Els Llimbs de Montmalús

 La muntanya que dorm és un somni absolut:
força nua blindada d'armadura i escut.

Agustí Bartra


Per distreure l'espera del passat diumenge electoral vaig dedicar part de la tarda a estudiar l'entrellat d'un evident problema fronterer. Tot venia arran de l'exquisida passejada primaveral que ens havia portat a la Cabana dels Esparvers  en temps de fosa.


Brocanter que enllustres les teves velles andròmines... Així mateix, al recer ancestral, inevitablement vaig rememorar les visites anteriors.  Com l'àvida travessa d'adolescents per totes les puntes que separen els pics Negres d'Envalira i el Ríbuls; una festa de crestes amb descens pel gran Estany de Montmalús... I així, als Esparvers, se'm va fer present la discrepància territorial del vessant sud del Ríbuls:  Segons si el mapa és andorrà o espanyol allà hi han unes 77 ha que ballen, que ballen un ball cerdà: andorranes pels uns o cerdanes pels altres.


-Veus -em deia diumenge una vegada superposades les cartografies oficials amb la gran eina de pensar que és el Fotoxof. - Amb França no passa. Ja se'n cuiden "ells" que la frontera no balli i estigui ben quieta des del 1659. (Tot i l'oportunitat de la jornada, aquí vaig deixar passar el record del superlatiu espoli del Tractat dels Pirineus; que es diu "Tractat" per mal dissimular una de les derrotes fundacionals del declivi espanyol. Passaran els segles però no el temps...)

Després d'observar a fons aquesta dansa dels límits em vaig adonar de la subtil anomalia del Montmalús. - No pot ser! Pot ser que restin unes bones parcel·les de terra que cap estat reclami, que no pertanyin a ningú??? Els llimbs, ¿poden no ser metafísics?



La possibilitat realitzada -la d'una veritable "terra de ningú-, no pot ser més excitant. Excitant -aclarim-ho- no pel cantó de plantar-hi una bandera i, així, apropiar-nos-la; excitant per la banda de l'usdefruit que propicia. No el dret imperatiu que exigeixen els negocis dels "falsos amics" llibertarians sinó la utopia mutualista de l'humil Proudhon, aquella que va descriure a "Qu’est ce que la propriété ?":


"Tal autor ensenya que la propietat és un dret civil, originat per l'ocupació i sancionat per la llei; tal altre sosté que és un dret natural, la font del qual és el treball; i aquestes doctrines, tan oposades com semblen, són encoratjades, aplaudides. Jo trobo que ni el treball, ni l'ocupació, ni la llei poden crear la propietat; que aquesta és un efecte sense causa: sóc recriminable? Quina mà de murmuracions s'aixequen!
— La propietat, és el robatori! Vet aquí el toc de sometent del 93! Vet aquí el xafarranxo de les revolucions!"

PARÀGRAF PRIMER.
– La terre ne peut être appropriée.


Si la pega major de "somiar truites"  és no tenir d'on proveir-se'n, on pescar-les, veig com els Llimbs ens la resolen: Vols truites? Tan fàcil com "lligar mosques" i, després, "tirar la canya", que més d'una n'hi ha al gran estany que ens abeura.

Tanmateix, enllà de l'enfilall de jocoses opcions que tal Shangri-la pirinenc permet imaginar, com que els cervellets són com són, aviat apareix la dimensió agrimensora que tots portem dins; aquell fosc registrador de la propietat que ens exigeix: ¿De quant estem parlant? I jo que li faig cas i miro d'escatir els metres quadrats d'aquesta immensa fortuna...


Prou sé que la comparació no pot ser més peregrina, però, tot pensant en la fortalesa de l'ambició de tenir un feu a la Cerdanya (revisitant l'avi Macià: millor una caseta que un apartament),  caic en el temptador joc de fer-la: Si el preu del m2 d'habitatge barceloní (l'Eixample/Ciutat Vella) actualment ronda els 3700 €... Les 13 hectàrees (el Camp Nou en fa 0,71), els 130.000 m2 dels Llimbs de Montmalús serien..., serien.... Uns 481 milions d'euros, això sense comptar la multiplicació de l'edificabilitat vertical; que tampoc crec fos necessària. 
I 481 quilos donen per tenir un helicòpter amb xofer que ens faciliti l'accés a la utopia. De moment caldrà esperar. Els accessos més factibles a la república excursionista encara són llargs: O bé del Grau Roig andorrà per la Coma Estremera i la collada (2 hores llargues llargues), o bé de Can Jan de la Llosa per tota la vall i els Esparvers (2 hores encara més llargues). No crec que s'acabin convertint en un desfile. Res ho indica.

5 comentaris:

en Girbén ha dit...

Que no me'n descuidi. La cita d'Agustí Bartra és de "L'ocell de la muntanya adormida", un dels poemes de la seva darrera obra "El gall canta per tots dos" (curosa edició de Meteora, 2012).

Sergi C ha dit...

Potser es tracta dels primers metres quadrats de la Catalunya lliure.
O encara millor d'un Pirineu lliure i de ningú, per a tot-hom (massa il·lusori).

en Girbén ha dit...

És segur, Sergi, que en algun despatx trobaríem un projecte de connexió Gran Valira-Cerdanya pel Montmalús. Només manca un remuntador fins la Collada i un telefèric des d'un gran aparcament als Esparvers, amb estació "intermitja" als Llimbs... La volta que s'estalviarien els esquiadors!
Quedem-nos amb la llibertat del refugi de Montmalús. Un encant, amb aquella platja i amb aquelles vistes! Un encant i un absurd si pensem en la proximitat de l'Illa, no si pensem en els caçadors/pescadors que van fonamentar el pla de mitjos-refugis andorrans dels 80. (Sempre m'ha fet gràcia la seva part tancada, la que anomenen "dels pastors"... ¿De quins pastors?)

Clidice ha dit...

Bons records de la cabana dels Esparvers, trobada a l'alba venint pel GR-11, o pel camí dels Bons Homes. Interessant aquesta possibilitat d'una illa :)

en Girbén ha dit...

Ja veig, Clidi, un ramal "dels Bons Homes" que atenyi els Llimbs. "Variant de les Excel·lents Persones" seria una manera de ben anomenar-la.
No sé si les ànimes de les víctimes de Simó, "el psicòpata" de Montfort, van acabar guanyant el Cel... Vista la cosa, potser millor quedar-s'hi a mig camí; que és on deuen parar els llimbs.