La Darrera Cresta

Bé, alguna cosa n'haurem de dir...
Encara que, de llarg, m'estimi més romandre com presumia el vell Wordswordh: enfilat en una roca i contemplant. Contemplant, dalt d'una de les meves roques, la vitalitat desfermada del passat dijous; quan tot era presagi d'aquest primer grop d'hivern. L'emergent fugida al sud dels estols migradors o, ja fosc, el tènue batec dels ratpenats. Tot, tant a la frontera mateixa de la percepció, que exigeix una difícil quietud de laboratori; de sempre, un dels costos menors de qualsevulla descoberta. 


Alguna n'hauré de dir, sobretot ara, quan, després de quatre anys de feina -col·lectiva i espaiada-, una de les descobertes ha passat al dit "domini públic". Perquè publicar un article al Vèrtex és arribar a un públic important (lamentablement escassegen les revistes amb 27500 exemplars de tiratge). 
No em torbaré a comentar el resultat editorial. Cal treure profit de la flexibilitat, de l'extensió mental que et permet, i aplicar-la quan s'escau. Que una cosa és la meva escriptura mixta i una altra la norma que ha de regir qualsevol projecte editorial amb cara i ulls.  I el del Vèrtex, només considerant la seva longevitat, ja es veu com n'és de seriós.

Sí que aprofitaré, ja que aquí puc, per a mostrar la primera pàgina de la meva proposta original: Així, tant llecs com informats, podran contemplar -sencers- els atractius de la Darrera Cresta, aquella magnificència que ens va cridar. 


I, també, crec que caldrà incloure la ressenya en un format útil, aquell que preteníem; no com un segell en quadricromia. 

Dalt del roc, d'entre les mil que en podríem conversar, una de bona seria com les ressenyes han esdevingut el codi; talment ho van aconseguir molt abans les partitures com escriptura musical, o les receptes com descripció farmacològica. Com d'innecessària seria la transcripció literària d'una peça musical! L'Erik Satie, un humorista impagable, ens feia veure la possible ridiculesa de l'operació: Vaig cridar al meu criat (pura ficció!) -Fixa't quin Fa més vergonyós tenim aquí!
Suposo que molts coincidirem que les ressenyes d'escalada, si ben fetes (i aquí en tenim un estol d'experts), són més que suficients per a treure l'entrellat dels enigmes que descriuen; que no calen més afegits... L'alternativa és cedir a la profanació absoluta,  a l'expectativa imminent d'una mena de "ferratas" amb audio-guia activa. Una veueta directa a l'oïda -seleccionada del menú de vies-, que et vagi indicant: "Aquí enfrente, en la fisura, pon un "alien" negro. ¡Y no te cuelgues!" I ràpid el bànner: "Joc d'àliens d'oferta al LIDL..."

Només un detall final: el Llibre de ressenyes de Fraussa, que situo al preciós casinet de Maçanet, encara no existeix. El tinc mig enllestit al taller .

6 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Girbén, no conec ningú que sigui capaç com tu de trametre amb imatges i dibuixos la partitura d'un cim, d'una vall o d'un corrent d'aigua. La meva opinió no val res perquè sóc un profà, però saps com m'emocionen els teus relats de paraula o de traç. No et pot esperar res més que un èxit rotund i de vèrtex.

en Girbén ha dit...

Prou saps, Enric, que tot es tracta d'acumular hores de vol i d'estudi. Com la mirada ultrapassada dels jutges de salts de trampolí, que triguen res a discriminar el conjunt i cadascuna de les parts. L'ofici que et surt. El gust per l'encontre.
De l'èxit et diré que ja el vàrem viure -complert-, nocturns i fuetejats per la tramuntana. La resta no deixen de ser serrells, els bonics epílegs de l'experiència. El profit principal sempre ha de ser la renovació dels motius, aquest delit amb què t'embranques en una nova expedició.

Jaume Llanes ha dit...

Jordi, si em permets, la crítica que tu, com a part principal implicada, no emprens, la faig jo, que en aquest cas estic instal·lat en un còmode marge. Una crítica respectuosa, per les mateixes raons que aportes aquí, però la meva consciència no es pot estar de fer-la.

Quant al text, res a dir si tu aproves les intervencions. La densitat experiencial i conceptual, així com el teu estil literari inconfusible, estan ben presents en l'article, a punt perquè esclati el gaudi incommensurable dels lectors sensibles.

