La Barcassa de les Taronges

De nou al taller, i me'l trobo com vaig deixar-lo: mig convertit en unes drassanes. Poca broma, que fins a nou barcasses s'hi varen construir... I de roure! Que no era qüestió d'escatimar: pels de casa sempre el millor; ni que sigui "un detallet"!

Heus la preceptiva etiqueta del producte, amb una nota de les seves qualitats al revers del limbe.
La sèrie 'oficial' era de sis, i la cosa anava, exactament, de muntar una escena nàutica dins d'una ampolla, dins d'un globus de cristall, a la manera antiga; l'escena de la barcassa de les taronges capejant una mar desfeta.

La barcassa, i tot el conjunt, no és altra cosa que l'intent d'establir la seva llegenda. Cal que els "petits" de la família tinguin present la història de la seua besàvia Bienve; ells que no la conegueren. Tot hauria sigut ben diferent si, de ben xiqueta, no hagués fet el cabotatge definitiu de Vinaròs a Barcelona. I ja és de mercader hel·lè, això d'emigrar amb la mica de capital convertit en taronges... I el Maremàgnum del port: quin sarcasme! El de debò ho havia de ser el modernista del 1907, quan era possible viure en una barcassa amarrada als molls... De llegenda com a mínim!

* * * 

I la contigüitat, sempre tan múrria, que triga res  a posar en contacte mons imprevistos...

I ja tenim la barcassa de les taronges fondejada en una rada de Bengala, del seu Golf literari, budista i més que bimil·lenari. Pas mal lloc, aquests fons reblerts de mareperles... Això sempre i quan preuis la puresa


La puresa, aquesta és la pega major: el progrés li ha devorat tot l'espai per saturació; tant que ara ha de malviure furtiva. I això quan la puresa, el seu manteniment, és l'extret darrer (el consell sublimat, que a aquest joc -aquesta llei- no l'espatllen "manaments").
Convé la lectura, ni que sigui per a acabar d'entendre que "els profans", si ho són, és per la seva incapacitat de ser regressius; que ve a ser el moll de la puresa (si no se l'hauria de "buscar", no de "mantenir").

Si el Dhammapala, el fet de romandre-hi, fa que tot pampalluguegi per pur enlluernament, no costa res salpar i posar rumb a un altre port. Estens una carta nàutica balear (no importa que sigui de quan la costa era fosca), i hi busques recer. Que tampoc et cal anar gaire lluny...

- Vigilem que el xaloc no ens empenyi a s'Estret des Temps, i mirem d'atracar al Caló d'en Busques, la mica de port que tenen a Santanyí, naltros que podem amb el poc calat de la barcassa.... 
I, podent triar, amarrem al norai de la pàgina 754 de l'Obra Poètica Completa del Blai Bonet; sobretot per la vista que té, d'aquelles tan bones que no cansen, sobretot per la nitidesa dels seus fons.


La de sucoses que n'arriba a dir en Blai al tavernutxu del seu port; ara de lúbriques, ara de profètiques, de l'arcaisme de "la tendror" o bé del seu delit pel David Bowie. 
Passarà res si hi passem l'hivern ancorats, que ens cal calafatar el casc i repassar veles i tendals...
- Si vols fer més via, esmola l'alena i mira de badar-li l'ull a l'agulla.
-Fet, patró!

6 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Arrecerem-nos al caló i deixem que la memòria ens porti allà on és la saviesa. Diuen que viatjar és tornar a un lloc on ja s'hi ha estat.

Galderich ha dit...

Ulisses va fer un viatge mític però la d'odissees quotidianes que han viscut els nostres avantpassats i encara n'hi ha que en viuen...

Fantàstica reflexió la d'en Blai Bonet a en seu tavernutxu, on sinó?

Clidice ha dit...

Ves que la Bienve no vingués en la mateixa barca que en Cirilo, que també partí de Vinaròs -venia d'Albocàsser en tartana, carregat amb el "mundo"- per arribar a la Barcelona del primer decenni del vint. Llibres, barques, vides ... Que tingueu un excel·lent 2016!

en Girbén ha dit...

Enric, com que els fons del Caló de Santanyí són rics de pesca, ara se m'ha enxarxat aquesta 'copla':
¡Mira qué gitano soy,
que me han dicho que me vaya,
y mira tú dónde estoy.


Enigmàtica manera de cloure HAS VIST, ALGUN COP, JORDI BONET, CA N'AMAT A L'OMBRA? del 1970/5...

en Girbén ha dit...

Galde, És ben reconciliador veure al Blai demanant berberetxus al tavernutxo sense gastar tinta en inútils cometes. I, de bon segur, que les bones s'expliquen a les tavernes... Hi ha qui ho prova als Starbucks, en aquell aïllament serial... Babaus!

Cal dir que el Blai és filó productiu i paga la pena excavar la seva ganga, dura de pelar però amb belles irisacions, fins encertar els cristalls perfectament afaiçonats:
La tasca en mi és Veure el que hi ha, no el que passa...
El que passa em veu a mi.


Això de just l'inici del mateix HAS VIST, ALGUN COP, JORDI...
(i, només canviant el "mi" per un genèric "el savi", ja ets a les pàgines budistes del Dhammapala... Quina cosa!)

en Girbén ha dit...

Clidi, no cal remenar gaire el gros "mundo" del Blai per encertar-ne una d'escaient pels de casa -teva, meva i nostra:
La llibertat m'és llar.

En concret, el vers fa:
La llibertat m'és llar; ca seva són les Corts., i pertany a CANT DE L'ARC que dedica als Raventós, Roca, Benet, Solé Tura, Triginer, i Jordi Pujol (amb alguna ironia;-)

Que, al setze, tot balli al vostre gust!