Les Jaces Perdudes

He de fugir del foc, d'un foc avivat de teies que porten qui en sap la d'anys de latència. I, indefectiblement, he de posar la mà al foc; ni que sigui per anar tombant els bolets que, amb unes llenques d'indiot fumat, estic fent a la llosa. Vols una gran escama de roca d'un dit de gruix? Serà per granit quan pares al cor d'un ciclopi magatzem. 


Els bolets els he collit sota una estricta consigna: els del mig del camí i prou. Ni una passa enfora perquè les tardes s'escurcen i del camí només en coneixia la meitat, fins on es perd en la indeterminació de l'alta muntanya. Així, mentre s'escolava una tarda més tèrbola del que desitjava, he anat aplegant una dotzena de nous pinetells i un cep d'il·lustració científica. Dels rovellonets un és ben ressenyable, si més no com a rècord personal d'altitud: Als peus d'un dels pinets que s'arrapen al portell d'accés al circ que l'he trobat; i això, cartogràficament, para a la ratlla d'uns fenomenals 2500. M'estranya que les marmotes, ara voraces amb urgència, l'hagin respectat. El cas és que aquest menut rovelló diu un munt de coses. La primera és de l'alta quota on pot arribar el mutualisme. En aquest sòl pobre, magre ho tindria el pi per arrelar sense l'aport del micel·li del fong. D'una manera íntima i misteriosa l'un i l'altre es necessiten. 
El mutualisme -la simbiosi- no serà tan propícia pels documentals de natura com la depredació, però segueix sent la relació fonamental entre els éssers vius. Hi ha qui opina que les raons d'aquest biaix del relat naturalista són polítiques. Si observem com els negocis tendeixen a depredar qualsevol estructura cooperativa (mútues i caixes) veurem com s'encén un pilot roig d'alarma. Tocats de ple!

És lògic -d'alguna de les lògiques existents- que sol enmig d'aquest confí acabi pensant en termes polítics. Bé som en període electoral i per anticipar-me a la jornada de reflexió de demà passat he fet cap a aquest circ negligit. Ho és tant, d'oblidat, que pràcticament no ha generat referències; ni un trist nus a la xarxa. Per no tenir no té ni noms que designin els molts accidents que hostatja. Que ningú busqui les Jaces Perdudes on paro, perquè me l'acabo d'empescar. M'ha semblat una manera adient de batejar aquests tres illots de flonjo sudorn intacte, aquest oasi respectat per l'incessant rellotge de sorra de les tarteres.

Faig una ullada a l'entorn abans d'ensacar-me...
L'intent era meritori, però resulta impossible: Aquí no hi ha qui reflexioni! No en un indret tan imposant com aquest. Aquí només sents. A més no arribes. L'estupor és la seva bondat.
Per a pintar-lo com cal caldria un tub sencer del pregon Gris del Paine... Uns tocs de cadmis pel foc i la resta Paine pur i a raig. Tampoc aniria malament una colla d'escaladors àvids de granit... No seran les patagòniques del Paine, tanmateix, de torres aquí se n'alcen unes quantes de verges...
Això ja són somnis, a la ratlla mateixa de la seva frontera. 


Càssum l'olla!! A quarts de nit s'ha acabat la festa. La pluja ha remullat pirotècnia i concurrència. Arraulit en un cau del tarter he esperat els primers indicis de l'alba. I res de caprici, això de carretejar una manteta de pastor... No sé com els catàlegs de muntanya no les contemplen!



A mica que he pogut, vista la lleganya de dia, he començat a tirar avall; que aquí vol dir amunt. Amunt pel laberint de paranys xops del tarteram; navegant, sent grumet a la cofa i pilot al timó, pels peus de les siluetes amenaçadores dels pilars. Val a dir que tanta atenció ha servit per encertar un rastre de pas; que no de vida. Perquè molt de vida no són les beines de rifle; no cartutxets de perdigons, de bales del 7x65R s'hi llegeix encara. I això diu del possible goig de matar a la perfecció i des d'una considerable distància.

  Passo el portell i ara sí que tot fa baixada. Com que la pluja va fent, i ja no ve d'aquí,  faré drecera pels estanys. Pel bell mig... Si gastés GPS -que no és ni serà el cas-, el track sobre el mapa seria el d'un santcrist caminant sobre les aigües; un punt ebri si veiem les tortes que he fet... Res més lluny: malgrat el que expliquin les cartografies, oficials o no, els estanys són ficció. No recordo des de quan, unes dècades segur, que aquí només hi queden unes extenses mulleres; d'aquelles tan divertides de creuar tot saltironant per les testes escabellades que les van reblint. 