El dibuixos, sens dubte de tanta qualitat com el text, han perdut molt en la publicació i, sobretot, no se'ls ha atorgat la rellevància que mereixien. La força de les imatges, els preciosos detalls que aquestes revelen de la magnífica experiència narradada, queden en un segon pla, i trobo que és una llàstima per al lector, que sens dubte hagués gaudit doblement de l'article. A tall d'exemple signiticatiu: les exclamacions i renencs (en sentit positiu) d'un expert i reputat autor de ressenyes quan li vaig ensenyar el teu treball, que va quedat bocabadat.

La posició de l'article també compta i diu molt. Per al lector compta perquè una posició discreta pot fer que li passi desapercebut un contingut que podria ser del seu interés. I diu molt de sensibilitats estètiques, de concepcions de la muntanya i de la vida, de llibertats o submissions respecte a les tendències del mercat...

Però, tal volta, la discreció el segell de la grandesa en temps de penúria.

en Girbén ha dit...

Potser a la propera, Jaume, haurem de muntar un arc del triomf que ens celebri, un d'aquells que ara tant criden l'atenció; dels inflables, que també vol dir "desinflables"...
Conyes apart, vull reiterar la meva acceptació general del resultat. Sobretot perquè em sembla força coherent amb l'estat en què vam deixar el projecte: quelcom no conclòs, un escalaborn poc més que embastat.
Com els mariners de cor, que malden per no estar-se gaire a bon port. Prou coneixes aquest neguit, com importen les noves singladures.

Sergi C ha dit...

'... o qui encertarà l'evident variant de l'últim llrg... Accions que suposaran la continuació d'aquell relat col·lectiu que acumulen totes les bones escalades...De moment, la via és només l'apunt d'un guió, com un vestit apuntat amb agulles, una possibilitat versemblant i ben poc alterada.'
No he conegut ningú que entengui i descrigui d'aquesta manera la muntanya, l'escalada i l'excursionisme en general.
Per maltractat que estigui l'article original, que conec i ja dic digne de llibre, el text de la revista transmet el missatge i descriu un muntanyisme viu, silenciós però existent, i que subscric plenament.
Tot i les meves limitacions per a afrontar les dificultats majors de la via, sempre t'agrairé l'oportunitat de ser el primer en recorrer almenys de forma documentada aquelles agulletes del Trident.
Quan em veig a la fotografia a tota plana allà dalt del Gegant del pi, amb la llum baixa de la tarda, tot preguntant-me per on sortirien els dos companys de cordada, caram, vibro!

en Girbén ha dit...

D'acord, Sergi, que he acabat sentint la muntanya, i el món, d'una manera complexa i singular. Un sentit, sens dubte, fruit de la diversitat de perspectives, registres i pràctiques que he anat acumulant (decididament, que és el que importa): Si, durant uns anys, t'ho has fet venir bé per guiar a músics i compositors de talent per indrets ben salvatges, no pots deixar de percebre el món també com un instrument. I seria molt de malagraït no incorporar una transferència semblant. Com ho seria no rememorar totes les lliçons extretes de les converses amb pastors, a peu dret o acceptat a la seva fogaina; per situar dos extrems de l'experiència.

Però, és clar, això només ha ajudat a modelar un estil -una poètica-, i l'estil, ja és diu, és una fatalitat, quelcom ineludible com tenir el nas gros o ser de la conya. Tanmateix, mal faria no assenyalant la importància de la cabalosa tradició que he heretat a l'hora de definir d'aquesta "manera de dir"... (No saps com celebro la nova edició dels Croquis pirinencs del Massó Torrents. Una joia que ni recordo quan vaig descobrir, en la seva 2ª edició de 1910, la "de casa"...) I tocar la tradició literària ens obliga a reflexionar sobre com la nostra ha sigut forçada a nocives interrupcions, o bé, quan semblàvem recuperats, al buidatge mental que "el mercat" exigeix (un aprimament conseqüent amb l'eficiència "productiva" dels competidors en nom de les grans marques; siguin cronos, vestimentes virolades o suplements energètics).
Per no seguir la conversa que manteníem: la d'una operació premeditada d'extinció de la nostra tradició per suplantació. Aquells savis de l'imperi que, editorialment, prediquen glòries tristes -del Unamuno per reblar-ho!-, amb la clara intenció d'una "formación del espiritu". Aquell neofalangisme que treu el nas també per la muntanya... Millor serà que caiguin els bons tous que desitgem i deixar-nos d'orgues tan desafinats. Millor el goig de la pala al punt, del glaç ben format o de l'airós pilar.