Les boires, la greixa i els "Mont Blancs"


Els temes, sense solució, mai deixen de ser els mateixos: Com la llibertat termeneja entre la salvatgia i la domesticació, la necessària restauració de l'escala del temps... I tot de coses així.

Com la que explica aquest corb que busca el sol... Ell que pot! 
Naltros rai: el repic de la pluja a la llauna del sostre ens fa companyia mentre les boiren malden per dissimular els estralls dels Cortals. 
De poder, seguiríem el corb a la recerca del sol. Ni que fos aquesta pinzellada que anima la banda de Tor; aquell confí sinistre de les "tretze cases i tres morts". Les raons de la tragèdia, quan ho permeten les boires, s'endevinen d'aquí estant: les pilones dels teleesquís, l'ambició que les erigeix.

Aquest confí d'Os i Setúria, del Salòria i de Tor, no deixa de tenir el seu merescut prestigi: sigui per "la petxina maragdina" d'un Verdaguer místicament exaltat, sigui pel joc de llums d'avui. Un privilegi que gaudim en solitud -fa estona que la coma dels Cortals s'ha buidat-, a cosa de mil metres més amunt del Total Shopping del fons de les valls.
Una bellesa transitiva com poques i que admet una multiversitat de lectures: Oportú, a la maleta-despatx hi tragino aquest antic tractat...
.. I al cap em venen imatges dels mateixos Cortals ara fa mig segle, de quan encara mantenien sencer el seu sentit de pleta ramadera. Records, no impostats, sinó propis; i no de passar-hi sinó d'estar-nos-hi dies i nits; fent tombarelles pels prats, conquerint redreçats castells roquers i acabant-nos uns espaguetis del "Pome", cuits a redós d'un paravent.

L'endemà, després de  ploure tota la nit, som al mig d'una lleganya de boires. Res a veure i res a fer. Adéu projecte de recerca (que mira si vol dilatar-se!). I fem via avall: Túnel de "les dues" Valires i canvi de vall per repetir un lloc on recordem bolets d'agost. Ens hi saludarà el grapadet suficient de corretjoles que aplega l'Anna. Així comencem bé! Al cap d'una estona febril torno amarat dels prats xops i amb una collita suficient.

I, oh glòria boletaire! (que prou existeix), arran d'un sender marcat, i devastat per les motos de trial (que això fa molt Andorra): la primera greixa reina de la meva vida. 

Tot i el seu pes no és de les grosses (se'n coneixen de 5 kg), però se la veu jove, sana i ben neta. Amb tot el carinyo la portarem fins a casa, on l'Anna li farà el tractament culinari (una crema concentrada) que es mereix aquesta rara, escassíssima i delicada joia dels boscos vells. Si hi han delícies al món, la greixa és una les més intenses de les que podem entendre amb la boca. Els experts del tast parlen de reminiscències a nous i avellanes, d'anissos, de caramels i de toffes... Vés a saber... De tot i bo, en un acord major i nou, harmònic i persistent. 

Amb tan bon regust, se m'acut reflexionar sobre la disposició concèntrica del luxe; amb els anells centrals restringint gradualment l'accessibilitat dels bens... Les escasses i aleatòries greixes no es poden comercialitzar (fins i tot per llei). No hi ha restaurant, per selecte que sigui, que en pugui oferir a la carta (a la pública, que sempre hi ha el sotamà). Són pura exclusivitat, sense preu de mercat; i cal recordar bé on les trobes perquè tendeixen a tornar-hi any rere any. Au si, a partir d'ara, no ens tocarà patir; com tots aquells que mantenen un secret similar.

Aquí recordo un instant al passeig comercial d'Andorra. Per fer temps mentre espero l'Anna m'acosto a un aparador de rellotges; dels bons si fem cas a la llei de la proporció inversa entre la distància dels models exposats i el seu preu. Són una col·lecció de "Mont Blancs" i ronden els 3.000 €. ; un dels atributs masculins per excel·lència, ingenu signe del triomf i força obscè per innecessari. O és que no tenim l'hora a totes bandes? I, malgrat tot, un bon "peluco" és un luxe fàcil i abastable. No com una greixa. 3000 euros sobrers els pot tenir qualsevol, fins el més indigne. No és aquesta promissió una de les bases fonamentals del sistema?

També, i d'una manera inevitable, aquests rellotges de la "Mont Blanc" -la de les plomes de laca i or-, m'adrecen als molls de la seva Ginebra original; amb una exactitud suïssa, al Quai du Mont Blanc de la ciutat global. Una visió que tinc ben fresca tot i els terribles 34º que assolia el termòmetre a les ribes del Leman... 

No de rellotges, però sí que puc presumir d'haver aconseguit una amplia col·lecció de Mont Blancs, d'haver dedicat temps a aplegar un ampli ventall de visions pròpies del sostre d'Europa. Ja es veu que aquest seria tot un altre relat... Millor serà no avançar-m'hi. De temps, per a això, no ens en faltarà.


2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

La millor col·lecció és aquella que ens enduem d'aquest món i que els que s'hi queden poden recordar.

Impressionant la llum... i la greixa que, a aquesta hora, m'està fent d'aperitiu.

Comença l'estiu al Foravial!

Clidice ha dit...

N'hi ha de tan pobres que només tenen quartos, ja ho diuen. Nen, guarda el secret, que on neixen els bolets és cosa sagrada i motiu d'herència familiar!