El Binomi

És de primer de contemplació: busca un lloc idoni i proveeix-te d'endreça silenciosa. Si a aquí no hi arribes potser és que t'has equivocat de disciplina. I d'aquí deu venir que avui cridi tan poc aquest intens exercici... Millor persistir en la pressa -diuen i practiquen.
Silenciem-ho. Que hem vingut a una altra cosa. La intenció és comprovar la idoneïtat d'una punta innominada com a punt de contemplació. L'aprofundiment en la pràctica t'acaba portant a aquests extrems: des de casa ja preveus la profunditat visual d'un lloc, les alineacions que hi convergeixen. I les dificultats que et trobis sobre el terreny sempre són una gràcia afegida a la selecció d'un moment oportú. Imperdonable seria no escurar les belles tardes d'ara, les més curtes de l'any. I en una tarda d'aquestes que atenyo els peus del meu propòsit; que vist del cel cartogràfic té aquest benigne aspecte:

Quedi clar que el nom, el Binomi, és una finesa de les meves. S'escau per dues raons: l'evident apilament de dues roques són els necessaris dos termes i, ja molt més sibil·lí, perquè els serrats de la Guàrdia són, d'ençà molts anys, un espai major de l'equitació montserratina. I em resulta encantador que la parla eqüestre aprofiti el concepte matemàtic del binomi per a designar la imprescindible cohesió d'una dualitat, la genet-cavall. Refinada manera d'assenyalar la paritat dels termes, millor expressada que en la superioritat dels "cavallers".
Resumint: que encara abans d'enfilar-m'hi ja li havia posat nom a aquells pedrots, i ara tocava pujar-hi. Poca broma que cinquanta metres de desnivell poden ser un problema. Amb mètode, vaig anar envoltant-lo, tot mirant de trobar una fissura en la brolla impenetrable que el circumda. Sembla fàcil i és impossible. Ho és si encertes la metàstasi forestal dels rebrots de pi blanc post-incendi. Quan una dotzena de peus poden estar lluitant pel domini de cada metre quadrat, per allà no hi passa qui vol! Cal una tècnica, ben brusca però tècnica al cap i a la fi.

Bé, potser no anava tan errat el Víctor Hugo: "L'adversitat fa homes, i la prosperitat fa monstres"; i, passades les penúries i solucionat el problema, el Binomi va resultar ser el bon lloc que buscava. Olé quin horitzó més concret ofereix, quin el·lipsoide més poderós! Prou ho sabem: només calen uns metres d'escalada -mínims els d'aquí- per a guanyar una bona preeminència.


Heus quin tomb: Un primer pla montserratí, i el d'aquí és dels bons:


Inexhaurible és l'alineació perfecta de dos dels grans del Sistema Català: El Montcau i Les Agudes. Aquí ja podríem passar unes quantes vides entretinguts. 
 
Encantat, en un recolze del laberíntic Obac, hi endevino les Agulles de Mata-rodona. Un reclau de somni per a passar-hi la tarda. Mitja vida més tard encara en recordo el seu solo.

 
No ens distraguéssim. Millor dedicar la poca estona a interpretar l'alt Pirineu... Que fins l'Aneto s'arriba a distingir. I connectar Montserrat i les Maleïdes és un afer verdaguerià, com a mínim! Per no dir de l'alegria de veure que ja l'emblanquina un primer coixí. No farà soroll, però existeix una germandat que estima els hiverns rudes...

 
Seguint la volta cap a migjorn la cosa decau força: els sempiterns molins de Rubió...
Que veus perllongats, enllà i enllà, pels camps eòlics que separen la Conca de Barberà de l'Urgell i les Garrigues. Quina pena avui la Serra del Tallat... No em feu dir qui va donant el vistiplau ambiental al conreu elèctric.

Si pots, millor prescindir dels motius enutjosos, millor embadocar-se amb la darrera hora del sol al Puigmal. Fins que, fiiiuuu, es pon i la llum vira sobtadament al blau; que vol dir "comença a moure't" que s'acosta la nit. 
 
Com que pots i vols et quedes a dormir per allà, a frec dels murs d'un cup perdut. Així l'endemà començarà com una continuïtat. Caldrà, això sí, fer una clapada de les bones, que a les sis ja és de nit.

I l'endemà tornes a la visió superior. Meravelles al Serrat que et reserves, excepte aquesta del súmmum Bisbe-Lloro...
 

I meravelles de nou per la capçalera del Freser... Si és que es veu el Racó Gros enllà del trau del Coll de Noufonts!

 
Guaita com aquesta línia de sol il·lumina la muralla de Busa, mentre el món feréstec que defensa roman a l'ombra. S'entén que aquella graonada de roca hagi atrapat a un grapat d'entusiastes. Vista des d'aquí sembla ben natural.

4 comentaris:

Jaume Llanes ha dit...

Impressionat panoràmica, singular experiència i fenomenal reflexió.

Enric H. March ha dit...

"Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau."

Però només cal saber mirar per albirar que tot en l'horitzó són palaus.

en Girbén ha dit...

Ja saps, Jaume, l'evidència de la connexió; tot i que sovint sembli que encara no hi estem fets: Seran pocs i no gaire definits, però els fotons que em fan veure l'Aneto fa una fracció insignificant de segon que l'acaben d'acariciar... I així tot! És una consciència simple, una alegria que se'n diu.

en Girbén ha dit...

Gens banal, Enric, el terme "palau"... Aquests, no tant l'habitació d'un rei (els absents van que xuten amb l'Albéniz), com grans edificis destinats a l'ús públic artístic, científic, social o poliesportiu.
També "palaus d'hivern"; per com corre-cuita s'engalanen amb un tapís de neu que dissimuli el declivi de la casa; per com, a l'invers del bestiar, són presos a l'assalt per la plebs esquiadora; o per ser retirs amb la calma que demana "eixivernar".