver après a caminar.) 

6 comentaris:

Allau ha dit...

A qui se li acut jugar amb foc enmig d'aquesta calda! Hauries d'estar dissenyant cristalls de neu. La pianola de Nancarrow (que Zappa em va presentar) sempre m'ha semblat refrescant.

Enric H. March ha dit...

Només d'aquesta manera un procés creatiu es converteix en part de la pròpia creació, amb el risc que se t'escapi de les mans, controlant com un demiürg.

en Girbén ha dit...

Jugar amb foc, Allau, promou un no acabar de jocs amb la llengua: del procurar "no estar cremat" a la New Age de Ferro.
Al Nancarrow hi vaig arribar pel Merce Cunningham (quin nas tenia el Zappa!) Mantinc la hipòtesi de què la transcendental aportació a la velocitat sonora (la dels SexPistols) prové de la seva experiència de brigadista, del so tenebrós dels nius de metralladores...

en Girbén ha dit...

De demiürg, Enric, o millor més anterior: dels residents del Mont Olimp, de la feina d'Hefest/Vulcà. Tota una "juerga", vaja!
La propera serà intentar aconseguir ferro seguint el mètode dels mandara camerunesos (en tinc una extensa ressenya etnològica).

Ferran Guerrero ha dit...

Amic, vigila no et cremis els peus, ja se el que es anar amunt i avall al taller amb els peus nus i de sobte veure com t'has salvat de un ganivet esmolat que queia al terra.

Tinc curiositat per saber, perque vas lligat amb aquesta cinta roca tutti colori i la fifi a la xapa recuperable del banc de treball, mes que lligat diria que has ficat la cama, sigui com sigui curiositat

Una abraçada

en Girbén ha dit...

Sobre els peus, Ferran, tu que m'entendràs: Fa res rellegia un utòpic diàleg -d'absoluta actualitat- entre Paul Preuss i Tita Piaz. Arreu, i també al taller, tendeixo al "mínimal preussià".
La fifi, que no s'entén pel picat, és l'ancoratge de l'Hamac.6; la culminació del meu teixit d'hamaques (imagina si n'hem vist, de món, després de 16 anys de furgo...) Tot i que està com el primer dia, ara la tinc a l'estudi, fixada en un punt exacte del banc de l'avi (no ho provessis mai amb un taulell d'IKea!).