Queda clar que per aquí s'hi passa ben poc. La traça evident que enllaça amb el camí és cosa de l'eugassada que hi estiua. Un neguit, aquesta colla de bèsties. Ja vam topar-nos d'anada i no me les estalviaré de tornada. Elles, les eugues, rai! que són de muntanya i no busquen brega. La pega són el parell de curiosos poltres incrustats: dos pura-sangs àrabs, preciosos i nerviüts, que no tenen altra dèria que la d'exhibir el seu domini. Uns corsers que et persegueixen llarga estona marcant-te, renillant i ensenyant-te el dentat tant de prop que te n'arriba l'alè. Toca apel·lar a la mica de part centàurea que puguis mantenir i imaginar frasesgests que plaguin als cavalls excitats. Res de por -que l'ensumen-, i a avançar amb convicció tot murmurant tots els "tatano bonic" que s'escaiguin. Mai és inútil un deix de confiança en la protecció que els déus reserven als beneits. Ja podeu anar rient que, passada la pleta, m'hi afegiré ben de gust.

8 comentaris:

Enric H. March ha dit...

T'has lluït, Girben (sempre ho fas, però avui m'arriba la flaira humida i l'aroma dels bolets). Encara que no haguessis fet servir el mot "simbiosi", el text en traspua en un relat que sabem humà perquè el foc ho delata. Si et serveix de res, m'emociona l'espectacle i la veu que l'explica.

Jose Antonio (http://mirados.wordpress.com/) ha dit...

Coincido con Enric, me emociona el tipo de excursión que haces, me emociona porque es lo que a mí me gustaría hacer, la que hacía hace 20 años y he dejado de hacer. La persona sola en la naturaleza, sin GPS, sin inventos, simplemente intentando entrar en contacto con la naturaleza de la forma más pura y llena, con verdad. Y siempre buscando los sitios más desconocidos y tranquilos lejos de las multitudes. No tengo ni idea de donde será este sitio pero tiene pinta de estar fuera de los lugares más concurridos del Pirineo. No sabes la envidia que me das. Tu blog es un rara avis, delicatessen puro.

Sergi C ha dit...

Perdudes sota la neu haurien d'estar ja aquestes jaces, que mira que tenim una tardor seca, i el lloc promet per a l'hivern.
Si dius que tirar avall era pujar vol dir que hi vas anar pel camí llarg, lluny de ciutat però, que mira que és ben a prop de la més incivilitzada civilització tot allò -bé que en se el secret de la seva ubicació.
L'aproximació amb esquis ha de ser-hi prou factible; hi farem un tomb si neva.

en Girbén ha dit...

Sí que en fa de servei, Enric. Sempre arrosseguem el dubte de fins a quin punt podem ser paròdics en el relat de les nostres fal·leres; i sort, encara, dels tiberis del Rabelais o dels plans-seqüència del Mr. Hulot.
A qui se li acut d'endinsar-se en els sentits més pregons d'"estupor", sobretot en:" "Immobilitat causada per una gran admiració, per una viva emoció."?

en Girbén ha dit...

Benvingut, Jose Antonio. Veig que coincidim en preuar la nit; ho dic pels teus nocturns emboscats... Després d'haver repetit totes les possibles fórmules muntanyenques he conclòs que la més magistral és la inclou la nit com a ingredient bàsic. Millor si, com en aquest cas, és a la mateixa quinta forca, on no s'hi acosta ni déu. Tanmateix, ni lluny cal anar: un bivac a Collserola també t'aireja a base de bé.

en Girbén ha dit...

Sergi, Sergi..., que no sé d'on parles. Si fa o no fa, diria que en qüestions de civilització tots gastem la mateixa.
El camí que vaig seguir és el més curt de tots; si és que no vols anar pel pedregar, que el d'allà és ingent i amb l'estructura lobulada de les glaceres. A l'hivern, amb esquís dius... Potser una mica de pega a la primera pitrada pel bosc. Després, ideal: si fem cas al nivòmetre natural de l'alçada dels nerets/abarsets els tous habituals han de ser importants. I tret, potser, de la canal de la Portella del Mig, no recordo cap punt amb pinta de formar-s'hi allaus.

Clidice ha dit...

Ho he de conèixer? Perquè sinó m'ho sé és que em cal saber-ho. Ja m'ho diràs :)

en Girbén ha dit...

Tu que hi entens, Clidi, de viatges estel·lars... La gràcia d'aquí és que para del tot "fora d'òrbita". O és inobservable "matèria fosca" que emplena un buit pirinenc; un dels pocs buits detectables. També et diré que no hi heu passat lluny, segur! A una carena de distància, que prou saps pot ser molt. Ja t'explicaré, que la cosa té suc :)