Els arbres d'en Fowles


Aquella impecable corba flonja...

Tan immensa és la nostra fortuna que fins ens permet tenir al jardí un racó escaient per a cada lectura:


"Les activitats que pugui realitzar qualsevol artista, les seves experiències creatives, en realitat sols són una mostra (cert que molt conscient i extraordinàriament perllongada en el temps) del que pot arribar a ser l'experiència individual de cada ésser en un pla universal. Retornem totes les nits al caos verd, a les pregoneses dels boscos que, a la vegada, ens serveixen de refugi inconscient, i segons els psiquiatres (i els torturadors), aquest fenomen resulta essencial per a la ment humana. Sense aquest procés, la ment es desintegraria i es tornaria folla. Si valoro l'existència dels arbres pel damunt de qualsevol altra cosa, d'una manera molt personal i tal vegada força peculiar, i si m'agraden tant, és per aquest motiu, per la seva correspondència natural amb els processos més misteriosos i més selvàtics de la ment, i també perquè són els missatgers més autèntics i més reveladors de la naturalesa al complert, els que més pròxims es troben de la seva veritable identitat."

I tot així d'exquisit.

I exquisida és aquesta edició (Fowles, John. El àrbol. Madrid, 2015. Ed. Impedimenta), amb cobertes (2) i postal de cortesia amb una d'aquelles planxes del Haeckel que no hi ha qui se les acabi. Un volum que, de pet, anirà a parar a la lleixa d'assaigs fonamentals. Quedarà bé entre Psicologia y simbólica del arquetipo (on Jung sacseja, i de quina manera, la idea d'arbre) i la Filosofia Natural del Paul Feyerabend (que comparteix tema, i l'òptica setantera, amb Fowles).

* * *

Ja que hi som...
No he d'anar gaire lluny per trobar l'ajust ideal amb la darrera part del llibre: el relat, amarat de l'excepcionalitat de l'indret, d'una excursió al mític bosc de Wistman, una roureda relicta  perduda pels rasos del Devonshire, allà on campava la bèstia dels Baskerville...

Canvio de vessant i al solell de la vall trobo un clap de roures que farà el fet:


"[...]  en arribar per primera vegada al bosc de Wistman. El que veu davant seu és massa excepcional, massa insòlit. [...] Les seves fosques branques creixen cap als costats fins atènyer mides extraordinàries, i es dobleguen en mil formes, es retorcen, s'inclinen vers el sòl fins fregar-lo i es creuen amb d'altres, infinitament, fins enganxar-se, creixent tan avall com amunt. Les pautes d'aquests arbres difereixen completament de les conductes habituals dels espècimens normals de la seva espècie, i es diria que són en realitat exemplars d'un viver de bonsais que haguessin vingut a néixer en aquest paratge de manera natural. Malgrat s'hagi fet de dia sense vent, semblen retorçar-se, convulsionar-se, com si cadascun d'ells fos el seu propi Laocoont, atrapat i congelat en la seva fanàtica lluita particular per seguir existint."

Ja fan bé avisant a la contraportada que el llibre tracta d'assumptes d'una radical importància.

(Dedico l'apunt a la tendència que té la Clidice a fer cas a les meves recomanacions lectores ;-)


6 comentaris:

Allau ha dit...

Ep, que aquest jo també el tenia ullat i potser et faré cas i tot.

Enric H. March ha dit...

A vegades tot és tan escaient que tenim la sensació de viure en una realitat paral·lela que es retorça entre les velles branques del roure.

en Girbén ha dit...

Anima't, Allau. Em sembla una sòlida estructura de la millor fusta. Del Fowles només n'havia llegit "El mago", i sense cap pena ni glòria. Quant de xup-xup ens faltava al 85!

en Girbén ha dit...

D'aquest Fowles, Enric, és bo com s'endinsa a insinuar quelcom del que els arbres saben i no podem entendre; i molt és sobre el Temps. Fixa't aquests roures retratats: quedaran com els serrells d'una jornada de descobertes inexplicables; d'un bosc i d'un camí inenarrables per pristins.

Clidice ha dit...

Tu em vols mal! I és que no me'n puc estar. Vaig passejar un mes per l'Àfrica i el que vaig fer, sobretot, va ser mirar arbres. Era una borratxera, no podia parar, perquè de l'un passava a l'altre, cada cop més entusiasta. Li passaré l'apunt a algú que també em té fascinada amb la seva bogeria arborícola, i que s'hi guanya la vida i tot! http://www.arben.es/

en Girbén ha dit...

Ja saps que no, que res de mal! Si mai us cal, sense anar-hi, anar lluny, a un bosc primigeni (o força) que remunta un camí que dius: No pot ser! A què comparar-ho??? Si veus que cal: m'ho dius i t'ho explico.