El Museo della Montagna

"Si hoy es martes, esto es Bélgica" i "Si avui és diumenge, això és Torí".

Portem uns dies d'intens viatge pels Alps i encertem la ciutat transalpina als 3/4 de la nostra volta, del nostre "Grand Tour"... Un punt a contratemps ens reivindiquem turistes: no la banalitat que ara acostuma a expressar sinó l'experiència decisiva d'aquells que feien un tour per l'Europa del XIX. I enguany era del tot pertinent fer un tomb pels Alps. Potser no ens hagi arribat ni la més trista notícia de l'efemèride (I Europa??- es segueix demanant l'enze), però estem celebrant els 15o anys de l'Edat d'Or de l'Alpinisme, de la il·lusió col·lectiva de convergir a les vèrtebres del continent.... I que bé sonen les "Edats d'Or", la de prometences que insinuen... I la de l'alpinisme es va cloure a l'estiu del 1865. Així ho hem acordat i ben fet que està.


Deixo per més endavant les reflexions sobre la importància d'aquests 150 anys d'exhaustiva activitat. (L'observació atenta del mapa anglès de l'auri 1861, el mateix que romania estès al taulell de l'Alpine Club londinenc, ja diu prou.) Em quedo amb l'apreciació -certa- que vaig fer-me pels carrers engalanats de Chamonix, la Jerusalem de l'alpinisme... "D'aquests 150 anys alpins que diuen els gallardets, en fa 55 -més d'un terç!- del meu primer tracte amb el seu cim, aquell "pujol" que ens domina. El retruc del sol a les glaceres savoiardes del Mont Blanc segueix il·luminant la vall de Chamonix d'una manera encisadora; tanmateix, la consciència de la reducció radical del glaç m'esglaia de valent...

Així doncs, som a Torí i, després de voltar pel centre dels Savoia (el del V.E.R.D.I.), una escenografia compacta però tan tronada que dol (Quin mal ha fet la desassistència berlusconiana!), creuem el Po i ens enfilem a la muntanya, al Monte dei Cappuccini (dels frares, no de l'especialitat cafetera). 
Al cim del Monte, en un convent de situació insuperable, el CAI (Club Alpino Italiano) hi té la seva seu fundacional (1863), que dedica en part al Museo Nazionale della Montagna d'ençà el remot 1873.


Ja el biglietto d'ingresso interno paga la pena! Heus aquí, en la seva variant italiana (aquell criteri genètic del bon estil), l'essència de la matèria: A punt, amb un bon barret, una jaca com cal i una continguda motxilla, estudies els cims fins enamorar-te'n prou d'algun; prou com perquè mereixi l'esforç. I així l'un rere l'altre.
Al soberg mirador del museu enfoques la ullera a les 27 puntes de 4000 del conjunt del Rosa (del franc-provençal "roise" : glacera, tot i escaure-li tan bé el color de l'alba i de la posta). Com no somiar-hi?
L'estadi "delle Alpi", més que el camp de la derrotada Juventus, són els 450 km d'arc alpí que s'atalaien des d'aquí. Tan aclaparadora és l'evidència d'aquest panorama que dibuixar-lo ha esdevingut una tradició: A l'aparador fabulós d'un llibreter antiquari hi hem vist aquesta mostra de finals del XVIII. El codi que transcriu segueix sent vàlid, i el dels cims pel damunt dels altres.

I seguim. De dalt a baix fem l'excursió pel museu. Establint una màxima complicitat amb l'acord ideal de serenitat i fantasia de l'arquitectura, l'espai està ocupat pels breus capítols d'un òptim relat museogràfic: prou es nota que el temps ha permès una total decantació, el refinat del fons fins una puresa de llei. Poques coses però rotundes. Davant aquella panòplia d'essències no pots deixar d'evocar el saber italià a l'hora de fer els honors, de commemorar; la continuïtat entre l'art funerari etrusc i  un exuberant cosmos de relíquies. Perquè, d'una manera indissimulada, el Museo della Montagna també és lloc de veneració d'un munt d'autèntiques, i meritòries, relíquies. No m'estendré fent l'hagiografia d'aquests sants barons. Exposant alguns dels cromets que vaig pispar-lis (foto lletja, prohibida) n'hi haurà més que prou.

Antic ciclorama a l'oli, de quan l'apogeu de les glaceres, amb fauna típica dissecada


Canoa-trineu de quan el titular del museu, el Duca degli Abruzzi, va ser polar; que també, i encara més, fou explorador alpí, del Karakorum sobretot.


 Meravellosa exposició temporal: Així que el De Agostini -l'autèntic editor d'atlantes i mapes, no l'emperador planetari- tenia un germà ordenat -l'Alberto Maria- que per militància salesiana va explorar el somni patagònic???


Dempeus! Que són els primers estris del Bonatti! Potser el St. Francesc de la muntanya..., i, segur, un profeta de la radicalitat del compromís; fins on sigui possible. Tant com les seves vies, els seus escrits -l'alta paraula del Walter- el fan perdurable.


I quina roba al fons d'armari! La "interior" d'una primera temptativa a un 8000 i la capa exterior del Jerzy Kukuszka. Per fer-se'n creus: ¿com un senzill obrer de la Polònia comunista va poder vèncer tots els 8000, amb una lliçó d'estil, quan eren més alts i més lluny? Gràcies a la voluntat titànica que aquest "plomífer" protegia ? 


 Al capdavall m'emociono de valent. No cal més... Amb l'ampliació d'una del Fosco Maraini  n'hi ha prou; i més si fa joc amb el tambor d'un avet centenari... Ingent, el Fosco... Si em feu dir d'un llibre himalaià (o karakorumià), el seu G4 anirà al davant.
L'impossible només factible quan li endevines la bellesa, d'això va la cosa; no de la gesta sinó de l'entrega dels participants. En el cas del G4 un aplec de mites merescuts: el patriarca Ricardo Cassin caçant muflons al Trango, de nou el Bonatti, encara en el seu llarg moment dolç, i l'amico Carlo Mauri; excel·lent "camiser de muntanya" que, al 1956, també trobem al costat del vell Alberto De Agostini quan la primera del Sarmiento:  la inclemència feta muntanya o "el més sublim espectacle de la Terra del Foc" (Darwin dixit).

-Fixa't aquest genuí cinquino! (Un dels "nous" Fiat 500 del 57 a punt per anar a Sestrieres, Cortina d'Ampezo o Madonna de Campiglio amb l'imprescindible equip de quatre esquiadors.) - Por havien de fer aquells conduttores: tan temeraris com els d'avui però al volant d'uns autos tan primitius com aquest. - I por de les seves festes a peu de pistes, que en això seguien sent italians!
I és que la muntanya, prou se'ns recorda, també és això.

2 comentaris:

Allau ha dit...

Una visita a Torí és allò que se'n diu una "assignatura pendent"; però, si et sóc sincer, no començaré ni acabaré per aquest museu. No sé perquè aquesta ciutat em sembla una mica sinistra i m'evoca Belphegor, el fantasma del Louvre.

en Girbén ha dit...

Ja només faltava, Allau, la mascara del Kukuszka... I sí que Torí té molt de decorat operístic, començant pel pastís de Superga (el seu Tibidabo) i seguint per la bestiesa de la Mole; ocupada per un altre museu que no us hauríeu perdut: el nazionale del cinema (on vam coincidir amb la macro-expo del neorealisme).